En la darrera dècada, el debat parlamentari a casa nostra ha girat al voltant de l’estatus polític que ha de tenir Catalunya. La dicotomia entre independentistes i unionistes, però, té alguns matisos. Catalunya ha de ser un estat independent? S’ha de seguir com fins ara? Hi ha d’haver un pacte fiscal per tenir millor finançament? O simplement cal ampliar les seves competències?
Tot i que la tendència és que l’eix dreta-esquerra vagi agafant pes respecte a l’eix nacional, l’aposta pel model de país continua sent un dels pals de paller de la política catalana actual i, lògicament, de les eleccions del pròxim 14 de febrer. Per això, analitzem què diuen els programes electorals dels partits amb opcions de tenir representació al Parlament, per veure quina és la seva aposta de futur en aquesta qüestió.
El model de país dels partits amb opcions d'entrar al Parlament
Esquerra Republicana de Catalunya: En línies generals, ERC aposta per la independència de Catalunya. Tot i no renunciar a la unilateralitat, al seu programa reconeixen que per aconseguir ser un estat sobirà hi ha d’haver més suport social a la independència «i preparar-nos encara millor». Per aquest motiu, la seva proposta es basa en ampliar la base independentista a partir de polítiques de benestar que afavoreixin el conjunt de la ciutadania i també en el diàleg amb l’Estat per aconseguir un nou referèndum.
Junts per Catalunya: La seva proposta és similar a la d’Esquerra en el sentit que reconeixen que «aquesta vegada cal fer les coses de manera diferent i millor». Això sí, la principal diferència és l’aposta pel xoc frontal amb l’Estat, preveient que no voldrà negociar per molt que hi hagi una majoria independentista. Sempre amb el condicionant de ser més del 50% de votants independentistes i amb l’activació de la Declaració d’Independència a l’horitzó, la seva aposta es basa en reactivar totes les resolucions pro-independència que s’han aprovat al Parlament els últims anys; realitzar tots els preparatius necessaris per constituir un estat independent; buscar suports internacionals; i optar per la desobediència institucional.
PSOE: Els socialistes són l’esperança de l’unionisme per vèncer l’independentisme el 14-F. La seva proposta és coneguda, ja que és similar a la dels últims anys. Aposten pel federalisme a escala estatal, que permeti dotar la Generalitat de més competències i recursos. Això també inclou un nou sistema perquè els impostos es reparteixin millor entre les comunitats autònomes. Per aconseguir aquest major grau d’autogovern, creuen que les vies han de ser «la negociació i el pacte».
En Comú Podem: L’espai dels comuns mai no s’ha trobat còmode en el debat polaritzat sobre l’eix nacional i per això el seu programa es basa en propostes socials. La seva proposta en el debat nacional es basa en aconseguir una descentralització de l’Estat a partir del diàleg i la negociació amb aquest. Creuen, això sí, que la resolució del conflicte Catalunya-Espanya passa per una votació, però dins de la legalitat. És a dir, aposten per un referèndum acordat amb l’Estat. Com ja és habitual en els darrers anys, els comuns creuen que, si les actuals lleis no permeten aquest exercici, s’ha d’obrir la porta a una reforma constitucional. La seva proposta territorial també es basa en l’augment de l’autogovern català, amb el traspàs de diverses competències.
CUP: Tal com defineix el lema de la seva campanya, la CUP aposta per iniciar un nou cicle polític i crear un escenari que faci possible un nou referèndum d’autodeterminació. Per arribar a aquest escenari una constant mobilització popular que sigui capaç de «liderar els consensos al voltant dels drets socials». També creuen que és necessari el suport internacional per tornar a plantejar aquest embat amb l’Estat. Tot plegat ha d’anar lligat, segons els anticapitalistes, a una nova estratègia política que incloguin actes de desobediència per evidenciar que Espanya «no és un interlocutor vàlid» per resoldre el conflicte.
PP: El programa electoral dels populars passa de puntetes sobre el conflicte Catalunya-Espanya. De fet, les seves propostes van encarades a, com diuen ells, «la convivència». En aquest apartat, aposten per normalitzar la presència de l’Estat i dels seus símbols a Catalunya, per regular l’espai públic i que sigui «de tots» o per «reconvertir» TV3 i Catalunya Ràdio en «mitjans plurals», entre altres. En aquest sentit, també buscaran la «neutralitat» a les escoles i a les universitats catalanes.
Ciutadans: En la mateixa línia que el PP, la formació taronja està decidida a «restaurar la convivència» a Catalunya. Amb una vocació clara de trencar amb la tendència política dels últims anys al país, Ciutadans aposta per reduir el nombre de Consellers i alts càrrecs de la Generalitat, suprimir organismes com l’Oficina de Drets Civils i Polítics, eliminar subvencions públiques a entitats com Plataforma per la Llengua o impulsar una nova Llei Lingüística que permeti al castellà tenir més presència a Catalunya.
PDeCAT: L’altre espai post-convergent busca marcar distàncies amb l’acció independentista de les últimes legislatures Es declaren independentistes, però el seu programa hi prioritzen la gestió de Govern. Creuen que cal evitar la «confrontació estèril» amb l’Estat i aposten pel diàleg. En aquest diàleg creuen que hi ha d’haver sobre la taula temes com un referèndum pactat d’autodeterminació, l’amnistia pels presos independentistes i una millora en el finançament.
VOX: El programa de Vox, més que ser un programa electoral, és un decàleg amb una bateria d’intencions. En l’àmbit territorial, aposten per «acabar amb el cop d’estat que continua vigent a Catalunya». Això implica, entre altres coses, la denúncia als responsables polítics independentistes o el tancament d’organismes com TV3 i el Diplocat. A més, també remarquen que un dels seus objectius és recuperar «dret» a estudiar en castellà a Catalunya.