Marc Ribas als premis Ondas 2022

Tot el que vull per Nadal és no casar-me a Lleida

En la setmana de la caritat i la loteria, 'Joc de Cartes' ens va portar a l'indret de Catalunya que més les necessita, un paratge deixat de la mà de Déu que està en les nostres pregàries i que ens va oferir algun dels personatges més increïbles de la temporada

Abans que se m'oblidi, mai prou admirades amigues i lectores, us desitjo unes bones festes i un tradicional empatx de neules i torrons. Penseu que pot ser l'últim Nadal abans que tot se'n vagi a la merda. Així que a xalar i a follar-vos els tions, com s'ha fet tota la vida en aquest país després del porronet de mistela i el recolliment místic de la Missa del Gall. Un cop expressats els bons desitjos de rigor us he de fer una confessió. Un cop em vaig casar. No va anar gairebé, perquè com sabeu els addictes d'aquest serial em va tocar una menyspreable sogra de Badalona i la seva filla, que com els testos i les olles, li va sortir més o menys de la mateixa categoria moral catacúmbica. Sé que és culpa meva, que no vaig estar fi i que m'hi hauria hagut de mirar més. Però què voleu, era jove i necessitava els diners. Espero haver après dels meus errors.

Tot i això, el que és pròpiament la cerimònia del casament no va estar malament del tot. S'hi va menjar bé, s'hi va beure en abundància, tothom hi va poder portar les seves drogues preferides i vaig fer el ridícul en la mesura justa, com toca en una celebració de la subnormalitat que és una boda. Naturalment, i ja fa més deu anys, no hi havia taules parades per a deu persones que no se suporten amb centres de flors de plàstic ni es va tallar cap pastís ni es van ballar pasdobles, ni es van executar cap dels rituals vergonyants que s'han practicat en aquesta mena d'esdeveniments durant lustres. Són coses d'un passat primitiu que creia superat. Fins ahir, que vaig constatar amb estupor no només que el concepte 'banquet de bodes' encara existeix sinó que la gent encara es casa i hi ha restaurants que es dediquen a perpetuar aquesta llosa xarona de l'heteropatriarcat normatiu.

Com era d'esperar, l'escenari d'aquesta desconcertant descoberta va ser la molt endarrerida terra de Lleida, sense que això vulgui dir que en altres paratges de la nostra estimada Catalunya no se celebrin també aquestes cerimònies d'horror i desesperació. Escolteu-me bé perquè només ho diré una vegada: no us caseu. Però d'haver-ho de fer per un compromís ineludible —llegiu per fonamentar un bon braguetasso que us solucioni la vida— per l'amor de déu no ho feu a Lleida, me cagon la meva puta vida. Us garanteixo que en quedaríeu traumatitzats de per sempre.

Fa més o menys un any que 'Joc de Cartes' va passar per Lleida, i en aquella ocasió ja vaig sentenciar que l'única solució era vendre-la als espanyols, amb gran rebombori general i múltiples esquinçades de vestits tot i ser una proposta més que raonable. Va semblar que feia forat, i fins i tot aquest Santa Claus amb tríceps com polvorons i quàdriceps com mantecaus que es fa dir Marc Ribas va haver de sortir a explicar que no l'havia escrit ell. Memorable. Però no només la moció no s'ha discutit en cap taula de diàleg sinó que ahir el nostre gastrotalentxou va reincidir i vam haver de tornar a passar pel tràngol de saber-nos compatriotes d'aquesta pobra gent ponentina. Va ser esgarrifós. Restaurants de polígon, marisqueries d'interior, pops amb parmentier, personatges delirants, pallassos, analfabets i actituds que resignifiquen i canvien el paradigma del molt ibèric sentiment de la vergonya aliena. Així ens va.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

El primer suspecte de la nit, però, no era de Lleida. Almenys no hi parlava pas. El que sí que sabem és que es deia Vinyals, té una masia de convits a Bellpuig i una pinta de Mosso d'Esquadra de la BRIMO, dels de la mala llet, que no se la saltava un gitano. El mateix Mosso Vinyals va explicar que ve d'un passat tempestuós i que ara s'ha reformat. No va parlar exactament de les circumstàncies de la seva anterior vida xunga, més enllà que va deixar entreveure una tendència al despotisme i al maltractament d'animals de companyia, però tenint en compte que ara practica el mindfulness i que és un cuiner que diu haver passat per les cuines de Ferran Adrià i de Santi Santamaria poc ens podem equivocar si escrivim la paraula que tots voleu llegir: COCAÏNA.

Cal dir que va semblar un xef i empresari competent, que sabia de l'ofici i que va rebel·lar-se santament davant de les increïbles subnormalitats de dos dels seus contrincants. Així que des d'aquí bancarem el mosso Vinyals i celebrem la seva victòria gairebé inapel·lable. Un triomf que es va basar en tenir unes instal·lacions molt adequades per fer banquets i per no compartir el gust kitsch poligonero de la resta. El menjar, normalet però sense res que clamés gaire al cel. Bé, va servir un carpaccio de pop amb mango i alvocat que tela, una crema de carxofes cendrosa amb patates estovades, i va afusellar sense manies els raviolis de gambes i ceps de Santi Santamaria, en aquest cas amb un ostentós cruixent provocat per la terra que encara duien els bolets. Si no em sembla prou greu tot això és perquè el que vindria després seria espaordidor. Aquí en vam tenir una primera mostra, quan un cuiner veritablement retardat de Lleida, el marineret d'aigua dolça Caravista, es va queixar que li havien servit un autèntic turbot salvatge del Segre amb formatge per sobre, quan era clarament pa ratllat. Era un tio des que de l'alvocat en diuen 'advocats' i dels nabius en deia 'aràndalos', però aquesta va ser especialment grossa.

Hi tornarem, però abans passem per un bareto de carretera que es diu Palermo. Era un lloc tronadíssim, com us podeu imaginar, i el menjar no era apte ni per camioners d'Algesires afamats després de conduir en jornades de quinze hores, però això no era el pitjor. En aquesta mena de casa de barrets hi oficiava un tio increïble que es va presentar com a dislèxic. Les seves neurodivergències van acollonir el país. Per començar, aquest Mortadel·lo de la Terra coneguda com a Ferma ens va dir que d'acord que el Palermo té mala pinta per fora, però que quan entres és diferent. No, era exactament igual de pertorbador. També ens va dir que per sobreposar-se al brogit del tràfic rodat s'imaginava que sentia la remor del mar. També va afirmar que li encantava la gespa artificial, que li semblava molt elegant. I per demostrar-ho es va estirar a sobre d'una llenca d'herba de plàstic i s'hi va rebolcar com un tocino en una soll de merda. Això no m'ho invento, eh? Està gravat.

A més a més, a les seves taules de banquet presumptament elegants hi té uns centres que semblaven mones de pasqua i unes cadires de metacrilat transparent (que el mariner semianalfabet va titllar de 'femenines'). El calbo expolitoxicòman, que tenia molts problemes però no el del gust, no sabia on fotre's. El Mortadel·lo va servir el dinar, per si no n'hi hagués prou, amb un estat nerviós al llindar de l'atac d'epilèpsia i va protagonitzar una escena hilarant quan va provar de condimentar un steak tàrtar en directe, amb moltes anxoves perquè a ell li agraden molt. La resta del menjar encara va ser pitjor. Va treure un arròs de llamàntol salat i va deixar tothom amb el cul partit quan va presentar el 'llobarro a la mitja sal'. Cares generals de telèfon. Totes aquestes creacions les hi feia el seu cuiner, un home malcarat dit La Abuela que, per acabar de coronar la debacle ens va donar el puto pop amb parmentier (trufadeta) de la setmana, després d'algun programa en què ens l'havíem estalviat. Deliri total lleidatà.

No oferia millors perspectives el següent restaurant. De fet, el polígon industrial encara era pitjor i la terrassa tenia vistes a un concessionari Volvo. Ja em sembla desassossegant casar-se, encara em sembla més malaltís fer-ho a Alcarràs i ja no us dic en un polígon industrial (?) d'aquesta cinematogràfica localitat. L'establiment era d'una misèria extrema, amb més gespa artificial i aquí sense ni taules rodones: eren directament taules de casament llargues, en una imatge que em va recordar les fotos de la boda de mons pares, l'any que Franco es va morir al llit. Caga-t'hi amb el viatge en el temps. Aquí vam poder gaudir d'una altra escena còmica del Mortadel·lo lleidatà, que es va fotre a plorar per la Covid, perquè ell és un "cavall desbocat", va dir. Diria que no he rigut tant en tot aquest any 2022 que s'acaba. Si fos per mi li donaria una secció fixa al Zona Franca, que segur que faria més gràcia que aquell argentí poca-solta que hi tenen.

Malgrat tot, el restaurant d'Alcarràs el porta una família entranyable i honesta, que sense cap mena de pretensió es van guanyar el cor dels concursants i dels televidents. Amb una fórmula tan senzilla i tan difícil de trobar com és que et sàpiguen fer una trista carn a la brasa. No sembla res de l'altre món però com s'agraeix quan se sap fer. Era el cas, i amb una mica d'escalivada i una patata al caliu que es repetia en tots els plats van oferir la millor proposta gastronòmica de la nit. Si això no és una lliçó d'humilitat per tots els subnormals pretensiosos i estafadors que veiem desfilar per aquest programa que baixi el puto Pere Botero, patró de les graelles, i que ho vegi. No van guanyar només per una mica de tongo al final, quan el mig punt del plat estrella atorgat per Ribas va anar a parar a un anodí bou rostit del Mosso amb problemes de gestió de la ira, en un altre cas sospitós de compadreo gremial.

Últim restaurant de la nit, aquest sí pedant com només pot ser una marisqueria al centre de la ciutat de Lleida que serveix postres com ara Ferrero Rochers i merdes inspirades en els perfums de Chanel, coses que només poden apreciar les senyores embafades i semimanyes de la capital del Segrià. És el restaurant del mariner Caravista, que ja hem explicat que tenia serioses dificultats per articular frases sense inventar-se paraules. A més, el molt caradura també es presenta com l'inventor revolucionari d'una 'paella lleidatana' que no és més que una puta cassola de tros amb conill i caragols de tota la vida. Amb un grapat d'arròs, això sí.  El xaval, que literalment no sap ni pronunciar el seu propi cognom (Blanch, diu 'Blantx') també copia plats com el tàrtar sobre moll de l'os, que s'està a punt de convertir en el nou puto tataki de Catalunya. Enganya amb canelons amb tòfona falsa excusant-se amb que la de veritat va a 1500 euros els quilo i serveix amanides dins de morters amb dos bastons surreals de pa clavats. ("Le ponemos dos que si no parece una polla", va dir). 

Tot això per no mencionar que va vestit amb una jaqueta blanca com si fos un capità de la marina mercant (a LLEIDA, recordo) i que, per descomptat, no ha fet un banquet de noces en aquest cau en sa puta vida. Però això li van passar per alt perquè no devien tenir ningú més que es prestés a aquesta xarlotada. En fi, ho deixarem aquí. Sé que no hi haurà manera de desfer-nos de Lleida per la via de la negociació amb Espanya. Però si ens l'hem de quedar, és urgent que la pròxima Marató benèfica de TV3 es dediqui íntegrament a salvar aquesta terra damnada de la seva pròpia barbàrie. Els ho devem, no siguem guinos que és Nadal, època de generositat i de donar corda als nostres millors sentiments. Espero haver demostrat, avui i durant aquest any, que jo també en tinc i que sóc, com tots vosaltres, capaç de mostra compassió amb els desfavorits com els lleidatans. Gloria in Excelsis Deo i Jesús és nat.