Apa, doncs, som-hi. Un dia més carregant la pesada creu de la vostra consciència i rentant la immundícia dels vostres pecats amb les tres o quatre llepissades de katxesiete que he de passar —per imperatiu moral i per voluntat de servei públic— per les vostres ments brutes i corrompudes. Sí, membres i membresses de l'Amical Joc de Cartes, arriba la crònica setmanal del programa, en aquesta ocasió trufada d'experiències molt íntimes del cronista que l'escriu i us la dedica.
Resulta que l'hamburgueser mamadíssim Ribas ens va portar ahir fins a la desafortunada i negligible ciutat de Badalona per anar a fer uns putos dinars de menú i m'he adonat, de cop i volta, de la dimensió abjecta de la badalonitat. Només cal fer una mica de recopilació ràpida dels valors i les persones que ha aportat aquest cony de ciutat al conjunt de la societat catalana per entendre que és un niu de rates d'especial perniciositat. I no em refereixo ara a aquesta mena de xarnego que es creu superior als seus conciutadans de la resta de l'AMB però que és més de poble que una cabra ibèrica o al badaloní folklòric que encara s'eixuga la lefa de les palles amb la samarreta descolorida de Villacampa.
No, em refereixo a personetes molt concretes que han obert els ulls al món entre les torres de Sant Adrià i el monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Gent incomprensiblement orgullosa de passejar pel pont del Petroli, pel carrer del Mar o d'haver-se cosit a navallades al barri de Sant Roc. Individus realment nocius per al país com Enric Juliana, Jorge Javier Vázquez, Pilar Rahola, els germans Toni i Sílvia Soler, Juan Magán, Manolo Escobar, Carles Sans, Fernandisco o Lluís Marco, aquell actor afectadíssim conegut a la ciutat com 'el fill de la safranera'.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Com veieu, tot gent de diversa procedència ètnica i social que té en comú una especial fixació en la destrucció del bon gust i les convencions cíviques més elementals. En aquest sentit, Badalona és molt pitjor que Lleida i, si no fos perquè té accés al metro i a Rodalies, és un lloc inhòspit d'on no n'hauria d'haver sortit mai ningú a fer mal. De fet, la pitjor persona de Badalona —i el motiu pel qual puc parlar de la ciutat amb coneixement de causa— és la meva exsogra. Una energúmena repulsiva, una barreja entre el pitjor de la catalanitat i el pitjor de la castellanitat, un element tòxic de primera magnitud, un paràsit familiar i una tia més falsa que un duro sevillano. Tan dolenta que ni a Badalona la van voler i en va haver de fugir, perquè us feu a la idea.
Comprendreu, per tant, que les meves valoracions respecte a la gasòfia que es pugui servir als bars de menú de Badalona estiguin carregades de prejudicis, no com habitualment, que sóc molt equànime amb qualsevol altra zona de Catalunya. Però hi ha obligacions que són indefugibles i, al capdavall i encara que sembli difícil de creure, hi deu haver algú o alguna cosa digna de menció en aquest cul de món que es pensa que és Brooklyn. No ho vam pas descobrir en el Joc de Cartes d'ahir, una edició que va tenir com a bandera la collonada aquella de la qualitat-preu, que és un concepte que fan anar molt els blòguers semianalfabets que pengen fotos desenfocades dels tecs que es foten, per fer-te entendre que ells es poden permetre dinar cada dia fora de casa i tu no.
El primer lloc on ens van portar va ser la Badalonesa, un bar de mala mort regentat per una mena de xarnego estràbic que no va dir una puta paraula en català en tota la nit. Això no és tan greu, tanmateix, com les taules, les cadires i els tamborets de polígon industrial que deu tenir instal·lades des dels anys 80, a jutjar per l'estil juràssic del mobiliari. A no ser que fos robat d'alguna casa de putes del Canyet o procedent d'una subhasta de mobles d'una tasca de romanesos de la N340. Això, sí, el Joseíllo tenia l'antre bastant net. Cosa que no l'eximeix de ser el puto andalús gracioset i trampós que va fer passar gat per llebre més d'un cop, com en el cas d'un iogurt que havia de ser casolà i estava importat del Mercadona.
Al menú del dia, tirat de preu, hi convivien plats simpàtics com unes migas amb cansalada i pebrots verds amb d'altres de vomitius com una crema de ceps que semblava el resultat de munyir dues dotzenes d'esquirols amb depressió postpart o una amanida d'aquelles de rulo de cabra, remolatxa de pot del Makro i puta crema de balsàmic que em pensava que ja no existien. De fet, la BRIMO té instruccions precises del Departament d'Interior per detenir i internar en un CIE qualsevol presumpte cuiner que gosi servir aquesta merda suprema el 2022, però com que a Badalona són retardadets encara no els deu haver arribat l'ordre executiva. Això, o bé que no s'atreveixen a entrar a la ciutat i desarticular les amanides de cabra terroristes per por que els punxin les rodes de les jardineres.
Sigui com sigui, es veu que el plat estrella del Joseíllo és l'arròs de peix, i no permet que ningú s'hi cagui ni el critiqui el més mínim. Val a dir que tenir bon aspecte i va acabar sent el millor plat del dia segons els experts arrossaires de Torrons Vicenç, aquesta empresa d'Agramunt que no tindrem la sort que es deslocalitzi, enviï la seu social a Alacant i la producció al Vietnam. De segon van treure plats senzills i honestos, això sí, com ara pollastre a la brasa, lluç a la planxa o galtes de porc estofades. Plats de menú de tota la vida que estaven bé. Llàstima del lloc i del mural pintat amb la heta del Joseíllo i els seus clients, perquè fa impossible que ningú amb un mínim de dignitat hi pugui menjar mai.
A la Leonetta (sic) hi vam trobar el local mereixedor d'incendiar-se de la setmana. Les mestresses són una mare i filla que tenien un videoclub i que, quan el van haver de tancar per culpa de Netflix i de Soros, no van tenir altra pensada que posar un bar a Badalona. La jefa petita era una noia amb ínfules acadèmiques, un personatge d'aquests que van fer dues o tres assignatures de filologia hispànica i que no deserten mai de la seva vocació artística. També va demostrar certa afició per les teories submentals d'un llicenciat en Sociologia per l'Autònoma. Però mentrestant (40 tacos) castiguen la població amb menús tercemundistes i cançons de Raphael mentre cuinen. Sí, sí. Com ho sentiu. "És que a la meva cuina es canta" va dir la tia. Almenys, l'amanida que va servir no tenia cabra (tenia taronja i calamar, no és que fos gaire millor), però l'únic plat que va agradar als comensals van ser uns musclos a la marinera. Els segons van ser delictius, en especial un pollastre rostit gairebé cru i una pasterada d'arròs d'un color de smoothie de tumor cancerigen maligne fet amb un pot de caldo Gallina Blanca que tenien amagat a la cuina i que la realització del programa va colar en l'edició de les imatges. Perquè els agrada més fotre merder que a un tonto un llapis.
No sé què voleu que us digui, si a la Badalonesa no hi anirem mai però està bé que aquella gentola tingui un lloc per esbargir-se conforme el seu tarannà peculiar, la Leonetta hauria d'estar clausurada, no cal donar-hi més tombs. El guanyador de la nit va ser un restaurant de menú una mica adulterat, en canvi. Era un restaurant apanyat davant de la platja, que es diu Iberic Fusion. Era el xiringuito pretensiós de la setmana per tant. I com sempre no tenia cap interès. Aquí van desembarcar els plats més condemnables. No hi havia puta pota de pop però sí tàrtar de salmó i alvocat, que en essència són la mateixa merda menyspreable.
És clar que l'Iberic Fusion, on cuinava un xaval bastant normal que es deia Marc, per les condicions de la cuina i pels plats del menú, era d'un altre nivell i va representar una clara competència deslleial amb la resta de concursants. Tampoc us penseu que era Diverxo, eh? Tot i un cambrer cubano subnormal que pogués fer pensar el contrari. Hi havia plats ridículs com uns involtini amb melmelada, un bacallà ressec o uns trossos d'albergínia amb coses. Però com a mínim hi vam veure algun guisadet entranyable com uns peus de porc amb escamarlans. Era un menú d'aquest amb suplements, i va ser bastant normal que guanyés, sense complicacions ni baixar de l'autobús.
Encara que a la Montse, de ca la Berta, no li va fer gaire gràcia. La Montse és una pija, molt fina i exbotiguera, que va sortir amb el seu home lluint roba de marca i explicant que havien deixat feines en multinacionals per fotre's un restaurant a Badalona. Ja, i jo sóc Corinna Larsen, no et fot. El local resultant és un cau que semblava un obrador de cupcakes d'aquests que es posen les divorciades de províncies quan s'emancipen del clàssic marit putero i tècnic industrial semiqualificat, amb frases motivacionals a la paret. És a dir, un restaurant amateur de senyora a qui li han dit que cuina molt bé a casa i que s'hi hauria de dedicar professionalment. I no és que ho fes de i tot malament, però clar, no ens vam estalviar els enciams de bossa ni un potatge de cigrons amb espinacs que semblava el vomitat d'una enxaneta amb gastroenteritis després de fer llenya d'un quatre de nou amb folre.
De fet, ara que hi penso, fins i tot la meva exsogra era capaç de cuinar, sense tenir-ne ni puta idea com no té ni puta idea de res tret de ser un subproducte humà, algun dels plats tristíssims de menú que vam veure ahir. Llàstima que no s'hi hagués dedicat i se l'haguessin quedat sempre a Badalona. Ja que els badalonins us l'estimeu tant, no cal que en sortiu, nosaltres us agrairem la deferència. I si teniu gana, us en podeu estalviar els bars de menú. Val més que entreu a un supermercat i us foteu una bossa de Cheetos i un paquet de frankfurts a mossegades. Cuideu-vos, cuidem-nos, i fins a la pròxima.