Estava convençut que aquesta guerra duraria quatre dies i que la meva principal responsabilitat seria lluitar contra el nostre relativisme imperant i explicar que en aquesta salvatjada que ja fa dues setmanes que presenciem hi ha, molt clarament, bons i dolents. No ha calgut.
M’he equivocat en tot i, per tant, he cregut convenient callar la puta boca uns dies. No tothom ha secundat aquesta posició assenyada, com heu pogut comprovar. I fins i tot els periodistes estrella de la catalanocosa se n’han anat a Polònia, prou lluny de les bombes, però a una distància adequada per fer els espectacles sentimentals i morbosos que tant els agraden. Però no tinc ganes de fer sangueta. Ja n’hi ha prou de real i tangible. Això és un reconeixement públic d’impotència, no tinc res més per oferir. Tothom ha vist que Putin és un criminal de guerra i que els ucraïnesos són alhora vencedors morals i víctimes d’una derrota bastant ineludible. Més que res perquè els hem abandonat a la seva sort i ja hem decidit que pagaran ells el preu de no voler o poder acceptar el pols nuclear rus.
Fi de la història. I tot i la inesperada simplicitat d’uns fets que rebenten de cop l’escala de grisos, hi ha matisos, hi ha el relat de com hem arribat tan de pressa fins aquí, just en dues setmanes. De fet, els mateixos ucraïnesos estaven convençuts que la seva principal lluita seria contra la propaganda russa. Equipats amb una sòlida moral de victòria, a mi m’han explicat que tots els ucraïnesos són bons, que formen part d’una nació mil·lenària, que ja van patir com ningú la Segona Guerra Mundial i ara són els primers a pringar a l’inici de la tercera (una tercera guerra mundial que ens deien els experts que no passaria en el marc d’un món econòmicament globalitzat). Que són més europeus que ningú i que no es rendiran mai.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
La majoria de coses són veritats incontrovertibles; algunes, com la bonhomia general dels ucraïnesos —com si no tinguessin els seus propis fillsdeputa—, omissions comprensibles i justificables. En tot cas, Ucraïna s’ha guanyat el respecte general d’Occident i no hi ha dissensions sobre la qüestió. Cosa sí més no curiosa perquè durant trenta anys, després de la dissolució de la Unió Soviètica, no hem reconegut mai del tot la seva existència com a estat, com si fos un apèndix rus, uns russos raros, destinats a ser tard o d’hora reintegrats per la Mare Pàtria.
Exactament, el que Moscou volia que penséssim. Som tan mesells que ha hagut de passar aquesta tragèdia per donar-los la independència fàctica dins del nostre ordenament mental i emocional. I amb la trista paradoxa que pot ben bé ser que Ucraïna surti d’aquesta invasió com un protectorat rus i no hi fem res. Ja us avanço que si la tria és, com sembla, entre deixar els ucraïnesos en mans de Putin i quedar-nos sense gas, no tindrem ni un instant de dubte: ni dues setmanes han durat la integritat i la fermesa europees.
Estan determinats a defensar-se, sí, però tampoc deixen de ser víctimes del nostre engany, perquè al final transigirem al que ens demani el Kremlin. En el joc del segrestat i el segrestador sempre guanya qui està disposat a sacrificar més. No som nosaltres. Ahir corria per les xarxes el vídeo d’una banda militar ucraïnesa que animava marcialment davant de l’imminent i decisiu setge d’Odessa. Semblava mig l’orquestra del Titànic mig la cobla Principal de la Bisbal (que vindrien a ser el mateix concepte) i em vaig posar les mans al cap: que déu ens agafi confessats. Tant de bo fos la foto final, amb aquest punt grotesc, d'aquesta guerra.
Però, tot i els milions de refugiats i la crisi humanitària, el que em neguiteja més no són les víctimes sinó els agressors, perquè no els entenc. En aquest temps que m’ha semblat etern, no he pogut comprendre per què el Kremlin ha renunciat a una guerra mediàtica més sibil·lina i més moderna, per què ha dut a terme una invasió tan bèstia contra els que afirmen que també són membres de la seva comunitat nacional, per què ha jugat amb les paraules i la veritat de manera tan pornogràfica i per què no els ha importat ser vistos pel món, explícitament, sense florentinismes ni mariconades, com a criminals de guerra. En l’època de la revolució digital, no hi ha hagut atacs quirúrgics ni refinaments bèl·lics, la guerra ha estat tan brutal com si no haguéssim sortit del feudalisme. Un altre missatge inquietant.
Les primeres hores d’invasió ho van intentar. Corrien per whatsapp consignes perfectament traduïdes al castellà on s’assegurava que al Donbass i a Crimea els ucraïnesos menjaven nadons russos. Després va venir la mandanga de l’operació militar per fer fora els neonazis de Kíiv i les divertides declaracions dels ambaixadors russos de què és una guerra per evitar una guerra. Però a poc s’han deixat anar i ja sembla que els sua la balalaica el que pensem d’ells. Això m’impressiona. I em fa por.
Si no fos per la gravetat dels fets, per mi el més destacable d’aquest inici de guerra seria l’espectacle de descobrir la manera de pensar i la barra retòrica d’aquesta gent. Deuen ser una gent molt especial. I no m’ho explico. Deu ser perquè, com diu el totalitarisme nostrat quan parla de les seves coses feminoprocessistes (ara semblen tan insignificants com en realitat són): no són monstres, no estan malalts, només són russos.