Tenia en ment parlar a l’article d’avui de la il·lusió que em fa que Tarragona vagi a dedicar tres carrers a la Neus Català, l’Elisa Cardona i la Pilar Pradells, tres lluitadores infatigables i a qui l’homenatge se li ha fet esperar massa. Sóc dels que creu que arriba tard, però em consola pensar que ara ja perdurarà sempre. Estava decidit a fer un article sincerament feliç.
Però no puc. No estic fet per enganyar, i en especial per enganyar-me a mi mateix. No sé fer-ho, no hi serveixo. Aquest gener m’ha recordat que tenim massa motius per acotar el cap que no pas per alçar banderes. Quina bufetada rere bufetada. Sense cap ànim d’un victimisme que detesto, el gener de 2020 ens ha recordat com de fràgils i vulnerables som la gent del Sud. La majúscula està posada a propòsit. Que ens volem veure d’acer inoxidable i quan ens quedem sols davant el mirall descobrim que només érem de vidre.
Els primers dies de l’any vam saber que Tarragona, bufona i romana, no forma part del mapa ferroviari mental que tenen els caps més brillants de la política estatal. No sé si seran els més brillants, però, els més influents, segur. I a la pràctica, va d’això. I que aquesta condició d’inferioritat ens fa perdre trens, serveis i prestacions cada cop que es revisa el mapa per no espatllar la comoditat de Barcelona i València. I no pregunteu per l’AVE aquell «low cost» tan maco, que també ens passarà de llarg.
Poc després ja eren les 18.40 hores del 14 de gener. I vam aprendre que som més vulnerables del que volíem creure. Que, si algú —a qui ni tan sols coneixem ni li sabem posar cara— falla, ho pagarem ben car els del carrer. Seré prudent fins que la investigació ens digui què i qui van fallar perquè passés el que va passar a IQOXE. No podria ser d’altra manera. Però tinc ben clar que cap resposta ens tornarà els Òscars i el Sergio, cap. I d'això en som molt conscients tots i totes, ja.
Sé perfectament que el risc zero no existeix, i que els qui més saben de química no s’expliquen com va poder explotar el reactor. De la mateixa manera, cada cop tenim més elements per induir que l’empresa acumularia un historial de mancances, negligències i temeritats que encara em fan posar la pell de gallina. Aquell dia vam aprendre que depenem d’uns fils que no estan en les millors mans. Que som peons, i la partida es juga lluny. I que els mitjans locals són una sort imprescindible. Abraçada a tots i totes: sabeu qui sou, on éreu i per què. «Els que mai fallem», com escrivia una companya en aquella nit d’infart.
I quan encara no teníem el cor a puesto, arriba la Glòria amb tota la maldat del món i ens roba el Delta. El que queda d’un Delta acostumat a l’espoli de l’oblit, vull dir. I ens ensenya que les factures pendents tard o d’hora s’acaben pagant, i què els del Sud vivim en una tessitura delicadíssima que hem decidit malbatejar com a ‘zona de confort’. Van caldre set plagues per fer caure l’antic Egipte, i aquí ja n’encavalquem tres... al gener.
Estava decidit a fer un article sincerament feliç, però avui no em sento capaç. Espero que el pròxim dia pugui. La bufetada del 2020 ens ha recordat que la gent del Sud som vulnerables, que som fràgils i que res ha canviat, encara. Crec que les desgràcies sovint són útils, però. Oportunitats per reescriure. Jo abrigo esperances, perquè si les deixo a la intempèrie se’m moriran de fred. Però quin gener més llarg, quin hivern més cruel. De vidre, només érem de vidre.