Holis, amigues caucàsiques i membres d'altres ètnies diverses, amb l'excepció de totes les races originàries de la península aràbiga que mentre duri el Mundial de Qatar seran aquí menyspreades i titllades de fillesdeputa. Sí, és pura xenofòbia irracional. Ja em passarà, tranquil·les. El que és indubtable és que l'anàlisi de relació dels catalans amb l'alteritat cultural, que la setmana passada va tenir com a protagonista la comunitat romanesa, continua en la present amb l'exploració d'altres coordenades culinàries, en aquest cas cuines asiàtiques, com si el nostre estimat 'Joc de Cartes' fos la puta Karakia.
Ep, res a dir, em sembla molt bé vistos els precedents. Per ser francs, gairebé cada edició d'aquest programa ja té com a referència la cuina forastera o, pitjor encara, allò que en diuen 'cuina internacional' que és la mandanga estereotipada que et pots fotre igual a Barcelona com a Singapur. Una mena gastronòmica que, ja que hi som, és la que millor ha premiat la Guia Michelin —fa dos dies, en la seva gala per Espanya i Portugal— a l'antiga capital de Catalunya, donant carta de naturalesa al procés de desnacionalització infame a què l'estan sotmetent. Em sembla molt pitjor això que els subnormals que pengen cartells en espanyol pel Gòtic assenyalant el Museu Picasso amb motius mironians.
Què fan els barcelonins per combatre aquesta usurpació cultural i per evitar que els robin la ciutat? Doncs res. A tot estirar se'n van a veure el puto Peyu al teatre i allà tancats riuen com a catalans dats pel cul el que no saben defensar fora com a barcelonins. Trist. Hi vaig ser la setmana passada, a l'estrena, està molt bé. Hi havia mig Catalunya i tot TV3. Tant de bo una bomba i que s'hagués acabat tot el sistema mediàtic català que com es demostra dia rere dia no serveix per garantir ni uns mínims de dignitat nacional. Som un gueto de tarats que ens arraconen a casa nostra i encara ens fa gràcia.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Per tot plegat el 'Joc de Cartes' d'ahir va produir una estranya sensació de vergonya i d'esperança. Vergonya perquè es va parlar més català, per exemple, entre els descendents de restauradors indis i xinesos que, posem per cas a Badalona fa tres setmanes. Vergonya perquè tres dels quatre joves restauradors asiàtics d'ahir, tot i nascuts aquí com nosaltres, tenien un coneixement i un respecte insòlit per les cultures culinàries d'origen que representaven, cosa que aquí és una quimera entre un jovent que s'alimenta de merda envasada i bosses de ganxitos. Vergonya perquè l'únic català ètnic —un pobre xaval que de fet semblava rus— contrastava amb la resta per no tenir ni puta idea de res, i ser un analfabet gastronòmic integral. La mica d'esperança ve que, almenys, aquests nois tenen els seus negocis oberts a la ciutat.
Tot això val per tots els participants del programa d'ahir menys pel xaval rus dit Matarrodona, que tenia més pinta de soldat neonazi de Putin que de restaurador. Li havia llegit a Javier Borràs Arumí que el món del futur estarà dominat pels xinesos i pels indis, i que per això els russos ja s'emmirallen més a Orient que en el nostre Occident en decadència. El que passa és que els pobres russos no deixen de ser europeus i fan el pena imitant el que no saben fer, i llavors es tornen o bé grotescos o bé salvatges. En vam tenir un exemple instructiu a la televisió pública: Matarrodònov ens va portar al seu local d'imitació asiàtica amb unes poques ganes que feia feredat. La combinació de nihilisme juvenil, una nul·la disposició de servei com la que requereix l'ofici que presumptament ha triat i un talent per ser especialment malcarat, tot mesclat amb la virtut mai prou valorada de ser un inútil (no sabia ni usar uns bastonets de bambú i regentava un restaurant asiàtic!), era tan explosiva com semblava. Per norma general, un personatge amb uns nivells tan baixos d'entusiasme i un menyspreu tan evident per la resta d'éssers humans em cau bé, però no puc deixar de banda la meva funció notarial i el seu restaurant de coses al vapor, totes molt healthys, és altament condemnable.
No cal que ho faci jo, vaja. Les clatellades que li van fotre en forma de notes pèssimes ja ho diu tot. Matarrodònov la va cagar repetidament en prendre comanda, en abocar un plat de sopa, tirant plats sobre la taula al més pur estil fonda de carretera o quan va servir unes minipostres avisant que ell no les demanaria mai. No m'ho podia creure. Una honestedat brutal, això sí, que després justificaria dient que quan no li cau bé un client doncs el tracta amb el cul. Ja ho vam veure, tovàritx, la mare que et va matricular. Prescindint d'una de les millors pitjors actuacions en sala de la història recent del xou, cal destacar que el nivell culinari estava a l'altura. Només cal dir que en un restaurant que presumia de fer-ho tot al vapor per una aposta de salut, la primera imatge que vam veure de la cuina va ser la d'unes verdures saltant-se en una gran quantitat d'oli vegetal. Per no parlar del terra enganxós, d'una sopa de bròquil bullit repulsiva, d'una espècie de dim-sums/canelons que no havien tingut ni esma d'embolicar bé (com collons es pot treballar en una cuina i no saber ni liar un caneló, me cagon déu), o unes vaporeres plenes de fulles de lotus fibroses i incomestibles que semblaven el túper de l'ovella Shaun un dia de rodatge.
Un desastre tan esfèric que al final, tot i ser Matarrodònov un inadaptat i un veritable ni-ni, va fer pena als concursants i als teleespectadors i va ser parcialment indultat, amb la condició que abandoni un negoci que no fa per ell i es dediqui a xutar llaunes de cervesa buides en un descampat. Els altres tres participants, en canvi, sí que valien per a l'ofici. A veure, sense flipar-nos tampoc, però el fet que fossin pubilles i hereus dels negocis familiars, que valoressin l'esforç dels pares i que haguessin mamat les tradicions empresarials i culinàries des de petits es notava.
En el quart restaurant a Barcelona d'una família índia, hi vam trobar una noia que es defineix com a cambrera polivalent. Sé que sona fatal i pintava pitjor quan ens va explicar que compagina la feina de cambrera polivalent amb el ball regional (com una mena de sevillanes però no tan horteres com el que s'ha fet aquí sempre als Centros Extremeños), perquè ella volia ser actriu de Bollywood i sospito que s'ha quedat a mig camí. Tot i això, no ens vam estalviar un zapateado sensual, movent els braços molt com si espantés mosques, però no em feu cas perquè la meva sensibilitat per la dansa encara és pitjor que per la cuina. Ep, però la noia, la cambrera polivalent Gupta, va servir el millor dinar de la nit. El local es deia Little Andaman, cosa que va produir l'escena més lamentable del programa quan el nostre Buda particular Marc Ribas va tenir la pensada de fer un joc de paraules amb una bastida que hi havia a la façana. Va ser un moment dur, i tot Catalunya va mirar a terra avergonyida, com quan tens convidats a casa i de cop t'adones que tens els vidres bruts. Obviarem Ribas, que pobre ja en té prou amb lo seu, com ara que el restaurant que duia a Barcelona ha rebut l'estrella Michelin just quan n'ha marxat.
La cambrera polivalent Gupta va treure plats com un curri de marisc amb coco, un altre de peix que va agradar molt a Ribas, naams artesanals, còctels o un pop que no era en tataki sinó tandoor. Tot bé, en general. Va guanyar sense gaires angúnies. I això que tenia dos competidors xinos que no ho van fer malament del tot. L'un era, de fet, un semixino, un tal Lam, un noi molt simpàtic i pencaire, fill del mític xino Lam del Memorias de China. El jaio Lam es veu que inclús havia fet arts marcials amb Bruce Lee, i ara es dedica a tocar els ous molt confucianament a son fill a qui li ha deixat el negoci, resistint-se a la jubilació. El nen, que és mestís catalanoxino, val a dir que li ha sortit gordo, perquè la nostra genètica caucàsica privilegiada sempre s'acaba imposant. Més que Bruce Lee era com un Kungfu Panda, doncs.
El local que tenen els Lam és espantós, no cal dir-ho. Com va dir l'altra catalanoxinesa, era carregant. Presumeixen que els l'ha decorat el mateix criminal que va fer la Xina de PortAventura. És a dir tòpics, kitsch i mal gust a dojo, que és la gran aportació que ha fet el poble xinès a les nostres endreçades vides occidentals. Els xinos tenen la culpa de tot i es carregaran la democràcia liberal i el planeta, això ja ho sabem i és profecia, però clar, són tants que la responsabilitat està molt repartida i costa emprenyar-se amb ells individualment. Els xinos, com a jefes i com a persones, són complicats, com van admetre els dos representants d'aquesta cultura mil·lenària, que han tingut la sort i la desgràcia de poder prendre'n una mica de distància empeltant-se al Mediterrani. La cuina de Kungfu Panda tampoc és que fos cap refinament genuí com aquelles delícies que podem veure a Flavorful Origins. Era com la cuina xinesa (cantonesa, en realitat) infantilitzada i adaptada als paladars europeus que hem menjat des de fa quaranta anys, però ben feta i amb productes de presumpta qualitat.
Aquí, la xina feliç Li, li va haver d'ensenyar al víquing barbut com es menja un clàssic Pato Pequín, perquè es fotia uns tantos d'ànec dins de la crep que semblava un almogàver rebentant les portes de Constantinoble. Quin tros de bàrbar, normal que no el vulguin a una ciutat tan fina com Barcelona. La xina feliç, una noia simpàtica, una mica tocada del bolet, també ha heretat un restaurant familiar a la plaça Letamendi. Sospito que bans era el que es coneix popularment com a un 'xino guarro', d'aquells que et servien rotllets de primavera congelats a la llunyana Guangdong o arròs 'tres delícies' amb tones de glutamat monosòdic. Per sort, aquells restaurants xinos dels vuitanta han desaparegut i han deixat pas als bufets all you can eat inenarrables de sushi xino, on et donen la mateixa merda que llavors però camuflada en una altra forma més atractiva per a les noves generacions d'instagramers. Complementant-ho, a més a més, amb aquest robots R2D2 que fan ulls de tamagochi subnormal i et porten el plat a taula. Lo gros és que aquesta gilipollada els funciona i la gent hi va per mirar-se'ls com traginen.
Són molt llestos, els xinos i sempre s'adapten a l'entorn urbà, com les rates i els coloms. En el cas de La Olla de Sichuan, el restaurant de la xina feliç Li, la cosa no és tan greu. Té un robot talòs d'aquests, però també hi té una tele i un piano, per recodar d'on ve, suposo. Diu que el lloc està de moda. Jo no ho acabo de veure clar, però almenys intenta fer una cuina xinesa més genuïna que es distingeix per servir 'hot pots', la fondue tradicional xinesa on se suquen i es couen a taula, en brous bullents i especiats, les coses més extravagants com ara sang d'ànec, arrels de lotus o cigaletes de gos pequinès. Tota la parafernàlia necessaria per gaudir d'aquest àpat no va acabar de convèncer la resta de concursants, que van aprovar la xina feliça una mica com tots, perquè ens cau automàticament simpàtica una xinesa que parli català i es faci la tonta.
Mentrestant, el rus Matarrodònov seguia alienat al Call of Duty que deu tenir dins del cap i va haver d'admetre que ell de halar, justet. És bastant clar: davant d'aquestes cultures orientals que es prenen seriosament la seva cultura i donen importància a saber portar un negoci (encara que objectivament siguin restaurants mediocres en el sentit no pejoratiu) no hi tenim res a fer. Tant de bo un jove català sapigués defensar amb tanta solvència la cuina catalana com van demostrar ahir que saben fer indis i xinesos que han tingut les mateixes oportunitats i educació. Algun dia algú ens haurà d'explicar que s'ha fet per evitar que ens n'anem a la merda. Fins a la setmana vinent.