Ahir al vespre es va viure un fenomen estrany a Catalunya. Em pensava que les sales de cinema estaven condemnades al gradual ostracisme i a l’eventual desaparició (extinció a la qual he col·laborat amb empenta i alegria; m’havia dit a mi mateix que no tornaria a posar els peus en un d’aquests recintes amb ferum característica entre la crispeta i l’aixella molla), però van començar a córrer per les xarxes fotos increïbles: un cine ple a Tàrrega, gran expectació a Barcelona, els Truffaut de Girona assegurant que no havien vist una cosa igual en vint anys.
És indubtable que Alcarràs és un fenomen i vagi per endavant que, un cop vista, es fa difícil no admetre que és una pel·lícula gairebé perfecta i que cal congratular-se del seu èxit amb desmenjada naturalitat. El que sí que demana una mica més d’anàlisi antropològica és la seva requesta i l’ànsia alcarrassenca que es va desfermar ahir durant la nit de la seva estrena. La meva hipòtesi versa al voltant del fet que Alcarràs és un brillant panegíric d’una certa Catalunya rural, l’exhibició impúdica del cadàver exquisit en què hem convertit la nostra cultura popular nacional, i les ganes boges que tenim d’enterrar-nos en vida. No hi ha res que ens agradi més als catalans que un bon funeral, i Alcarràs té la dimensió catàrtica de la mort de Mossèn Cinto o del President Macià.
De fet, li vaig sentir dir a un dels seus productors, Tono Folguera, que la pel·li tenia un gran interès etnogràfic per mostrar tot això i aquí discrepo: és molt més interessant antropològicament entendre per què Alcarràs va provocar ahir cues als cines que no pas deixar testimoni de coses que no hauríem de permetre que es tractin com a relíquies de museu: el català col·loquial, beure en porró, fer correfocs o menjar caragols. Aquest és potser l’únic però de la pel·li: Sorrentino bé que pot fer que fotre’s una mozzarella amb les mans sigui un acte voluptuós de celebració nacional napolitana mentre que Simón converteix una caragolada en una cosa trista i continguda. Potser és que som així.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Jo ho vaig presenciar tot plegat a Tarragona. Per gentilesa d’Ocine, vaig poder assistir a l’estrena de la guanyadora de l’Ós d’Or de Berlín d’enguany. La filera era plena de groupies d’Alcarràs, de parlants de català occidental (pobres), de gent expectant i neguitosa com si estiguessin a punt de veure una final de la Champions. Anava a dir que la mitjana d’edat era bastant alta, però això seria redundant, perquè vivim en un país tan envellit que a qualsevol cosa més o menys ‘cultural’ que es fa el rang predominant és el de prejubilat.
El cas és que l’estrena tarragonina tenia de torna la presència del productor Folguera, que va ser oportunament felicitat i va respondre amb excel·lent predisposició i afabilitat les preguntes i consideracions del públic. Que van ser abundants, totes complagudes amb l’espectacle que acabaven de presenciar.
A mi em dol molt haver-ho de dir, però vaig entrar a la sala amb un llindar d’expectativa molt baix i una bona dosi d’escepticisme autoinfligit i en vaig sortir en un estat que vorejava l’entusiasme. Cal dir que hi anava previngut: havia fet una migdiada de tres quarts i m’havia fotut tres cafès per berenar, esperant una turra sentimentaloide de plans llargs, obvietats bucòliques i neoruralisme d’aquest que tant agrada als publicitaris barcelonins que fan anuncis de Damm. Alcarràs no és res de tot això. I per això triomfa i triomfarà fora, perquè es caga en la melindrositat i el guardiolisme. És seca i eixuta i res hi sona fals. És una pel·lícula extremadament violenta, amb una tensió constant que t’impedeix despistar-te o mirar el mòbil (com faig en totes les pel·lis), amb un guió ferri, pensadíssim i travat a partir d’un univers simbòlic coherent. Juga a fer veure que és un documental improvisat quan hi ha detalls de muntatge i escriptura cinematogràfica sublim. Té la gran virtut de transcórrer obsessionada amb la contenció emocional i que en cap moment l’espectador no fugi del camí acotat per on el porta Carla Simón.
Naturalment que hi ha moments una mica entrats amb calçador, com ara l’únic intent de maniqueisme, no gaire reeixit, quan la pel·lícula mira de fer-nos creure que hi ha un dolent, un terratinent explotador que es diu Pinyol i va amb un barret de cowboy. El tal Pinyol Petit fa fora la família Soler de les terres on cultiven paraguaios (?) (a mi la fruita no m’interessa gens, però diria que no són préssecs com s’ha dit) aprofitant que el contracte de cessió amb el jaio de la casa era de paraula. I a més a més hi vol posar un parc de plaques solars (cal ser valent per insinuar un vector malèfic de l'ecologisme). És excusable, perquè l’existència de l’arc argumental d’aquest Liberty Valance lleidatà permet les millors escenes de la pel·lícula. Alcarràs és un western, per això s’entendrà a tot el món i el productor Folguera es frega les mans amb la possibilitat de conquerir un Òscar.
L’avi Soler li fa una visita a Lleida, perquè ha deixat el poble per viure a ciutat amb una romanesa, i li porta un cistell de figues com a ofrena, intentant fer respectar el vincle contret després de la guerra entre les dues famílies; propietaris i masovers. No se’n surt, esclar, i el film es tanca amb una altra visita a Lleida dels nets, però ara amb una ofrena violenta i mafiosa de conills morts. Una imatge rodona del que ens vol explicar Alcarràs on, més enllà dels temes obvis del canvi d’època i de la fi d’una manera de viure i de guanyar-se la vida a la ruralia, Simón ens està explicant un altre factor d’abast més transversal: el final d’una manera d’expressar-se i, si ho exagerem una mica, d’una llengua.
La realitat és que a Tarragona ningú no semblava que tingués problemes per entendre el català altament col·loquial i popular d’Alcarràs. Al cap i a la fi, és un vocabulari i una forma de parlar (plena de deliciosos cagondéus) que a molts encara ens són familiars. Però el productor Folguera estava clarament amoïnat perquè el públic entengués el que s’hi diu i crec que té raó: entre cert públic barceloní els pot caldre subtitulació per no patir com quan jo miro pel·lícules argentines. Aquest és el grau de desconnexió lingüística on hem arribat.
Un dels personatges (actors magnífics tots, me la sua que no siguin professionals) diu al començament de la pel·li: “aquests presseguers fan olor de conill mort”. Més tard, en surten més. Caceres de conills que es foten els arbres, cadàvers de conills que suren inflats a la piscina, conills morts a qui es practiquen rituals funeraris animistes africans. És un treball simbòlic molt de l’estil rodoredià i és una gran troballa de Carla Simón, que entronca també amb l’univers mític de Salvador Espriu i la seva Konilòsia, la terra de conills que per ell era Catalunya.
Els conills morts som nosaltres. I recomano vivament acudir en massa a l’enterro nacional que ens té preparat Alcarràs. Només fent aquest dol podrem reviscolar.