No sé ben bé com ha anat, però he escrit dos articles culturals al Quadern d’El País i, en certs cercles curiosos, ja sóc una mena de traïdor a la pàtria. Tot molt de pressa, així fa goig. Inclús Enric Vila em va reptar públicament a escriure que aquest suplement del diari de PRISA és una reserva ètnica on es combinen de manera insòlita els diners i l’odi. Ho vaig fer, a Twitter, i ara ho torno a fer aquí. Ell hi va veure una demostració de cinisme, però en realitat és una descripció encertada i asèptica, que no em costa gens de subscriure.
De fet, reptar algú a què digui una obvietat és una cosa molt poètica però, a la pràctica, és com tirar un guant a terra, tot ofès. I té un punt de puresa infantil i quixotisme recalcitrant que no puc fer més que respectar: quan tot el món es corromp s’ha de celebrar sempre tenir el nostre Simó del Desert bramant des de dalt de tot de la columna. No vull defugir la part central de la qüestió, que és la paraula 'odi’. Efectivament, El País, com a diari espanyol i espanyolista que és odia el catalanisme. De fet, ho ha fet sempre, però durant la Transició i els anys següents va tenir una pàtina de progressisme que el feia immune a les crítiques, sobretot del gruix de la intel·lectualitat catalana, sempre tan sensible i amb la carn d’olla carregada a l’esquerra.
El País ha volgut sempre ser el diari panhispànic i no s’ha arronsat quan ha hagut d’aplicar receptes imperials. El 2017 es va treure la màscara i va ser —com tots els mitjans espanyols tret de La Vanguardia que va intentar ser més sibil·lina— especialment bel·ligerant contra el Procés. En van dimitir, per consciència, els articulistes valencians Mira, Sòria, Domínguez i Baixauli. I per directament censura els catalans Serés i Culla. En aquell moment el gest va ser molt celebrat i es va veure com una demostració de dignitat nacional. Ho va ser. Avui, veient l’estafa de proporcions ciclòpies dels polítics catalans, més d’un se’n penedeix.
Que els temps han canviat, també molt de pressa, ho demostra per exemple el cas de Joan B. Culla. Culla va sortir d’El País perquè li van censurar un article i se’n va anar l’Ara —una capçalera que per cert, s’expressa ja amb naturalitat en un castellà correctíssim. Però quan el diari d’Ester Vera va practicar la mateixa censura contra un article molt enraonat de Xavier Roig contra el bilingüisme i la deriva regionalista del Govern, no vaig veure que s’esquincés les vestidures de la mateixa manera. No ho jutjo, només observo, que cadascú se sap lo seu.
Escriure en un mitjà del Règim és compartir la seva ideologia col·laboracionista? No ho sé. Si fos així, també li podria retreure al mateix Enric Vila que escrigui al Nacional, l’òrgan oficial de comunicació de Junts, Laura Borràs i Puigdemont i el mitjà més perniciós que existeix avui a Catalunya. El mitjà que acull els patètics sermons de Pilar Rahola des que la van fotre fora de La Vanguardia. Per sort, El Nacional de Pepe Antich ja s’està desintegrant i fins i tot ja n’ha plegat la seva mà dreta, David González, de qui diuen les males llengües que l’ha fitxat aquest personatge sinistre que és el venecià Pedrazzoli, entestat a articular un nou grup de comunicació privat en català després de l’adquisició de 8tv. És a dir, més merda, per si no en teníem prou amb la dels Godó.
Al final, com sempre només sobreviurà la gran panerola, que ésLa Vanguardia. El seu procés de depuració per fer-se perdonar el breu lapse de deriva indepe —impostada i interessada— ha estat tot un èxit i torna a estar on toca. Es va desfer, molt encertadament, de Salvador Cardús, Pilar Rahola i Xavier Sala-i-Martín, va recuperar Josep Martí Blanch que era home d’Artur Mas quan aquest era un convergent com cal i encara no s’havia trastocat i ha aconseguit un dels més grans miracles de la història del periodisme català com és la reconversió autonomista de Francesc Marc Àlvaro. Ells són els que en saben, tota la resta són aprenents.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
L’opinació del país és, ara per ara, un fangar. Malgrat que la capacitat de crear discurs disminueix per la dispersió de la informació, per les plataformes de pagament que en dificulten l’accés i per la competència opositora de les xarxes socials, però, que hi ha hagi opinió política als mitjans amb un corpus de columnistes més o menys estable és important per regenerar el país. Ho ha estat sempre, en especial des de l’inici del capitalisme —cal veure l’adaptació de Les il·lusions perdudes de Balzac que ha fet Xavier Giannoli— i més en especial a Catalunya, que és una nació sotsobrant un dels fonaments de la qual és la capacitat que ha tingut històricament de rebrotar i de generar opinions lliures en un ecosistema gairebé permanent de control i de terror de baixa intensitat. Igual com floreixen flors del fem.
He vist que hi ha hagut una petita revolució a la Revista de Catalunya, la publicació que va fundar Rovira i Virgili en temps del Noucentisme i que ha estat tradicionalment l’òrgan opinatiu del catalanisme més ortodox. Lluïsa Julià en serà la nova directora i Josep M. Roig el president del nou patronat. M’ha sorprès, en l’editorial de presentació d’aquest últim, una frase: «Ho fem amb la voluntat de renovar i reforçar el compromís amb les terres de parla catalana i de fer-ho amb més valentia i decisió. Però també per arranjar i sanejar unes estructures caduques, inviables o, com a mínim, ineficaces, a més d’intentar eliminar petites corrupteles consuetudinàries». Cony, què ha passat aquí. S’ha de recordar que el 2018 el director de la Revista era Quim Torra i se’n va anar a fer el seu gloriós i enyorat pas per la Presidència de la Generalitat.
La direcció i la presidència del Patronat va recaure en Agustí Pons, un home que té un currículum excel·lent: ha estat expulsat durant la seva carrera de l’Avui, d’Oriflama o d’El Temps. Al capdavant de la Revista de Catalunya es va dedicar a vetar articles independentistes, a contemporitzar el suport als presos polítics —que ben mirat tampoc no mereixien gaire—, a fer unes editorials marcianíssimes sobre política espanyola i crítica al PP i a contribuir al clima de pacificació que han propugnat els partits catalans i el PSOE. Ha estat el soldat perfecte de l’statu quo, el col·laboracionista ideal, perquè segurament ni ha cobrat per fer aquest paper tan galdós. Això, a falta de contrastar que significa això de les ‘corrupteles consuetudinàries’, aquesta insinuació tan convergent. Sigui com sigui, és una gran notícia que els hagin fotut, a ell i al seu equip directiu, al carrer. És un senyal que les coses estan canviant i, sobretot, que el pecat del col·laboracionisme és transversal i molt difícil d’esbandir amb encastellaments maniqueus.
Si m’hagués de mullar, cosa que no m’agrada gaire, diria que l’important, ara, és escriure en català i intentar fer-ho en llibertat, encara que sigui al butlletí de notícies del mateix Satanàs. Que encara ho puguem fer és una ostentació insolent d’existència. Del que alguns en diuen cinisme a mi m’agrada dir-ne justícia. I sí, El País odia el catalanisme, però és que jo també. És el que ens ha portat fins aquí. I la feinada serà nostra per sortir-ne.