Va, som-hi, anem per feina que farem salat. Avui això va tard i abans que em comenceu a abocar a sobre el vostre lamentable memorial de greuges ("Oh, és que jo em llevo aviat per llegir la crònica", "Oh, que si no et llegeixo al matí no puc cagar") he de comunicar-vos solemnement que no us he de justificar res i que me la suen els vostres desajustos intestinals. Això no obstant, tinc una excusa i em justificaré: ahir a la nit no vaig poder mirar 'Joc de Cartes' en directe perquè era en un acte promocional del meu llibre Periodisme de Contacte a Girona, amb els amics Maria Nicolau i Antoni Vidal Ribera. Això és poc rellevant. El trauma és que encabat de la presentació, per fer la gracieta, me'ls vaig voler endur a fer un mos a l'hamburgueseria de l'heroi culturista nacional Marc Ribas. Es pensaven que no en seria capaç. Il·lusos. Vaig fer un 'aguanta'm la ratafia' de manual i cap a can Brutal tots plegats.
Va ser un error garrafal, esclar. L'espai: li poso un 5 pelat perquè és un lloc amb cert encant, presumptament el restaurant més antic de Girona i està arreglat amb enraonada condícia. Res espectacular, molta totxana vista i fotos de vaques a les parets, com una mena de portaventurització de la cosa rústica, del món dels pagesos i dels petits ramaders. M'he passat amb un 5. Li trec un punt i es queda amb un 4, per voler engalipar gironins urbans (cosa que és molt senzilla i temptadora, val a dir).
La cuina: no la vaig veure i ni ganes, però tenint en compte que és un local aprofitat, no pot passar de 5. El servei: hi havia uns nois joves prou simpàtics (naturalment Ribas no hi era, ja té prou feina per estar un dimecres a la nit servint hamburgueses a Girona) però hi ha tres defectes imperdonables. El primer és que no hi ha cobertura de mòbil dins del local, ni wifi, i aquesta desconnexió completa m'estressa i no menjo a gust. El segon és que els cambrers fan allò tan miserable de voler-te col·locar més coses de les que demanes, en aquest cas les patates, que incomprensiblement no estan incloses amb les burgers com a totes les hamburgueseries del món.
I el tercer és que just a la taula del costat a un noi no especialment gordo SE LI VA TRENCAR LA POTA D'UNA CADIRA I ES VA ESMORRAR sense que ningú de la casa acudís a socorre'l. Trist. Insegur. Denunciable. Una puta merda de mobiliari. Per tot plegat, un 1 i encara gràcies. El menjar: vam demanar hamburgueses (no es pot triar gaire) i no puc dir altra cosa que va ser una de les pitjors hamburgueses de la meva vida, amb la carn massa cuita i resseca quan em van fer repetir dos cops que la volia poc feta, amb ridícul tros de formatge i un sofregit de ceba sense acabar d'estovar. El pitjor, el pa: sec, mal descongelat, amb la farina crua i totalment fred. Un insult de pa que ni les barres de benzinera d'abans (ara inclús és millor que aquesta mena de panets que duen tatuat amb desídia la paraula 'BRUTAL' però haurien de dur 'NEFAND'). Un 1, perquè la carn no era de mala qualitat.
El preu: un 3. Una hamburguesa menyspreable, un beure i quatre patates (demanades a part) ens va sortir per 20 euros per barba, la qual cosa gairebé fa entrar La Brutal de Marc Ribas en la categoria puta estafa per a subnormals com jo que volem anar de graciosos, a poca distància de la Paella Experience. Vaig pagar en silenci i vaig demanar sinceres disculpes als meus amics per la mala estona que els vaig fer passar. Ara bé, queda molt en dubte la capacitat de Ribas per jutjar els seus col·legues de professió, havent experimentat això d'ahir. Ho fas molt bé, Marc.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Ja de tornada a casa, al catalan deep south, i gràcies a una cosa superinnovadora que acabo de descobrir que es diu TV3 a la carta i et permet veure programes de televisió quan vulguis per internet, vaig poder "gaudir" de més Marc Ribas en l'edició setmanal de 'Joc de Cartes', en aquest cas en una visita al·lucinant al Baix Ebre (encara més deep que lo meu). En aquest programa van saltar totes les alarmes sanitàries, els herpes i les infeccions víriques van anar que volaven. Sense exagerar: participants amb cares de fàstics, anades al lavabo a vomitar, panses que afloraven a la comissura dels llavis. Va ser certament estrany i sospitós. Sobretot quan es van veure les costures del muntatge televisiu (tot està preparat i ja costa amagar-ho, és el xou i ha de competir amb Chicote) en el primer restaurant de la nit, una barraca espantosa d'una urbanització a l'Ametlla de Mar regentada per una angloebrenca dislèxica molt mona. A les illes britàniques els criteris sanitaris deuen ser diferents perquè aquesta cuina no passa una inspecció (si se'n fessin a Espanya) ni de puta conya.
Els concursants hi van descobrir un forn ple de merda i el vidre llardós amb unes patates dins que van ser posteriorment servides a taula. En teoria, Ribas no ho sabia, però es va dedicar a punxar una de les concursants, esgarrifada pel nivell higiènic de la cuina i que no volia menjar res. La pobra dona, la Maritxula (sic) no sabia on fotre's i es va haver de demanar una amanida repulsiva amb grans de moresc, enciam de bossa, formatge de cabra i litres de crema de balsàmic com si un siluro tuberculós s'hi hagués escorregut a sobre. Amb una cassoleta de pop i uns segons més decents la tasca anglodeltaica va pujar una mica el nivell, però ni així en va tenir prou per aprovar.
El carnús de la nit, per dir-ho en ebrenc, el vam trobar a la ciutat de Tortosa. Cal dir que al noi, un tal Gerard, un xaval d'humor ciclotímic que va crear unes tensions espesses i insòlites aquesta temporada, l'havien atacat per ser llepafils i senyoret i per no cridar com un verduler com se sol fer en les planúries del Delta. L'eximeix el buit que li van fer les altres concursants de ser gilipolles?. Naturalment no. Té un restaurant enclaustrat en uns antics banys àrabs. Un lloc horrible, com dinar dins d'un musclo, si és que en tenen. Entenc que la concentració d'oxigen en aquest antre on els moros s'hi rentaven el forat del cul abans que els cristians recuperéssim Tortosa, devia ser mínima i insalubre, cosa que no va evitar que molts dels aliments que s'hi van servir estiguessin en mal estat. Si això hi sumem una panerola corrent per la cuina, un cambrer al límit de la subnormalitat que no se sabia la carta i li feien nosa els clients, i la poca consideració del Gerard als vegetarians ('putes vegetarianes', va dir, tampoc se'l pot condemnar per això) ho tenia fotut per sortir-se'n.
Però el més greu va ser un tros de carn que va servir en un pornogràfic estat de putrefacció. Tothom va estar d'acord que l'entrecot estava passadíssim i jo vaig sospitar que al fons del pou dels banys encara hi tinguin cadàvers de sarraïns del segle XII i vagin arrancant bocins de carn a mesura que els clients demanen. El noi, naturalment, va donar la culpa al seu proveïdor, però les explicacions no van convèncer a ningú, ni al mateix Ribas. La Iolanda, la consumidora, se'n va haver d'anar al lavabo amb la mà a la panxa i unes més que probables cagarrines immediates. A partir d'aquí, el senyoret tortosí va entrar en una mena d'estat catatònic i va començar una antipàtica pugna dialèctica amb les coconcursants, especialment amb l'angloebrenca. Fins i tot, em va semblar intuïr, amb una mena de tensió sexual malaltissa i no resolta. Suspès, és clar.
Vam continuar a Tortosa, on vam visitar un sala de tortures al nucli històric dita Tasca Bohèmia, que regenta la Maritxula, aquella pobra senyora que s'havia quedat amb cara d'espant higiènic a l'Ametlla. Al lloc, tenebrós, amb quadres penjats de les parets sortits de la imaginació més recargolada de Lovecraft, no hi entraria ningú amb dos dits de seny. Però les aparences enganyen i, sense res destacable, va ser el millor restaurant de la nit. En bona part perquè és a l'únic que s'hi van guisar alguns platillos apreciables (una anguila, uns peus de porc, tot colgat de colorant alimentari) i la parella de quasi jubilats que ho porten van caure simpàtics, en general. Com a acte de beneficiència i respecte prenadalenc a la tercera edat, s'hi pot anar. Per cap altre motiu.
La Maritxula, tot i el seu gust ornamental més que discutible, sí que ho tenia net. I veient com anava la nit ja era més que suficient per guanyar. Això sí, la senyora fa aquella cosa d'abans, odiosa, de cantar la carta perquè no te'n recordis del que tenen i acabis demanant el que ella vol. A més a més, fa el compte de cap i cobra el que li surt de la seva renaixentista xona ebrenca. Senyora, això és il·legal. I si no fos perquè aquí som antisistema i volem enderrocar l'Estat espanyol l'hauríem de denunciar a Hisenda. No per això, suposo, però en aquest àpat la mala vibra de Gerard va arribar al seu zenit, fins al punt que menjava mirant a la paret. Fins a cert punt normal, perquè la pansa li devia sortir de contemplar els objectes inversemblants que decoraven el menjador.
La Iolanda el va renyar per no ser divertit i no cantar amb elles. I aquí em vaig posar definitivament del seu costat. Què collons vol dir aquesta exigència d'estar content? Aquest entusiasme obligatori? Deixeu-nos ser uns amargats lliurement, putes boges tiràniques (devia pensar). Últim restaurant de la nit. El de la Iolanda, precisament. Que pel que exigia a la resta podríem esperar una festa continua per als sentits i el paladar. Tampoc vam tenir sort. Era un lloc de platja a Deltebre, ple de mosques com tot el Baix Ebre, amb una cuina plena de trampes per a la integritat personal. Plena, a més de pots de polvos i de brics de caldos industrials. Bastant net vist els precedents, i amb els elements pertorbadors que fan sortir les panses raonablement controlats. El menjar, mediocre com a tota la resta de restaurants de la nit. Com a mínim aquí, vam veure unes tellerines, unes ortigues de mar i un arròs de cranc blau invasor, els plats típics del Delta que esperes trobar en qualsevol establiment del Deslta i que normalment solen fer bé a tot arreu (perquè és fàcil i no cal ser gaire llarg per fer-ho).
L'estrella en aquest bareto, però, va ser la mare de la Iolanda. Una mena de Carmen de Mairena, pintada com una porta, que va sortir com una vedette només a tastar les paelles. Una aparició espectral que em consta que aquesta nit ha produït malsons generalitzats a mitja Catalunya. Apostaria per donar més espai a la mare morruda de la Iolanda, fins i tot donar-li un programa per ella sola. S'ho mereix.
A la confrontació final, amb una música adequadíssima de Twin Peaks (que és el que ens sembla l'Ebre als catalans normals), vam tenir una sessió de plors molt estimulant. Va plorar la jaia Maritxula per haver guanyat immerescudament per incompareixença de rivals i va plorar sobretot l'angloebrenca, que en un atac d'honestedat va entendre que no s'hauria hagut de presentar al concurs amb un restaurant que nomésportava un mes obert. T'he de dir una cosa per consolar-te, però, spice girl de les salses i l'home mariner: vesteixes molt bé (dins dels criteris de la monarquia britànica), ets agradable i ni de lluny tens el pitjor restaurant que hem vist enguany. No et castiguis, pitjor és la gent que t'intoxica com el carnús de Tortosa (que va acabar el programa d'una mala hòstia acollonant, no és per menys) o que et pren el número com l'hamburgueser mamadíssim de Girona. Això sí que no té nom. I fins aquí. Lamento el to baix d'aquesta setmana però és que m'ho poseu molt difícil per ser feliç i no suicidar-me.