Hola, amigues gastrònomes, entre totes les quals vull saludar amb especial afecte i efusió a Joana Masdéu. Avui és un dia joiós i trist alhora. Joiós perquè 'Joc de Cartes' acaba de rebre un premi Ondas, concedit per l'espanyolíssima Cadena SER a les colònies per la condició de millor programa emès en una emissora "no nacional". Per mi, si m'haguessin de donar un guardó acompanyat d'aquesta humiliació etnocida, se'l podrien fotre pel cul i venir de Madrid a llepar-me l'escrot, però entenc que a TV3, una televisió autonòmica on la cosa aquesta de ser una cadena nacional pel mandat del poble de Catalunya els fa bastanta mandra i nosa, un Ondas es rebi en genuflexió i xerinola. Ep, que a mi també em fa il·lusió, perquè difícilment s'hauria aconseguit aquest èxit sense la meva col·laboració inestimable.
Però sóc prou modest per fer un pas al costat i deixar l'equip del programa que ho celebri com es mereix, ço és amb xampany, putes i uns polsims de cocaïna. L'enhorabona. Sincera. I en aquest sentit de reconciliació que ja vam iniciar la setmana passada, he de circumscriure la tristesa de què parlava més avui: se'm fa molt difícil insultar cap dels participants de l'edició de 'Joc de Cartes' d'ahir, així que ja aviso que aquesta present crònica pot quedar descolorida. En consciència, un programa de defensa explícita de la cuina catalana en mercats de Barcelona, on no va fer acte de presència cap personatge menyspreable dels que ens ofereixen últimament, ha de comptar amb el meu suport entusiasta. Tampoc em mamo el dit, ja sé que si ahir vam tenir aquesta treva és perquè en preparen de més grosses per ocasions venidores.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Però que hi farem, em dec a l'observació entomològica de la realitat i no hi ha més cera que la que crema. I vam tenir el goig de fer una passejada exòtica per l'antic cap i casal del país. Exòtica perquè vam poder contemplar cuina dels indis de la reserva, sense tatakis de tonyina i sense putes potes de pop amb pseudoparmentiers de patata. De tant en tant s'agraeix. Fins i tot, i això ho escric amb un devessall de llàgrimes que se m'escolen galtes avall fins a l'entrecuix i que encabat faré servir per masturbar-me, vam tenir l'increïble privilegi de veure, en un mateix programa dos plats d'escudella. D'escudella! A Barcelona! No em direu que no és emocionant? Visca Catalunya, me cago en la puta mare que va parir Santa Eulàlia.
Tampoc us vull enganyar del tot. Una mica de personatge pintoresc i friqui també el vam tenir, però tots simpàtics i bones persones. Primer vam anar a veure l'Esteve, una mena de Titot dels Brams, un senglar bastant xungo, que porta un vulgar bar de mercat al Clot. Res de l'altre món, però sense pretensions. Això, sí, no ens vam estalviar algun plat desassossegador, com unes gambes al conyac (?) que eren un plat amb dos llagostins i una salsa negada de nata, una cosa repugnant. Llavors també vam poder presenciar uns trossos de truita variada, sense cap altra gràcia que el nom: Pòquer de truites. Pòquer, sats? Perquè eren quatre. En fi. Els segons també eren ranxo de l'estil llenties, estofat de vedella i coses així, però semblaven el que si fos un crític afectat en diria 'plats honestos'. Sense pena ni glòria.
Més entranyable va ser una senyora irlandesa, casada amb un lleidatà, que venia de tenir un restaurant a Menorca i que ara té una mena de parada de tapes a l'inhòspit mercat dels Encants. Amb aquest currículum delirant, el més normal seria que la Jackie, la dona cèltica en qüestió, estigués en una crisi nerviosa permanent amorrada a una bona ampolla de Jameson, que és com es resolen aquests conflictes a la verda Irlanda. Però la Jackie no semblava abocada a l'alcoholisme i tenia certa traça als fogons. Això sí, té el costum estrany de servir el menjar en plats i bols de cartró, com si operés un infame food truck. Em van agradar les braves. I el color del fricandó i les mandonguilles amb sépia (que la mola càrnia de Marc Ribas va anomenar, en un dels seus habituals accessos ridículs 'mandongas' i 'friqui'. Té collons, el tio, de sortir per la tele parlant així). I això que per friqui ja en teníem un d'autèntic, el Sergi, un guenyo yeyé amb un serrell divertidíssim que estava com un llum de ganxo i que aquí va iniciar el seu espectacle particular gargotejant paperets i provocant la perplexitat dels seus coconcursants. Un individu raríssim que es va queixar del botifarrot que li van servir, encara no se sap gaire bé per què.
Això sí, l'homenot de Lleida era la puta alegria de Ponent, si no fos perquè estaven animats pel friqui de pentinat beatle, la visita a la plaça de les Glòries hauria semblat un funeral. Bé, més coses. La Carolina té un altre bar-parada al Mercat del Guinardó i fot uns literalment increïbles menús de dotze euros al Guinardó. Tan increïbles que li van veure el plomall i la van penalitzar en la valoració del preu, per trilera i perquè els números no sortien per enlloc. Ara bé, la cuina, neta com una patena i els plats que va treure prou dignes. Aquí el guenyo i el Titot es van enganxar per un assumpte esotèric que tenia a veure amb els entrepans de la vitrina i el malbaratament dels aliments, però la sang no va arribar al riu, per desgràcia. També hi va haver una disputa interessant entre una escudella barrejada i la comparació amb la carn d'olla, que si fóssim un país normal hauria de ser una discussió habitual a les cases catalanes com ho és el debat dels versicles de l'Alcorà entre els nostres amics moros, com a la del salafista Badoui que ara m'han dit que està de vacances en un centre d'internament mentre es barallen els governs català i espanyol per fotre'l fora del país.
També vam gaudir d'una recerca exhaustiva de pinyons entre les prunes d'un pollastre, I de la imatge pertorbadora d'un arròs bullit acompanyant el fricandó, que ningú no va citar, però que va condemnar la Carolina a l'oprobi generalitzat. L'última visita va ser al restaurant del guenyo yeyé, que té un restaurantet apanyat al mercat de Sant Antoni. Una cuina de colló de mico, que té el cony de friqui. Diga-li tonto. Amb bastanta merda, també val a dir. Però la diferència de nivell amb els seus competidors era tan extrema que de seguida tothom va ser conscient que el concurs s'havia acabat. Realment ho van fer bé: Cargols a la llauna, cua de bou, carxofes amb pernil, i unes bombes de botifarra negra i calamarsets que al final serien designades com el millor plat de l'edició de 'Joc de Cartes' (una merda nova que s'han engiponat perquè els paguen una pasta en propaganda els terroristes de torrons Vicenç).
També va sortir un arròs amb espardenyes que ole o uns talls de xai de Tremp amb escalivada. Llàstima que vaig haver de tornar a sofrir la barreja de tripa i capipota, que ja us vaig explicar que és sacrílega, però vaja, en general, un nivell més que acceptable de cuina catalana de mercat que hauria de ser l'estàndard mínim arreu de la presumpta nació. El guenyo, amb les seves excentricitats i el seu posat de Peter Sellers pirat ho portava molt amagat. Li va agradar tant a tothom, que inclús Ribas va intentar fitxar-li el maître. Si em llegeixes, company, no et deixis temptar, que és capaç de dur-te a Girona a servir hamburgueses. Ja estàs bé on ets, fes-me cas.
Com és lògic el friqui va guanyar sense baixar de l'autobús, i el programa no va tenir més història. Ja està bé que una vegada a l'any els aficionats a 'Joc de Cartes' (estic pensant més que res en el meu benestar emocional, però ara vull quedar bé amb vosaltres tot i que m'importeu una merda) puguem descansar de les esgarrifances setmanals i quedi reivindicat el valor de la cuina catalana tradicional amb les mínimes pallassades possibles. Preparem-nos, perquè no durarà gaire. Apa, fins a una altra.