Era pràcticament l’única veu que mancava per posicionar-se d’entre els pesos pesats de l’espai convergent: Artur Mas explicitava aquest dilluns, 14 de setembre, que es queda al PDeCAT i que no acompanyarà Puigdemont en l’escissió que el seu successor ha impulsat, transformant la marca ‘Junts per Catalunya’ en partit polític.
Tot i mostrar-se suau en les formes i evitar la confrontació amb Carles Puigdemont —«També em sento meu l’espai de Junts»; «Qui vulgui un enfrontament entre Puigdemont i jo mateix, no el trobarà»—, Mas no va escatimar en retrets indirectes al seu successor, tant per la divisió mateixa de l’espai convergent, com pel conflicte de les sigles o la remodelació del Govern que va causar el cessament d’Àngels Chacón, qui era l’única consellera del PDeCAT a l’executiu.
La decisió de Mas reforça el paper del PDeCAT
Amb la decisió de fer costat del Partit Demòcrata, el moviment d’Artur Mas reforça el partit que va heretar el llegat de Convergència quan va ser fundat, l’estiu de 2016. El PDeCAT ha vist com, en les darreres setmanes, diversos referents de la formació l’abandonaven per sumar-se al nou partit de Puigdemont: des dels presos Rull, Turull i Forn fins als consellers Budó, Calvet i Puigneró, passant per exdirigents de la formació i caps visibles al Parlament o al Congrés, com Albert Batet o Míriam Nogueras.
El suport d’Artur Mas, doncs, es tradueix en el primer nom de pes del PDeCAT que dona explícitament suport al seu partit. Mas és un referent de primeríssima línia de l’espai postconvergent, que va dirigir entre 2003 i 2016 en prendre el relleu del president Pujol i, òbviament, pel fet que ocupés la presidència de la Generalitat entre 2010 i 2016, etapa en què va arrencar el procés sobiranista. L’ascendent de Mas sobre l’espai de la postconvergència és indubtable i, probablement, incomparable al de cap altre líder —llevat del mateix Puigdemont.
És justament per aquest motiu que el PDeCAT, després de setmanes de debilitament, surt reforçat amb la decisió de Mas. L’anunci de l’expresident ajudarà els postconvergents a retenir els possibles dubtosos de les seves files entre romandre al seu partit o seguir el camí de molts altres cap al ‘puigdemontisme’. El posicionament d’Artur Mas, doncs, pot suposar un punt d’inflexió al Partit Demòcrata, a fi i efecte de posar fre a les baixes i d’injectar optimisme electoral als seus quadres: Mas també és un referent per a part de l’electorat sobiranista i suma a l’hora de predir càlculs per a les eleccions autonòmiques que, tot i no tenir data, són a tocar.
Mas pot actuar, doncs, com a atractiu electoral per al centre ampli i el sobiranisme pragmàtic, arrossegant al PDeCAT vots que podrien haver acabat a ERC —tot i la distància en l’eix ideològic— o fins i tot a JxCat —tot i la diferència estratègica en l’eix nacional. L’anunci de l’expresident de la Generalitat consolida l’expectativa electoral del PDeCAT, centrat en mantenir la representació a les quatre circumscripcions, cosa que, amb una perspectiva d’entre sis i deu diputats, podria donar-los un paper cabdal al futur Parlament: ser la clau de la preuada majoria absoluta i tenir la possibilitat de decantar totes les balances.