Comarca històrica de l’antiga vegueria de Montblanc, la Conca de Barberà és una cruïlla de camins entre les terres de Tarragona, Lleida i Barcelona. Un territori que concentra un important patrimoni històric fruit, majoritàriament, del seu llegat Medieval.
Un tast geogràfic i històric de la comarca de la Conca de Barberà
Nascuda de la divisió territorial catalana de 1936, la comarca de la Conca de Barberà és un territori divers i tradicionalment lligat a l’agricultura de secà, l’economia del qual es fonamenta en bona part de la indústria i el turisme cultural.
Repassem en aquest article les dades més essencials de la geografia, la història i la climatologia d’aquesta comarca de la vegueria del Camp de Tarragona.
Situació
La Conca de Barberà es troba a l’extrem nord-oriental del Camp de Tarragona, situada a la comarca geogràfica i històrica que li dona nom, la conca estricta dels rius Francolí i Anguera; a més de la Baixa Segarra, i l’extrem nord-oriental de les muntanyes de Prades.
D’aquesta manera, la comarca del Camp de Tarragona limita al nord amb la Segarra i l’Urgell, amb les Garrigues i el Priorat a l’oest, l’Anoia a l’est i l’Alt Camp i el Baix Camp al sud.
Amb capital a Montblanc, l’actual comarca aglutina un territori divers que esdevé zona de confluència de quatre parlars diferents: el català nord-occidental (al sector de Prades), el català central (a la Baixa Segarra), el xipella (a la zona central de la comarca) i el tarragoní (als municipis limítrofs amb l’Alt i el Baix Camp).
Història
El territori que conforma la comarca de la Conca de Barberà és un territori habitat des de temps remots, amb evidències de presència humana des del Paleolític, i diversos jaciments, monuments megalítics i pintures rupestres que ratifiquen poblacions estables des del Neolític.
En el període preromà, els ibers cossetans, propis del Camp de Tarragona, habitaren aquestes contrades; situant al Pla de Santa Bàrbara, a Montblanc, el seu principal nucli de població al territori. Mentre que, en època romana, la Conca de Barberà fou poc rellevant, si bé s’hi establiren diverses vil·les agrícoles.
És a l’Edat Mitjana, concretament, a partir de l’establiment català al territori (segle XII), quan la Conca de Barberà assolí el seu període més rellevant. La necessitat de repoblar un territori cabdal en la connexió Tarragona-Lleida, i consolidar una plaça forta vers els darrers reductes sarraïns al Principat, tingueren com a conseqüència la fundació de la immensa majoria de les poblacions de l’actual comarca.
El 1163 naixia la vila de Montblanc, una de les ciutats més importants de la Catalunya medieval, que esdevindria, ben aviat, cap d’una vegueria homònima que dominaria la Conca estricta, el vessant esquerre de la vall del riu Corb, i alguns termes de les Garrigues, el Priorat, la Ribera d’Ebre, i el sector nord del Camp de Tarragona.
Des del segle XIV, la vegueria de Montblanc esdevingué també Ducat, un privilegi reial no hereditari que reconeixia i dignificava el seu ostentador per sobre de la resta de la noblesa. Un privilegi que anà sempre lligat a la família reial i que esdevingué, juntament amb el de Príncep de Girona, identificador de l’hereu al tron de la Corona catalanoaragonesa.
Paral·lelament a la rellevància del poder montblanquí, el període Medieval a la Conca de Barberà també fou d’especial importància pels ordes religiosos. Terra de templers i hospitalers que tingueren Barberà de la Conca com a principal comanda, així com l’Espluga de Francolí i Vallfogona com a sotscomandes; destacà per sobre de tot com a eix central de l’orde monàstic cistercenc.
Fou doncs en aquesta època, que els monjos benedictins aixecaren el Monestir de Poblet (al terme de Vimbodí); el conjunt cistercenc més gran d’Europa i actualment declarat Patrimoni de la Humanitat. Un monestir, que juntament amb el veí de Santes Creus (a Aiguamúrcia) i el de Santa Maria de Vallbona de les Monges, mantingueren un dels dominis eclesiàstics més importants de Catalunya, i alhora esdevingueren seu de les tombes de bona part dels grans reis del Casal de Barcelona.
Del segle XV ençà, la Conca de Barberà aniria perdent gradualment la seva esplendor, fruit de les plagues, i les guerres i conflictes en què es va veure involucrat tot el país, des de la Guerra Civil Catalana (segle XV), fins a la Guerra dels Segadors (segle XVII), la Guerra de Successió (segle XVIII), la Guerra del Francès (segle XIX), o la Guerra Civil espanyola (segle XX).
Els pobles de la Conca de Barberà
La comarca dela Conca de Barberà té una extensió de 650 km², i segons les darreres dades del 2018, una població de 20.103 habitants. Com la resta del país, va experimentar un creixement demogràfic considerable durant el segle XVIII, amb poc més de 7.500 habitants acabada la Guerra de Successió, als més de 19.000 a finals de segle. Una població que va seguir creixent amb contundència fins a mitjans del segle XIX, quan arribà al seu màxim històric, amb 30.124 habitants.
Tanmateix, la crisi de la fil·loxera, la Guerra Civil i el despoblament generalitzat de les zones rurals van reduir ràpidament la població, situant-se des de la major part del segle XX fins a l’actualitat entre els 18.000 i els 20.000 habitants. Montblanc és la capital de la comarca, així com la localitat més poblada, amb 7.384 habitants (2018). La segueixen l’Espluga de Francolí, amb 3.742, i Santa Coloma de Queralt, amb 2.697.
La Conca de Barberà es conforma de 22 municipis: Montblanc, l’Espluga de Francolí, Santa Coloma de Queralt, Sarral, Vimbodí i Poblet, Solivella, Barberà de la Conca, Pira, Vilaverd, Blancafort, Rocafort de Queralt, les Piles, Passanant i Belltall, Vallfogona de Riucorb, Vilanova de Prades, Conesa, Pontils, Llorac, Vallclara, Savallà del Comtat, Forès i Senan.
Orografia de la Conca de Barberà
La comarca de la Conca de Barberà presentauna orografia marcada per tres comarques geogràfiques diferents. Per una banda, la Conca estricta, que formada per les conques dels rius Francolí i Anguera esdevé en una depressió planera que se separa del Camp de Tarragona per la Serra de Miramar; d’altra banda, la dorsal meridional de la Segarra històrica, on les Obagues del riu Corb es troben amb l’altiplà on es forma el riu Gaià; i finalment, les muntanyes de Prades, que s’eleven a l’extrem occidental de la comarca.
El paisatge, en bona part marcat pels segles de domesticació agrícola, conserva més enllà dels camps de cultiu de cereal i de secà, alguns alzinars amb marfull a la Conca estricta, carrascar a les zones altes septentrionals, i en els indrets més frescals, comunitats vegetals de roure valencià. A les muntanyes de Prades la vegetació varia en funció de l’alçada, si bé es conformen bàsicament d’alzinars, vegetació submediterrània i coixinets espinosos.
Climatologia de la Conca de Barberà
El clima de la Conca es troba a latransició entre el mediterrani marítim i el de la regió continental, amb una precipitació mitjana anual poc generosa, de 550 mm, que s’acostuma a produir al voltant dels equinoccis.
Pel que fa a la temperatura, la mitjana anual se situa prop dels 15°, amb una destacable amplitud tèrmica d’hiverns moderats amb glaçades nocturnes (7° de mitjana al gener), i estius força calorosos (24° de mitjana al juliol).