Comtat històric i paradigma de l’Alt Pirineu català, el Pallars Sobirà és un extens territori de natura omnipresent, que s’acompanya de petits poblets medievals, ermites i ponts romànics; una terra tranquil·la i de tradicions ancestrals, només desvetllada per les pistes d’esquí i l’oferta d’esports d’aventura que atrauen visitants durant tot l’any.
Fruit de la divisió comarcal del 1936, la comarca del Pallars Sobirà agafà el nom històric del comtat Medieval, si bé presenta algunes petites variacions territorials respecte d’aquest. Territori històricament ramader, a partir de la segona meitat del segle XX va deixar en segon terme l’economia tradicional per centrar-se en la indústria hidroelèctrica i el turisme de natura i neu.
Repassem en aquest article les dades més essencials de la geografia, la història i la climatologia d’aquesta comarca de l’Alt Pirineu.
Situació
Situada al nord-oest del Principat, el Pallars Sobirà es troba al bell mig del Pirineu, amb un relleu accidentat i elevat que concentra els cims més elevats del Principat, i que només se suavitza tímidament en les valls que conformen la Noguera Pallaresa i els seus afluents.
Territorialment limita amb els parçans occitans del Coserans i Foix al nord, amb la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça a l’oest, amb el Pallars Jussà i l’Alt Urgell al sud, i Andorra a l’est.
Amb capital a Sort, el Pallars Sobirà és una comarca d’alta muntanya poc poblada, la intempèrie de la qual, no resta atractiu a l’imponent valor natural i patrimonial que guarda.
Història
Com en la resta de l’Alt Pirineu, els primers pobladors estables del Pallars daten de fa gairebé 10.000 anys; caçadors-recol·lectors que davant les inclemències climatològiques de l’alta muntanya es refugiaren en abrics, coves i petites construccions entorn de llacs i estanys. El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, esdevé un paratge natural que concentra més de 350 jaciments prehistòrics.
Ja a l’Edat del Bronze i del Ferro, al voltant de fa 4.000 i 2.000 anys, el domini de la ramaderia i l’agricultura hauria anat acompanyat de la construcció dels primers monuments funeraris en forma de dòlmens i menhirs.
En època preromana, el més probable és que el territori fos habitat en bona part pels ibers iacetans; un poble lligat al vessant sud del Pirineu aragonès i de forta influència vascona, que a Catalunya hauria ocupat l’Alta Ribagorça i els Pallars; i que es faria evident per la toponímia dels diferents pobles de la comarca.
La romanització fou gairebé inexistent al territori que conforma el Pallars Sobirà, on més enllà de la possibilitat que hi hagués alguna petita explotació agrícola o ramadera, no s’ha documentat mai cap població. De la mateixa manera, el pas de visigots i sarraïns, amb prou feines deixà empremta, en un territori que no prengué rellevància històrica fins a la creació del comtat carolingi de Pallars-Ribagorça, al segle IX.
Amb la desmembració de l’Imperi franc, diverses pugnes entre els senyors locals derivades de la crisi de poder, situaren Ramon II de Pallars-Ribagorça com a propietari del comtat, el qual convertí el títol en un càrrec hereditari i materialitzà, de facto, la independència d’aquest territori. Un territori que a la seva mort dividiria entre els seus fills (l’any 920).
El nou comtat de Pallars tingué una efímera existència de noranta anys, acabant dividit de nou entre els fills del seu darrer comte, Sunyer I de Pallars (l’any 1011). Una divisió definitiva que conformaria els comtats històrics del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà.
Mentre que el veí i també rival Comtat de Pallars Jussà s’extingiria a finals del segle XII, el Pallars Sobirà fou el més longeu dels Comtats Catalans originaris; si bé les limitacions territorials amb els comtats veïns i la impossibilitat d’expansió durant la conquesta dels territoris musulmans, el dotaren habitualment d’un paper secundari en la política catalana.
Els pobles del Pallars Sobirà
La comarca del Pallars Sobirà té una extensió de 1.378 km² i una població decreixent de 6.934 habitants (2018). La comarca experimentà un fort creixement la primera meitat del segle XIX, passant dels poc més de 12.000 habitants a finals del XVIII, al màxim històric de 18.762 el 1857.
Des de llavors, la comarca ha patit una despoblació constant, que tot i una lleugera recuperació amb la immigració de principis del segle XXI, s’ha tornat a accelerar amb la crisi econòmica.
Sort és la capital de la comarca, així com la població amb més habitants, 2.164; seguida dels termes d’Esterri d’Àneu, amb 756 habitants, i Rialp, amb 663.
Tot plegat un territori conformat històricament de més d’un centenar de petits nuclis de població, que a conseqüència de la despoblació han quedat reduïts a 15 municipis: Sort, Esterri d’Àneu, Rialp, Alt Àneu, Vall de Cardós, Baix Pallars, Llavorsí, Soriguera, Espot, la Guingueta d’Àneu, Alins, Lladorre, Tírvia, Farrera i Esterri de Cardós.
Orografia del Pallars Sobirà
Inclosa majoritàriament al Pirineu Axial, la comarca del Pallars Sobirà presenta una orografia d’alta muntanya, que al nord, concentra els cims més alts del país. Només a l’extrem sud, les muntanyes perden altitud, i ja al Prepirineu, el relleu esdevé més abrupte.
D’aquesta manera, l’antic comtat s’estén de nord a sud seguint el curs del riu Noguera Pallaresa, essent més ample a la part septentrional a causa de la presència de les valls d’Àneu, del Cardós i la Ferrera; i tornant-se més accidentat a mesura que les muntanyes perden altitud i es deixen enrere els llacs i estanys nivals, així com les petites planes formades per antigues glaceres.
Pel que fa als paisatges i a la vegetació de la comarca, es poden distingir fàcilment fins a cinc pisos climatològics diferents, conformats pel pis basal (dels 600 m als 1.000 m), amb alzines i roures; la muntanya mitjana (dels 1000 m als 1.600 m), amb roures, faigs, avets i pi roig; el pis subalpí (dels 1.600 m als 2.200 m), amb pi negre, el pis alpí (dels 2.200 m als 2.800 m); amb pastures; i el pis nival (a partir dels 2.800 m), amb poc herbatge i molta roca.
Climatologia del Pallars Sobirà
Si bé el vessant sud del Pallars Sobirà presenta una climatologia mediterrània prepirinenca, la major part del territori viu en la inclemència del clima alpí en superar els 1.500 metres d’altura.
La precipitació mitjana és abundant, situant-se al voltant dels 700 mm al fons de les valls i arribant als més de 1000 mm a les zones més elevades; essent els mesos d’estiu els més plujosos.
El règim tèrmic presenta hiverns llargs i molt freds, per sota dels tres graus de mitjana al gener, i estius curts, suaus a les zones baixes (arribant a superar els 20 graus al juliol) i frescos a l’alta muntanya.