Últim reducte dels dominis medievals catalans a Occitània, la Val d’Aran conserva encara la seva personalitat única marcada pel paisatge d’alta muntanya i la llengua i cultura d’una nació mil·lenària.
Un tast geogràfic i històric del parçan occità
Vall pirinenca de vessant atlàntic, parçan occità, aquesta entitat territorial singular de Catalunya fou reconeguda com a comarca en l’administració territorial catalana del 1.936, però no recuperaria la seva institució històrica, el Conselh Generau d’Aran, fins al 17 de juny del 1991.
Repassem en aquest article les dades més essencials de la història, la geografia i la climatologia d’aquest indret.
Localització
Situada a l’extrem occidental dels Pirineus catalans, i nacionalment, a l’extrem sud-est de la Gasconha occitana, les delimitacions de la Val d’Aran es corresponen als límits jurisdiccionals del Conselh Generau d’Aran, d’origen plenament Medieval. D’aquesta manera, limita amb el Coserans al nord, amb el Luishonés a l’oest, amb el Pallars Sobirà a l’est i amb l’Alta Ribagorça al sud.
Amb capital a Vielha e Mijaran, la Vall d’Aran visqué closa en ella mateixa fins al 1948, quan es construí el túnel de Viella que connectà el territori amb la resta del Principat.
Història
El poblament de la Vall d’Aran es remunta a l’Edat del Bronze, en un territori vinculat principalment a les cultures de l’alt Garona, si bé amb una certa influència de les valls del sud del Pirineu. En són testimonis diversos jaciments de gran bellesa al Naut Aran i altres restes funeràries dins del Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici.
En època prerromana es documenta una tribu autòctona anomenada Arenosi, un poble d’origen aquità que s’hauria enfrontat al cabdill cartaginès Anníbal, en la travessa d’aquest durant la 2a Guerra Púnica (III aC).
En època romana, l’antiga Vetula (Vielha) ja dominava aquest territori que administrativament formava part de la Gallia Aquitania. D’aquest període, els municipis de Les, Arties i Tredòs, conserven vestigis romans relacionats amb les seves aigües termals, mentre que Garòs conserva restes d’època Paleocristiana.
La rellevància històrica i el patrimoni cultural de l’Aran troba el seu punt àlgid a l’Edat Mitjana, quan després d’un període de diversos litigis sobre el senyoriu d’un territori fronterer i de difícil accés, acabarà definitivament lligat a la Corona d’Aragó, que tot i renunciar als territoris occitans davant l’expansió francesa després de la derrota de Muret, obtindria la promesa de Jaume I de mantenir la Vall com a part indestriable del Principat (s. XIII); un fet que ratificà Pere el Cerimoniós dos segles més tard.
D’aquesta època data el màxim organisme d’autogovern de la Vall, el Conselh Generau d’Aran, que tot i els diversos conflictes i guerres que viuria el Principat, perduraria com a òrgan representatiu dels aranesos fins a l’ocupació napoleònica de la Guerra del Francès.
No obstant aquest fet, els aranesos serien partícips de tots els conflictes que viuria Catalunya, patint de primera mà la Guerra dels Segadors (s. XVII), lluitant al costat de les institucions catalanes en la Guerra de Successió (s. XVIII), la mencionada Guerra del Francès (s. XIX) i la mateixa Guerra Civil espanyola.
L’any 1944, els maquis del Partit Comunista envaïren la Vall amb la intenció d’instaurar-hi un govern espanyol republicà i esdevenir la punta de llança per alliberar l’Estat de la dictadura de Franco, però no va tenir el suport dels Aliats de la 2a Guerra Mundial i va ser recuperada immediatament per l'exèrcit franquista.
Els pobles de la Val d’Aran
El parçan de la Val d’Aran té una extensió de 633,6 km² i segons el darrer cens del 2018, una població de 9.983 habitants. Si bé va seguir una evolució demogràfica similar a la de la resta del Principat, la vall visqué condicionada per l’orografia del terreny, amb muntanyes que es mouen entre els 2.000 i els 3.000 metres i que fins a la construcció del túnel de Viella (1.948) en dificultaven l’accés, arribant a quedar aïllada amb les nevades de l’hivern.
Després de certs altibaixos, a partir dels anys 90 la demografia de l’Aran experimenta un increment constant com a conseqüència de la consolidació de l’estació d’esquí de Baqueira-Beret, que acompanyada d’un nucli urbà de nova formació amb tota mena de serveis i allotjaments, va acabar convertint la vall en un indret molt atractiu per al turisme durant tot l’any.
D’aquesta manera, dels 6.500 habitants de l’any 1990 es passa als prop de 8.000 l’any 2.000, en un creixement constant que al 2.010 arriba al seu màxim històric, amb 10.206 habitants. Aquest increment es deu tant a nous residents d’un elevat nivell adquisitiu, com a tots els treballadors que va generar l’impacte del turisme a la vall; un fet que va tenir un efecte negatiu sobre la llengua occitana, que va quedar reduïda al parlar de la meitat de la població.
La Val d’Aran està formada per trenta-tres pobles agrupats en nou municipis i sis terçons històrics que equivalen a les circumscripcions electorals del Conselh Generau d’Aran: Quate Lòcs, Irissa, Marcatosa, Castièro, Arties e Garòs i Pujòlo. Vielha e Mijaran n’és la capital amb 5.493 habitants.
Tot plegat doncs, un parçan conformat pels municipis de Vielha e Mijaran, Naut Aran, Bossòst, Les, es Bòrdes, Vilamòs, Canejan, Arres i Bausen.
Orografia de la Val d’Aran
La Vall d’Aran és, tal com indica el seu topònim, una vall; la vall del riu Garona que es troba entre les muntanyes més altes de l’Alt Pirineu i de vessant marcadament atlàntic. Una orografia complexa que oscil·la entre els 900 i els 3.000 metres d’altitud en un paisatge marcat per la biodiversitat característica de l’alta muntanya.
Més enllà de la Garona, els cims del parçan veuen néixer la Noguera Ribagorçana, al nord-oest, i la Noguera Pallaresa, que situada al vessant sud, crea una petita conca mediterrània inversa al vessant atlàntic de l’Aran, el pla de Beret.
Climatologia de la Val d’Aran
L’Aran presenta un clima singular al Principat, essent l’únic de caràcter oceànic pel seu vessant atlàntic. Un fet que en fa augmentar la mitjana de precipitacions anuals (900 mm), que es reparteixen durant tot l’any, fent inexistents els períodes de sequera característics del clima mediterrani.
Les temperatures hivernals són fredes, amb mínimes que no arriben als 0°, i els estius són suaus, amb mitjanes al voltant dels 15°. La neu i les glaçades són presents gairebé tot l’any, amb l’única excepció dels mesos estivals.