Renoi, quin cap de setmana. Bé, per alguns. Jo m’he dedicat a fer el canvi d’armari de tardor, a fer dissabte i a endreçar la casa, però la gent important l’ha esmerçat en reordenar l’autonomia de Catalunya i a posar rajoles noves a la cuina. Rajoles reaprofitades d’una remesa caducada, d’aquelles que n’és impossible treure’n la merda per molt que les freguis amb vinagre i que la vorada de les juntes sempre queda negra. Una casa vella costa fer-la neta, ves. Però almenys, se’ls ha de reconèixer la bona fe i la condícia: un moble, si es cuida bé i s’unta d’oli de tant en tant, pot resoldre més d’un mal de cap al dissenyador d’interiors vocacional.
Que de què cony parlo. Un moment, calma, que ho voleu tot mastegat. Divendres passat Junts va decidir que sortia del govern de la Generalitat. És una notícia que no ens hauria de fer ni fred ni calor perquè, amb consellers juntaires o sense, la barcassa del catalanisme institucional s’enfonsarà igual. Una altra cosa són les reaccions dels afectats, com la de l’arreplegat de Joan Canadell, que no va tenir altre acudit que proclamar que «El procés continua!!!», així, amb tres exclamacions, el molt filldeputa. No és que no sigui veritat, però s’ha d’estar molt grillat per, després de tot el que ens han fet passar, tinguin la barra d’encara congratular-se’n.
Jo li vaig desitjar que ensopegués amb els collons i es trenqués les dents contra un fanal. Em va sortir la violència del cor, què voleu. Sí, Joan, el procés continua i el catalanisme per desgràcia encara no mor, però jo us agrairia una mica de contenció, que a la casa del penjat no s’hi anomenen les cordes. És de primer de cortesia i de civilitat. El que potser no ens podíem esperar —ni els soferts contribuents però tampoc a Junts— és que el moviment del Pere Aragonès seria pujar al DeLorean i muntar-nos un nou govern amb tot de reminiscències de l’antigor prerevolucionària i noms de l’autonomisme més tronat. Ha estat un moviment hàbil del President Petit, és clar, té la virtut incomparable d’haver donat pel sac l’irredemptisme de pa sucat amb oli de Junts posant-lo en ridícul. De fet, a can PDeCAT aplaudeixen i a Junts s’estiren els cabells perquè Aragonès els ha fet la tretze catorze i s’han quedat sense tocar cuixa, ni ara ni difícilment en un futur pròxim.
Han aterrat al nou govern, per exemple, Carles Campuzano, un autèntic convergent escindit de la casa gran de catalanisme durant la crisi del PDeCAT, el gironosaure sociata Quim Nadal, o la criptocomuna Gemma Ubasart. Els penques i els llepats han lloat les qualificacions d’Alta Gestoria d’aquests noms, però a la gent normal no se’ns escapa que són consellers designats per tocar els collons a la Convergència desmarxada i, més rellevant, per intentar que el govern en minoria resultant no naufragui a la primera andanada parlamentària. Ben jugat, Pere. Però només et sortirà bé si Borràs, Batet, Puigdemont i companyia són prou obtusos i pusil·lànimes per no presentar-te una moció de censura abans no s’acabi la legislatura. Cosa que ben mirat és un escenari realista.
Mira, la veritat és que tant me fot, perquè a mi l’únic que ara per ara em pot oferir una mica de satisfacció política és la supressió de l’autonomia sotmesa al 155 permanent i encobert. Sempre és millor anar de cara i, com ha demostrat Josep Costa davant del TSJC, per tenir un Parlament intervingut i controlat pels jutges val més no tenir-ne. El catalanisme s’ha d’acabar ja, per sanitat col·lectiva dels catalans.
Hi ha molta gent que no pensa igual. És el cas, per exemple, d’una colla de nostàlgics del catalanisme clàssic que han creat una mena de Think Tank —en català en podríem dir Carro de Peix del Pensament i la Xerinola— per rehidratar els llorers de la Catalunya preoctubrista. Es diu Acció Catalana en record del tinglado de Max Cahner i els impulsors són membres de la Trve Convergència ja allunyats fa temps de la pallassada contínua de Junts, entre els quals figuren el figuerenc Oriol Puig, el reusenc Marc Arza o el suara esmentat i flamant nou Conseller de Tocar els Ous a Puigdemont, Carles Campuzano.
La providència va voler que es presentessin en societat tot just dissabte, en una jornada de Catalanisme al segle XXI (que és gairebé el mateix que dir del segle XIX) a Reus. Hi estaven convidats com a ponents el mateix Campuzano o Ubasart, i fins i tot Quim Nadal que finalment —és un senyor gran, s’ha d’entendre— no va poder assistir-hi. Hauria estat bonic presenciar en directe la proclamació de tres consellers, perquè als altres dos se’ls va veure fent passadissos pel Centre de Lectura de Reus i rebent trucades de Palau. La conya recurrent va ser que sort que hi havia bona cobertura, a l’Ateneu Centenari, que si no s’haurien quedat sense mòmio.
Jo hi vaig passar una estona, no per escoltar la nova doctrina moderada que s’imposa al govern, amb aquesta pinça perfecta entre ERC i els escindits de Junts, no hauria aguantat gaire estona sense les pertinents basques. Hi vaig anar durant la pausa del cafè per comprovar la qualitat del càtering (ensaïmadetes i crosantets apreciables) i per fer una mica de networking interessat. Vaig saludar Gerard Furest, que és un tio lingüista que em posa molt quan fa aquests vídeos vehements cagant-se en tot amb prosòdia monacal o a l’exalcalde Pérez —amb qui tenia un afer pendent— que ni amb tota la seva bonhomia socialista podia amagar la satisfacció d’acollir al Centre un aquelarre amb tants convergents delerosos de treure’s els ulls. També vaig tenir temps de veure Francesc Marc Àlvaro discutint-se amb la dona (?) per haver aparcat massa lluny. Amb aquests inputs ja en vaig tenir prou, que ja us he dit que tenia molta feina domèstica endarrerida.
Això sí, em consta que tothom va pagar la contribució a la jornada de reconstrucció del catalanisme vetust revitaminitzat, que era de dotze euros i incloïa l’esmorzaret i el dinaret. Regalat. Sobretot pel perfil predominant dels assistents, que era gent de sou públic i poques angúnies econòmiques. De fet, l’acte de Reus va ser com una rifa on en podies sortir amb un premi gros, com s’ha demostrat. Si ho tornen a fer l’any vinent hi haurà hòsties per tenir plaça. Brillant iniciativa de repartiment de càrrecs i influències, Acció Catalana.
I ja està. Només anotar que per part de Junts, la cara més destacada va ser la de Maria Teresa Pallarès, que no devia tenir més collons que fer acte de presència perquè és la nova alcaldable per Reus i hauria sigut lleig quedar-se a casa plorant com la resta de companys de partit que acaben de fer la jugada política de la seva vida. No es pot dir que no s’ho mereixin. Però si alguna cosa em va agradar del caliu d’aquesta jornada on el vell catalanisme va tornar a prendre les regnes del país, va ser la quantitat ingent d’erquis que s’hi van acostar. Estava plagat i se’ls veia molt contents. I ja sabeu que estar content és el valor suprem que propugno. Això sí, l’única membressa tarragonina del Govern continua sent Tània Verge. Però com que té una conselleria (més) folklòrica ningú (ni els seus) no semblava donar-hi massa importància.