Aquesta setmana, com molts tarragonins —i, perquè no dir-ho, com molts espanyols— he tornat a la pelu. Crec que no duia aquestes xolles ufanoses des de l’adolescència, quan volia ser quillo, escoltava Pata Negra i portava penjant de l’orella una arracada-nomeolvides —dissenyada per mi— amb l’efígie de Camaron de la Isla. Com que el meu barber és l’home més guapo de Cambrils, sempre li dono conversa. A la gent lletja no els solc dir res; de fet, ni els somric, però això què importa ara que totes les interaccions socials vénen mediatitzades per la màscara. Li pregunto com ha anat la reentré. Suposo que molt bé, perquè m’ha donat hora d’una setmana per l’altra.
«Una feinada de por», em comenta— no només per les tofes i les barbes acumulades durant el confinament, sinó sobretot per arreglar els desastres casolans dels perruquers accidentals i sobrevinguts. «Però hauràs descobert alguna vocació, algun talent ocult que s’ha desplegat en l’adversitat de la reclusió». «Sí, sempre hi ha algú que se’n surt sol de tot, però és minoria». La realitat és que la reparació d’esquilades, els serrells torts i els caps que han acabat rapats com a mal menor donen compte de l’horror social que pot desencadenar una suspensió tan bèstia de la civilització. Un cas comparable als milers de pans domèstics mal pastats o mal llevats amb gasificant que han acabat al cubell de la brossa aquests dos mesos. Potser, com a bàlsam de la consciència, a partir d’ara donarem més valor a les professions de forners i barbers i, amb ells, a les experiències que difícilment es poden adquirir en un tutorial de youtube.
Durant molts anys, en aquest país, hem viscut en una estranya dicotomia. Per un costat, la reverència malaltissa al títol universitari i per l’altre la veneració insana pel nyap, la xapussa i el ‘per això no cal matar-s’hi més’. La unió incestuosa d’aquests dos engendres ha donat una manera característica de treballar i ha deixat la menestralia i l’amor a l’ofici a l’estacada, com una excentricitat de postguerra. La cançó d’Antònia FontPatxanga s’acaba amb un vers que sempre he trobat inspirador. «Que el món sigui sempre dels aficionats», diu. I a fe de déu que ens hi hem abonat, sense tenir gaire en compte que és més un programa poètic que un manual d’instruccions.
A mi, com a postura contracultural i com a mostra d’art efímer, m’encanta que, per exemple, el Jardí Vertical de l’exalcalde —i d’aquí poc exregidor si els seu partit fa complir els estatuts— Ballesteros a la Tabacalera de Tarragona, s’hagi hagut de desmantellar només vuit anys després de construït perquè no hi ha quartos per al manteniment, està deixat, ple de merda i hi corren les rates com espídermans. En puc extreure desenes de metàfores, facècies, i pulles divertides per fer articles. En canvi, com a ciutadà, els tres milions d’euros que va costar i que ara van aigüera avall em toquen més el voraviu.
Un altre cas de Pepes Gotera y Otilios que em té el cor robat és el d’Isaías Herrero, el narco vallesà i poeta digital associat de Laura Borràs, que com que passa de puntetes per totes les pàgines impreses o digitals m’hi rabejaré una mica més. Ja sé que quan TarragonaDigital i el grup mediàtic del qual forma part —líder d’audiència en català, encara que costi reconèixer i no compti amb el suport d'inversions milionàries de propaganda pública com disposen les capçaleres anacròniques en paper— hagin de tancar la paradeta no em deixaran escriure enlloc més, però què hi farem. És un cas deliciós de, com comentava més amunt, les relacions perilloses de l’altíssima cultura i l’Acadèmia amb els criminals amateurs de baixa estofa que no puc deixar de relatar. El nou de març, el Tribunal Suprem va adreçar un suplicatori al Congrés dels Diputats per poder jutjar Borràs. Després ja van venir els successius estats d’alarma i vés a saber en quin calaix s’ha perdut el procediment, però les últimes notícies diuen que avui mateix es començarà a debatre en seu parlamentària. Tinc plena confiança en l’equanimitat de la justícia espanyola, que ha demostrat en ocasions repetides la seva neutralitat, però això no m’impedeix d’observar alguna dada curiosa que ofereix el document i treure’n algunes conclusions opinatives.
El primer que cal destacar-ne és que la investigació es va iniciar perquè algú va denunciar a la policia que s’havia rebut a l’apartat de correus 118 de Castellbell i el Vilar un sobre amb bitllets falsos. Es veu que anava destinat a l’apartat 116, però dóna la casualitat que aquest és exactament el motor argumental de la tercera temporada de Better Call Saul i costa una mica de creure una equivocació tan oportuna. També és casualitat que aquesta intercepció es produís l’octubre del 2017, quan totes les defecacions dels polítics catalans tenien el CNI ensumant, però això és una altra història. El cas és que els Mossos van estirar el fil i es van fer públiques les converses d’Herrero amb el seu soci Marc Gómez, on presumia dels seus trapis amb la directora de la Institució de les Lletres Catalanes i posterior Consellera i diputada. Herrero i Gómez han acabat condemnats per falsificació i narcotràfic —unes pills que duien d’Holanda— però encara s’ha de determinar si Borràs va incórrer en prevaricació, malversació, frau i falsedat documental, que són els delictes pels quals se la vol processar.
Mentre es determina, però, el suplicatori especeja com actuava Herrero. Entre 2013 i 2017 va facturar a la ILC, de manera directa o indirecta, una increïble quantitat de 259.863 euros en divuit contractes menors. Per obtenir-los, concorrien juntament amb ofertes falses —segons el TS—, emeses per sospitosos habituals. Com a nota pintoresca local, apareix en aquesta llista l’escriptor reusenc Aleix Cort, així com Hermeneia, una empresa fundada per la mateixa Laura Borràs per donar cobertura a un grup de recerca universitària. De fet, amb Hermeneia va néixer tot. Era un apèndix de l’Universitat Oberta de Catalunya, a l’origen de l’internet acadèmic català, on es van reunir un seguit de flipats amb les possibilitats literàries de l’hipertext. Això no és altra cosa que un text que conté enllaços a altres textos, però Borràs va construir al voltant d’aquest concepte —que els devia semblar revolucionari venint de les notes decimonòniques a peu de pàgina— tota una indústria de literatura digital i una colla d’adlàters per repartir els beneficis.
Isaías Herrero es veu que en sabia molt, d’això, va guanyar algun premi i tot i es va fer amic de la futura directora de la ILC. Quan va arribar al càrrec, va deixar el disseny dels webs a Herrero, tot i ser extern a la institució —punt d'ètica dubtosa des del punt de vista de la transparència i el tractament de dades públiques. Això, tot i que irregular, seria un problema relatiu si no fos perquè Isaías controlava tot el percal, tenia les claus de tot i vés a saber si no ho aprofitava per exercir alguna pressió o directament xantatge. De fet s’ha endut algunes pàgines a la trena amb ell i ara no són accessibles, com el Qui és Qui de les Lletres Catalanes, el gran projecte digital de la ILC, amb continguts elaborats durant dècades darrere, on ara s’hi pot llegir: «Es tracta d’un recurs en creixement permanent i, en aquest moment, es troba en fase de reestructuració. Ben aviat el trobareu a la vostra disposició. Disculpeu les molèsties.» No els deu amoïnar gaire, perquè l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana també té un directori semblant, pertinentment subvencionat, encara que, com tothom sap, en aquest només hi entren els escriptors morts o els escriptors socis de l’entitat que paguen quota.
Han desaparegut, s’han redireccionat o s’han perdut parts d’altres webs de la ILC dissenyades per Herrero, com ara les temàtiques i les dedicades als anys commemoratius d’escriptors. Parlant amb propietat, la ILC a internet, i tota l’obra de l’artista digital abans conegut com a Isaías, ja no existeix: lletrescatalanes.cat redirigeix al web de Cultura, on s’han reciclat els continguts de les pàgines antigues amb el format funcionarial de la Generalitat. Només cal passejar-s’hi una estona i intentar esbrinar a quin orifici van anar a parar els honoraris d’Herrero. De fet, la feina del poeta narcodigital tampoc no va acreditar en cap moment cap excel·lència que justifiqués el quart de milió d’euros que s’ha embutxacat, i això és el més greu, però també fa que només haguem de lamentar la pèrdua pecuniària, a banda de la barra infinita d'ell i de qui ho va permetre.
La feina ben feta, com acordàrem en un passat no tan remot, no té fronteres. Ni coneix de títols acadèmics, afegeixo. La xapussa és, com deia, el més mortal dels pecats venials. El nou director de la ILC, Oriol Ponsatí-Murlà, un altre amic de Laura Borràs a qui va col·locar des de la Conselleria de Cultura, tampoc ha fet massa cosa per reparar tot el mal que aquest infiltrat ha fet a la institució. Potser durant el confinament ha tingut temps de reflexionar sobre l’endreça que hi cal, o potser encara no s’ha pogut mirar tota la web de Cultura. En aquests casos de xapussa extrema, em diu el meu barber, sempre s’acaba passant la màquina i rapant al zero.