Sembla que aquesta vegada sí que s’ha abordat de forma decidida el futur del sistema públic de pensions espanyol, concentrant-se en el vessant dels ingressos, cosa que en els últims anys no havia succeït. Amb la reforma recentment aprovada, s’ha plantejat afrontar el futur financer d’aquesta prestació atenent als ingressos destinats per pagar la nòmina de les pensions.
Com és sabut, en els anys precedents hem assistit a diferents reformes del sistema de pensions públiques que, d’un mode o altre, de manera més o menys greu pels pensionistes, han anat buscant el seu equilibri financer atenent només al vessant de la despesa.
És cert que no totes han caminat en la mateixa direcció, però, en la seva majoria, han pivotat sobre el vessat de la despesa, amb l’objectiu de reduir-la. Però també, per contra, han establert increments significatius tractant d’afavorir a alguns col·lectius discriminats: viudes, dones en general, pensions més baixes, etc.
Reformes: any 2011, any 2013
En els últims anys hem assistit a dues grans reformes en el sistema públic de pensions que han tractat d’atendre al seu futur financer incert, provocat, fonamentalment, per l’evolució de la demografia i les seves expectatives de futur.
L’increment accelerat en el nombre de pensionistes –envelliment de la població– i de la seva esperança de vida engrossen el passiu del sistema, de la mateixa manera que la continuada caiguda en les taxes de natalitat alenteix l’evolució dels actius (cotitzants) per al sistema.
No són els únics factors en joc per al futur del finançament de les pensions públiques, però sí que compten amb una rellevància certa i significativa. L’evolució de la productivitat del treball i la distribució funcional de la renda, entre salaris i beneficis, són també determinants per a aquest futur.
Les reformes portades a terme en 2011 i 2013 buscaven aquell objectiu de sostenibilitat financera per camins diferents, encara que recolzant-se en mesures que tractaven de reduir la dinàmica de la despesa global.
L’any 2011, modificant alguns dels paràmetres bàsics del sistema –allargar l’edat originària de jubilació, el període de càlcul de la base reguladora, etc. –s’afectava la despesa global, però amb una menor incidència sobre el valor de la pensió individual. Curiosament, aquesta reforma, amb certes similituds a la que està promulgant ara el Govern de Macron, es va materialitzar, a diferència de la francesa, amb un elevat grau de consens social.
En la del 2013, l’objectiu de l'equilibri financer s’atribuïa en exclusiva a la reducció progressiva del valor real de la pensió individual a través de dos mecanismes habilitats a l’efecte:
- - Un índex de revalorització anual de les pensions –que podria arribar a reduir la capacitat de compra de les mateixes en més d’un 30% cap a l’any 2045–.
- - Un factor de sostenibilitat que vinculava de manera inversa el valor inicial de la pensió a l’evolució, en ascens, de l’esperança de vida de les persones jubilables –que es calcula que reduiria la pensió mitjana al voltant d’un altre 10%–.
En suma, la càrrega de l’equilibri financer, en aquest cas, requeia sobre la suficiència de les pensions.
Els canvis d’ara
Les reformes desenvolupades en aquests tres últims anys, en dues fases successives, canvien el pas respecte del realitzat en 2013 i aprofundeixen en algunes de les línies adoptades en 2011, però emfatitzant el protagonisme de la reforma en l’increment dels ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social.
D’aquesta manera, es pretén assolir, en l’horitzó de l’any 2050 –quan s’espera que hagi acabat l’entrada en el sistema públic de pensions de la generació dels baby boomers–, una situació d'equilibri financer, sense que la despesa total sobrepassi el 15% del PIB i es mantingui estable el nivell de suficiència de les pensions en conjunt, el poder adquisitiu d’aquestes, en relació amb el nivell actual.
Aquest objectiu tracta d’assolir amb diferents mesures que reuneixen una condició bàsica, la seva implementació gradual, per minimitzar l’impacte sobre els beneficiaris del sistema i, destacadament, sobre la competitivitat del teixit productiu espanyol.
El desconsens
Aquesta segona tanda (2023) de la recent reforma de les pensions públiques no s’ha implementat a l'empara d’un consens social, cosa que sí que va ocórrer en 2011 o en la primera tanda d’aquestes reformes, realitzades a finals del 2021.
Ara es marquen desacords profunds sobre una part de les mesures –particularment les que signifiquen augments en la cotització– en el pla polític i en el dels interlocutors socials. Així, les patronals es vinculen amb el discurs de l’oposició, i entenen que tal mesura incrementarà les despeses laborals, afectant el nivell salarial, a la competitivitat internacional de les empreses espanyoles i, per extensió, a la dinàmica de l’ocupació.
En el plànol de l’anàlisi econòmic, es pontifica sobre l’impacte negatiu en l’aparell productiu de la pujada en les cotitzacions socials (impost sobre el treball), que reduiria la competitivitat de les empreses i, per tant, els nivells d’ocupació. No obstant això, la contrastació empírica d’aquest impacte no és unànime ni en quantitat ni en direcció.
Punt final?
En la meva opinió, sí que hi podria haver hagut marge –si no s’hi haguessin creuat les presses per obtenir el plàcet de la UE per a un nou desemborsament del finançament pel Pla Next Generation– per buscar altres opcions d’incrementar ingressos a través d’altres figures impositives, d’afectació més general a rendes o a patrimonis, que no carregar exclusivament sobre l’ús del treball. Al cap i a la fi, estem ja en un sistema contributiu de pensions que gairebé ha assolit el caràcter d’universalitat. Llavors, no estaria malament pagar el que tots percebem amb recursos de tots i no només a través del factor del treball.
Finalment, s’hauria d’apuntar que les reformes actuals no posen el punt final a la història de reformes en el sistema públic de pensions a Espanya. A vint-i-cinc anys vista, les incerteses sobre l’evolució d’ingressos i despeses en el sistema no es buiden completament, tot i que ara sí que s’acoten algunes d'elles, almenys pel que fa als ingressos necessaris per a l’equilibri financer.
En aquest horitzó, s’haurà, això no obstant, de continuar atent a l’evolució demogràfica i econòmica, que conformen les variables més rellevants del sistema públic espanyol de pensions.
Aquesta notícia és una traducció de l’article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.