La igualtat de gènere s’ha convertit en un aspecte rellevant en les polítiques públiques. Respecte a l’acompliment de l’equilibri de gènere així com a la integració de l’anàlisi sexe i gènere al contingut de la investigació i la innovació.
Les esquerdes de gènere comencen tímidament a disminuir, però les eleccions acadèmiques per branques de coneixement continuen mostrant una segregació horitzontal per sexes, en alguns àmbits amb percentatges semblants als dels anys 70 del segle XX.
Per exemple, l’últim informe Gender Monitor, d’octubre de 2022, situa l’alumnat femení en xifres superiors al 80% cursant actualment, en ordre de prioritat, Infermeria, Educació, Treball Social i Psicologia. Unes xifres que s’eleven fins al 90-95% en el cas de l’alumnat d’Educació Infantil en algunes universitats públiques d’Espanya.
L’informe està elaborat per U-Multirank, el ranking internacional d’universitats promogut per la Comissió Europea. Aquest analitza més de 1 000 institucions de 80 països, entre ells Espanya, amb dades de totes les universitats espanyoles.
Un desequilibri sense explicació científica
Aquest desequilibri, que en el segle XXI no té cap mena de fonamentació científica i racional, no ha implicat, no obstant això, un qüestionament social de base. Ben al contrari, és precisament la «naturalització» social de determinades aptituds i actituds genèriques, pel que fa a la formació en determinades branques de coneixement així com en l’exercici de professions concretes, la que permet la seva perpetuació.
A l’abric de fonaments culturals decimonònics, sense suport legal ni polític, aquestes creences estan fermament assentades en una base ideològica estructural sòlida, per la qual cosa és imprescindible començar per l’anàlisi de la situació actual des de la trajectòria històrica, social i ideològica que proporciona la perspectiva de gènere.
Arguments irracionals del passat
Van ser nombrosos els articles, tractats científics, congressos i, inclús, instruccions públiques que van enfocar-se en demostrar la inferioritat intel·lectual de les dones. Com a conseqüència, defensaven la necessitat de plantejar currículums diferenciats en funció de les seves capacitats «inferiors» i, fonamentalment, també del rol social que estaven cridades a exercir en tant que dones.
Malgrat la irracionalitat i l'anacronisme de les citades argumentacions, els seus fonaments es reprodueixen en l’imaginari social, i perpetuen la masculinització actual de certes branques del coneixement. És el cas de les enginyeries, amb un percentatge de representació femenina, a escala europea, amb taxes al voltant del 20%. D’altra banda, l’exercici de professions orientades a l’atenció i cura (Infermeria, Treball Social i Magisteri) van ser àmbits considerats no només exclusivament femenins, sinó d’execució forçada per part de les dones.
La dictadura franquista va ser especialment incisiva en aquest aspecte, ja que, una vegada acceptat com a mal menor el treball remunerat per part de les dones, les orienta cap a aquelles professions moralment acceptades com a femenines.
Per fer-ho, disfressa aquesta obligatorietat de dotació femenina particular, revestida de tints vocacionals, i troba en el seu caràcter eminentment femení arguments sobrats per una remuneració menor i, fonamentalment, per al seu desprestigi social.
Totes les branques del coneixement són científiques
L’11F, Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, és una efemèride important per mostrar referents femenins pel que fa a la ciència, tecnologia i investigació i eliminar els prejudicis i estereotips de gènere que continuen mantenint a les nenes i dones allunyades d’aquests espais. Abans de la seva celebració, continua sent necessari reflexionar al voltant dels fonaments ideològics que perpetuen les desigualtats.
Hem de desconstruir els seus fonaments des de l’origen, canviant la perspectiva d’anàlisi en dues direccions: la primera és el reconeixement de la cientificitat de totes les branques de coneixement, i no exclusivament les que s'inclouen dins l’àmbit de les STEM; la segona i decisiva, la necessitat d’activar polítiques públiques paral·leles i equilibrades que acabin amb la masculinització i la feminització dels àmbits acadèmics i professionals.
Les cures, especialitat de tots
Així podrem garantir la universalització de les cures com a patrimoni de la humanitat, i no com a especialitat reservada a les dones.
De la mateixa manera, podrem acabar amb el desprestigi que determinades trajectòries professionals encara tenen pel fet d’haver estat considerades tradicionalment com a femenines, com és el cas de l’exemple paradigmàtic de l’Educació Infantil o el Treball Social.
Referents masculins
Com defenso a una investigació recent, comptar amb referents masculins en l’ètica de la cura de les persones, de l’expressió natural dels sentiments, en l’exercici dels sabers assignats culturalment a les dones, sempre serà positiu i enriquidor per a la construcció de les identitats masculina i femenina en clau igualitària.
Si el disseny i l'articulació de les polítiques d’igualtat no té com a objectiu equilibrar la presència d’homes i dones a tots els àmbits i nivells de la vida laboral i personal serà impossible aconseguir la igualtat real i acabar amb els prejudicis genèrics que prevalen a l’àmbit formatiu i laboral. Per això s’han de promoure accions divulgatives en condicions igualitàries que visibilitzin referents masculins en espais feminitzats, en la mateixa mesura que dones que són referents a aquells espais ocupats per homes. Això conjuntament amb totes les accions que qüestionin la denominada masculinitat hegemònica faran possible presentar propostes articulades des de les masculinitats igualitàries.
Justícia social
Les accions no reverteixen els plantejaments ideològics, ni a la intimitat de les llars, ni a l’imaginari social, ni a les institucions, que són un microcosmos de la realitat social.
L’exercici de subordinació del col·lectiu femení es perpetua i retroalimenta mitjançant aquelles professions per a les quals se’ns considera «naturalment capacitades», i els hi trasllada el desprestigi amb què el patriarcat va revestir el seu model particular de feminitat.
Per tant, eliminar els biaixos de gènere presents en l’àmbit acadèmic i professional no només és una qüestió d’igualtat, sinó de justícia social.
Aquesta notícia és una traducció de l'article originalment publicat en castellà al portal TheConversation.com.