Ahir vaig anar al mercat i el vaig trobar buit. No buit de clients, cosa que ja és més o menys habitual a les places catalanes, que han quedat com un reducte de quatre jubilades orgulloses dels seus costums atàvics i els quatre voluntariosos d’habitud. Vull dir buit de venedors. Hi havia oberta una parada de fruites i verdures, regentada per un moro que s’estava escurant el nas avorrit en un racó. Una parada de pesca salada i embotits —una combinació inaudita—amb una alegre i cofoia senyora que despatxava molt diligent una veïna del barri. I una carnisseria que donava tanda i tot: una tanda de dues clientes.
En total, sis persones en tot el mercat, i jo que em vaig quedar palplantat a la porta sense saber massa bé què fer. A quarts de dotze del migdia, l’hora punta. La resta de parades, tancades i barrades. Inclús, preguntant, em van dir que la carnisseria també està a punt de tancar, vist l’èxit esclatant que l’envolta. El context: la ciutat de Cambrils, amb gairebé quaranta mil habitants. Segurament el doble durant aquesta concorreguda Setmana Santa.
Una ciutat amb aquesta població no pot mantenir un mercat municipal? Es veu que no, que la gent no hi va. De fet, fa uns anys ja va tancar la plaça de baix al Port, al Pòsit, i ara hi ha un horrible projecte d’hotel per a russos —de quan els russos eren amics. El mercat de la Vila està a punt de fer la mateixa fi. I si bé en el primer cas la responsabilitat es pot atribuir als designis administratius i l’arrelada afició a fer el gegant índio, en el segon no està tan clar. Segur que els nefastos i successius governs que han tingut els cambrilencs hi tenen alguna cosa a veure —com ara que no s’hi pot aparcar i Cambrils és un poble extens que requereix el cotxe—, però primordialment es deu a una cosa tan simple com que la gent ja no va al mercat.
Jo m’hi vaig arribar perquè volia comprar verats, que comença la temporada i Maria Nicolau els fa un homenatge irresistible al seu nou llibre Cuina o Barbàrie, que és l’únic llibre que cal comprar en aquesta lata inaguantable que és la diada de Sant Jordi de cada any. Llegint-lo, em van agafar ganes de menjar-ne, marinats en sal i sucre, que és com són més bons. I com que a Cambrils, poble de pescadors, només hi queden dues pescateries obertes, vaig dir-me: calla, que potser aquí dalt al mercat en tindran. Doncs fes-te fotre i conforma’t amb un pit de pollastre envasat del BonÀrea. I després em preguntareu per què estic sempre emprenyat.
Amb la meva amiga Nicolau tenim problemes teològics o, per dir-ho amb més precisió, de mètode evangèlic. Compartim una mateixa fe, però mentre jo tinc molt inculcada la falsedat catòlica i sempre compto amb el roc a la faixa de la redempció dels pecats el dia del Judici Final, la Maria és una predicadora revolucionària de tall calvinista. Vol que les coses canviïn ja, ara mateix, i no accepta excuses ni invocacions a la mandra. Té una mica d’aquella voluntat ferrenya de Jesucrist, que no acceptava dreceres ni sofismes ni mercaders al Temple. Vol que la gent cuini, que s’empoderi, que entengui el delicat equilibri de les cadenes de producció, que fugi de les solucions fàcils i empaquetades, que escolti la gent gran que sap fer ús del rebost, que sàpiga aprofitar els aliments, que sigui responsable i no col·labori amb Satanàs, que se sol amagar entre les lleixes dels supermercats, les que estan a l'altura de la vista.
És indubtable que té raó, però jo no només no veig que els ciutadans tornin al mercat, sinó que els mercats tanquen. Fa unes setmanes, vaig tenir l’honor de presentar-li el llibre a Tarragona, amb la inestimable col·laboració d’Albert Molins. Va ser bonic. Vam omplir el mític Bar Boada, gràcies a la gentilesa dels Boada pare i fill que ens van reobrir el xiringo. Va vindre fins i tot gent de Riudoms. Vam beure un ancestral escumós boníssim que ens va baixar l’Edu Sanromà de Vila-rodona i la Nicolau va signar munts de llibres d’aquest esdeveniment cultural popular que és Cuina o Barbàrie, amb milers d’exemplars venuts.
Mira que em vaig esforçar a ser escèptic i vaig avisar que la Maria els atonyinaria amb la seva doctrina irredempta. Que anessin amb compte perquè no es tracta només de llegir-la i passar una bona estona. Ella vol que seguim l’exemple, que creguem que el món es pot canviar comprant i menjant millor. Però malgrat els meus advertiments —i la meva insistència a fer servir el nostre imperial romesco per bescantar els gastrònoms de la Catalunya Vella—, la concurrència estava entusiasmada amb la fúria evangelitzadora de la Nicolau. Ho celebro i tant de bo tot el país es llegís aquest tractat de cuina inigualable amb la reverència que es mereix.
Jo encara veig mercats buits. El seu got és mig ple a vessar i el meu mig buit amb un forat al cul. Si hagués d’apostar, diria que serà barbàrie, un altre cop. Llegiu el llibre de Maria Nicolau, cuineu i feu que m’equivoqui. Sabré si li heu fet cas quan em tornin a obrir un mercat al costat de casa.