Fa uns mesos vaig anar a passar un cap de setmana a Mallorca amb un grup de bons amics. Un migdia, en una guingueta de platja on vam seure a dinar, va venir a prendre'ns nota un cambrer argentí que ens va donar la benvinguda en castellà. Com que ja em veia venir la manera en què es desenrotllarien els esdeveniments, de seguida vaig prendre la paraula en nom del grup per intentar alterar la versió determinista del curs de la història.
Fa deu anys vaig prendre la decisió de deixar de parlar castellà als Països Catalans i, des de llavors, m'he pres la propagació de la fidelitat lingüística com la meva petita missió al món. He de dir que no sempre ho faig tan bé com voldria. De vegades, els sentiments s’imposen a les tècniques que tinc entrenades per animar els estimadors del català a no passar-se al castellà quan els el parlen.
«Fa deu anys vaig prendre la decisió de deixar de parlar castellà als Països Catalans».
En tot cas, predicar amb l'exemple sempre té catxet d'argument de pes, i quan tinc l'oportunitat miro de demostrar als meus acompanyants que mantenir una conversa bilingüe és perfectament possible i inofensiu. Quan vaig voler començar a depilar-me el bigoti, la meva mare s'ho va fer davant meu diverses vegades perquè m’adonés que no calia patir. En el moment de l'estrebada feia cara de rosa. «Ho veus, no passa res. Uns quants cops i ni ho notaràs».
De la mateixa manera, vaig preguntar al cambrer de la guingueta tot de coses innecessàries que ell va respondre en castellà, amb eficàcia i amb simpatia. «Doncs picarem tot això i de segon plat, jo faré un llobarro» —vaig acabar.
Al meu costat seia la Marta, que és professora de català en un centre concertat del seu municipi, a l'àrea metropolitana de Barcelona. Al grup tots som de la corda, però la Marta i jo sempre hem estat les més polititzades. Ella, de ben joveneta, ja penjava cartells en un poble on ser independentista és una heroïcitat. Al centre on fa de mestra d'ESO, quasi tots els alumnes parlen castellà. A casa i entre ells. Els professors, en canvi, parlen sempre i amb tothom en català. Ella sempre ho explica amb orgull. La línia lingüística del centre és una regla vinculant. Els professors contractats ho saben i els pares que hi envien els fills, també. Majoritàriament, els alumnes s'adrecen als seus mestres en català, dins i fora de classe. Però reconeix que no sempre és així. «A mi no m'ho fan, eh. Sóc la mestra de català, només faltaria que em parlessin en castellà!».
El cambrer argentí, amb la mirada, li va donar el torn de paraula a la Marta. Jo vaig agafar aire. «Va, Marta, tu pots!», vaig pensar serrant les dents, com si així pogués transmetre-li alguns newtons.
No li'n va arribar cap. «Yo también quiero la lubina, gracias», va dir. Catacrac. La cadena virtuosa que jo havia intentat iniciar se'n va anar en orris. La resta d'amics, com peces de dòmino que cauen una darrere de l'altra, van triar relacionar-se socialment en la llengua que amenaça directament la supervivència de la seva.
Quan el cambrer va marxar, em vaig girar en cos i ànima cap a la Marta i, abans que tingués temps de dir piu, ella va fabricar un senyal d'STOP amb el palmell de la mà:
—Ja ho sé, ja ho sé. Tens raó.
—Però tu entens que si tothom fa...
—Sí, ho entenc perfectament.
—Però llavors com pot ser que...
—No ho sé, ni m'ho preguntis.
Al grup tots parlem català a casa excepte el Mario, que només ho fa a la feina. Fora, com si s'afluixés la corbata, sempre tria el castellà. És més ell, diu. No només sóc l'única persona del nostre grup que li parla i li escriu en català. Afirma no conèixer cap altra persona que ho faci. Amb ell, tothom canvia. Em fa pensar en un tuit recent de Gabriel Rufián, aquell que diu un país, dos idiomas. La majoria de tuitaires catalans que li ho recriminaven, ho feien en castellà. No tinc paraules.
Sociolingüistes i altres professionals de la llengua catalana sovint esbufeguen: «Això passa perquè no hi ha consciència lingüística». Però la meva amiga Marta és conscient del problema i no troba la manera d’actuar en conseqüència.
Quins cargols del cervell s'han de moure perquè la consciència es desplaci de dins cap enfora i es materialitzi en forma d'actitud? Conec la persona perfecta per respondre aquesta pregunta. Ferran Suay és doctor en Psicologia i fa molts anys que, entre d'altres coses, analitza la submissió lingüística des d'aquesta disciplina. També pensa i difon eines —conceptuals i pràctiques— perquè la gent ho tingui més fàcil a l'hora d'acostumar-se a parlar en català sempre i amb normalitat. A mi em van fer servei.
En primer lloc, prendre consciència d'un problema, diu Suay, no és suficient perquè una persona decideixi passar a l'acció. «Per exemple, el fet de reflexionar sobre l'escalfament global no farà que et poses a reciclar. Quan tu arribes a la conclusió que reciclant contribuiràs a la solució, que el teu esforç tindrà un efecte real en el problema i que és important que ho faces, llavors és quan ho fas».
Això em fa pensar en els professors d'instituts públics que parlen castellà amb els seus alumnes, sempre o de manera intermitent. Ho fan, especialment, als centres on els estudiants es relacionen en castellà. La llengua de l'ambient se'ls encomana com un badall. Així, allà on la immersió lingüística és més necessària, sovint els immergits amb èxit acaben sent els professors.
«Allà on la immersió lingüística és més necessària, sovint els immergits amb èxit acaben sent els professors».
Si un educador s'estima el català, li pregunto a Suay, no li hauria de costar gaire arribar a la conclusió que la seva conducta lingüística amb els alumnes té un efecte real en la salut de la llengua. No? A banda del fet que, per mandat democràtic, parlar català és la seva feina!
Entendre la importància del teu rol, explica, no t’estalvia l’esforç que comporta canviar una conducta. «Has de pensar que estem parlant d'un hàbit. Els hàbits lingüístics són iguals que tots els altres. És a dir, fan que actues d'una manera determinada sense la necessitat d'haver de pensar-hi. Com l’hàbit de caminar amb les mans a les butxaques».
Una mestra que sempre ha treballat a instituts públics d'una comarca de l'àrea metropolitana de Barcelona, enrampa el telèfon mentre m'explica casos que confirmen aquesta teoria.
«El Joan! El Joan, que donaria la vida per Catalunya! Doncs va i me'l trobo al passadís parlant en castellà amb els nanos. Tu creus!? Com que hi tinc confiança, després li dic, però Joan, però com pot ser? Com vols que parlin català si no te'l senten parlar ni a tu!? I em diu que sí, que tinc raó, que ja ho sap i que canvia sense adonar-se'n. I jo li dic, doncs ostres, noi, fixa-t'hi!»
Als instituts on ha treballat, els passadissos són territori desacomplexadament castellà, però es veu que els alumnes normalment fan l'esforç de parlar català si s'hi troben els directors o els caps d'estudi. Per respecte afegit, s'entén.
«Un dia, es va formar un grupet al passadís per anar a explicar una cosa al cap d'estudis, que és indepe i parla català a casa. Durant tota la conversa, els nanos van aguantar en català i ell, toca't els nassos, els ho anava responent tot en castellà! Em feia mal el cor, jo he de ser molt pesada perquè fora de l'aula em diguin alguna cosa en català!».
L'escena és tremenda. Si l’actitud d’aquests estudiants parlés, diria: «Senyor, aquí mana vostè. Desautoritzi's, si vol, però nosaltres no ho farem». És com aquest grup de Twitter, els "nous catalanoparlants", que ens demanen, si us plau, que deixem de parlar-los en castellà perquè són ells els que haurien d’integrar-se i tal.
«La submissió lingüística, diu Ferran Suay, no entén de piràmides de poder».
La submissió lingüística, diu Ferran Suay, no entén de piràmides de poder. «El que és normal és que la jerarquia social domine per damunt de qualsevol altra cosa, però en una comunitat lingüísticament sotmesa, el jutge parla la llengua del delinqüent, el cap s'adapta a la llengua de l'empleat, el client es passa a la llengua de qui li dóna servei i el professor, efectivament, s'adapta a la llengua del seu alumne».
Amb els nens, puntualitza, la distància jeràrquica és molt més gran que amb els adolescents. De fet, es diu que a Primària hi ha menys professors que utilitzin el castellà. És de consciència comuna que la infància és un període molt important per a l'aprenentatge de la llengua. «Quan els professors comencen a tractar els estudiants com a adults, interpreten que aquesta persona ja té la llengua fixada i que ara ja només toca adaptar-s'hi», diu Suay.
Segons la mestra que m'ha explicat les anècdotes dels passadissos, els alumnes de primer d'ESO tenen un nivell oral de català i una predisposició a parlar-lo superior que els seus companys més grans. «Desaprenen». Ella en treu una conclusió interessant. El tutor de Primària, com que passa moltes hores al dia amb els mateixos nens, se sent més responsable de la seva educació lingüística.
Deixant de banda per un moment la política i la sociolingüística, respondre en la llengua de l'altre, diu Suay, és un comportament prou natural. «Si en un tren se t'adreça algú en francès i tu saps parlar francès, li contestes en francès. Sense més consideracions. Ara, aquesta naturalitat hauria de ser bidireccional. Si la convergència a la llengua de l'altre depèn de qui inicia la conversa, hauria de passar en els dos sentits. Si quasi sempre passa en el mateix sentit, això és submissió».
«Si els catalans són lingüísticament submisos no és perquè siguen idiotes, sinó perquè són intel·ligents i han fet una lectura correcta de com és l'ambient».
L'instint de convergir, diu, encara és menys anòmal si l’alternativa comporta un càstig. «Des del punt de vista de la conducta, si els catalans són lingüísticament submisos no és perquè siguen idiotes, sinó perquè són intel·ligents i han fet una lectura correcta de com és l'ambient. Saben que, si s'adapten, no tindran mai cap problema i que, si no ho fan, en poden tenir algun. Ara, que la submissió siga comprensible no trau que la realitat catalana demane una actitud diferent per part nostra».
Tots tenim històries sobre com es va forjar aquest hàbit lingüístic. De ben petit, el meu avi havia de córrer deu voltes al camp de futbol cada cop que l'enganxaven parlant català amb un company. Era l'època en què corria aquell volant del Règim que deia: «Hable bien, sea patriota, no sea bárbaro». En un vídeo penjat a YouTube, Suay ho explica molt bé: «Cap poble deixa de parlar la seua llengua perquè vol. Si passa, és perquè entra un exèrcit, t'obliga a aprendre la seua llengua, organitza una societat en què necessites aquella llengua imposada per sobreviure i no l'altra i, després d'unes generacions, efectivament, tothom sap aquella llengua».
El perill dels hàbits és que són uns grans supervivents. Encara que els factors que van originar-los canviïn, aquests circuits neuronals són capaços d'aguantar el tipus generació rere generació. Les pors que van originar la submissió lingüística a terres catalanes són pors antigues i antiquades. Actualment, podem triar amb llibertat en quin idioma són les paraules que surten de la nostra boca. Però l'hàbit subsisteix.
A falta de l’adob original, ara aquesta conducta fa arrels en tota una sèrie de prejudicis. No hi ha res més humà que intentar justificar el nostre comportament. Per exemple, el prejudici de pensar que si algú et parla en castellà, no t'entén en català. El prejudici de pensar que et passes al castellà perquè vols, perquè ho tries des del control. El prejudici de pensar que si et mantens en la teva llengua generaràs una situació violenta, que seràs una persona mal educada. I que tot seria molt complicat, un camí que sempre fa pujada.
El prejudici de pensar que, si t'adaptes a la llengua dels teus alumnes, els agradaràs més. «Tinc companys que ho fan per col·legueig, per fer-se els enrotllats amb els adolescents. Jo sempre els parlo català i m'hi avinc la mar de bé». M'ho explica el mestre d'un institut que també n’és el coordinador lingüístic. És una figura optativa, molts centres no nomenen a ningú. Si ho fan, sovint acaben sent genets solitaris que només tenen assignades una o dues hores a la setmana per fer aquesta feina. El Departament d'Educació no proveeix formació, ni pautes, ni assessorament, ni eines de fiscalització. «Els coordinadors lingüístics estem penjadíssims. Molts companys parlen castellà als alumnes, els directors se'n desentenen i el Departament ni ajuda ni vigila», es queixa el meu contacte. Ni tan sols la llei estableix mecanismes per a l'aplicació i l'avaluació de la immersió lingüística. No està desenvolupada, és vaga i inconcreta.
«Ni tan sols la llei estableix mecanismes per a l'aplicació i l'avaluació de la immersió lingüística. No està desenvolupada, és vaga i inconcreta».
Del tema, diu, no se'n parla gaire. «El meu director sempre em demana que, si en parlo amb els meus companys, ho faci, sobretot, de molt bon rotllo, no fos cas que algú se m'enfadés. Com que no tinc suport ni autoritat, acabo traient el tema en converses de cafè».
Aquest institut, que té un Pla Lingüístic propi —no tots en tenen, aquí tothom va a la seva bola— fa enquestes als alumnes per conèixer els usos lingüístics dels professors. Els resultats, grosso modo, són del cinquanta-cinquanta. Les enquestes les gestiona el coordinador, que no sap què fer-ne, dels resultats. Quan li pregunto si no podria parlar-ne amb l'inspector d'Educació, fa petar els llavis amb histrionisme. «Jo ni el conec, l'inspector del meu institut! Porto dos anys aquí i no l'he vist mai!».
El mestre d'un altre institut no m'explica el mateix. L'inspector hi va un cop cada tres mesos. Ara bé, pel que fa a la llengua catalana, només repassa que els professors tinguin les competències necessàries. Comprova aquesta paperassa a principi de curs i tal dia farà un any. «Jo només em tinc a mi mateix, per aconseguir que els meus alumnes parlin català. Però ells ho tenen claríssim. Si parlen castellà faig veure que no els entenc. Qui no sàpiga parlar català, dic, cap a l'aula d'acollida. Tinc molts companys que no se’n surten. Si a la mínima es passen al castellà, què vols?».
Sense assessorament ni mecanismes coercitius que obliguin a complir les normes, els hàbits lingüístics locals entren per la finestra i campen al seu aire pels instituts. Com al carrer, el cercle és viciós. Com més castellà es parla, més catalanocallants hi ha i, per tant, més castellà es parla.
«Com més castellà es parla, més catalanocallants hi ha i, per tant, més castellà es parla».
Per alterar una dinàmica establerta, cal un pla d'acció. En l'àmbit institucional, s’haurien de replantejar les actuals polítiques lingüístiques —cosmètiques i ignorades— per unes que tinguin l'objectiu de generar canvis estructurals. Naturalment, també s'haurien d'establir mecanismes per fer-les complir i per comprovar que es compleixin. Els flamencs ho van fer als anys 60, no estaríem inventant res.
Individualment, Ferran Suay aconsella una tècnica clàssica: paper i llapis. Un cop has decidit que vols canviar la teva conducta, has de definir uns objectius concrets i establir una metodologia. Un dels exercicis que proposa consisteix a fer una llista de totes les persones —o tipus de persones— amb qui parles en castellà. Després, has d’identificar quines creus que t'entenen en català. Has de decidir amb qui vols començar a parlar-lo i de quina manera ho faràs. Per exemple, potser a un company de feina li pots dir que has pres aquesta decisió mentre que a la fornera no cal que li expliquis res. És important prioritzar les opcions que et semblin més fàcils. No cal començar la casa per la teulada ni fer tot l'esforç de cop. Però Suay alerta que no hi cap recepta que valgui si no estem disposats a fer un esforç conscient i proactiu. «La conducta es canvia a través de la conducta. Cal voler-ho de veritat, cal fixar-s'hi i insistir».
«No és culpa teva que siguis allà, però alliberar-te és la teva responsabilitat».
L'investigador explica aquesta i altres tècniques concretes en un llibre que es titula Sortir de l'armari lingüístic. El concepte és ideal per explicar la feblesa lingüística del Govern i dels ciutadans. Estar tancat a l'armari és significativament diferent que estar tancat a la presó. Ningú t'obliga a quedar-t'hi, pots sortir-ne quan vulguis. No és culpa teva que siguis allà, però alliberar-te és la teva responsabilitat. L'únic que has de fer és reunir la dosi necessària de força per superar els límits que t'autoimposes. El Govern català té competències per fer complir la immersió i, en canvi, no les aprofita. Els catalans tenen l’opció de triar la seva llengua i, en canvi, l'amaguen. Si volem fer avançar la línia de la reconquesta, no podem regalar cap espai de poder. I menys encara el de la llengua.
Sense voler desacreditar tot el que he explicat en aquest article, crec que la renúncia lingüística persisteix a causa d'un problema conceptual de fons. Ni els dirigents ni la majoria de ciutadans perceben el bilingüisme social com una competició. Però sí que ho és, a vida o mort. El bilingüisme social sempre tendeix al monolingüisme i per tant, en aquell territori, una llengua acabarà guanyant i l’altra acabarà perdent. Fins fa menys d'un segle, com que la llengua del carrer era només la pròpia, el país catalanitzava sense problemes la gent que arribava de fora. Ara ja no. Per revertir la situació, el castellà, eventualment, hauria de tornar a convertir-se en una llengua que no serveixi per relacionar-se socialment. O això, o la llengua inútil acabarà sent la catalana. La il·lusió per un bilingüisme estable i vegetarià és la fantasia que s'ha inventat Espanya per tenir-nos distrets mentre es cruspeix la nostra llengua darrere de l’arbre. Si com a poble digeríssim la idea que el català només pot sobreviure si torna a ser l'única llengua comuna del país, el castellà se’ns quedaria encallat a la gola.