La companyia Endesa, principal proveïdora d'electricitat als domicilis catalans, enviava fa poques setmanes una carta als ajuntaments alertant de l'augment del deute en concepte de prestació de serveis i sol·licitant a l'administració que fes front a la meitat d'aquest deute contret per les famílies vulnerables econòmicament. En cas contrari, deia la missiva - matisada després per la pròpia elèctrica- a partir de l'1 d'octubre es tallaria el servei als impagats més greus.
L'administració, encapçalada per la Generalitat i amb els ajuntaments i diputacions va respondre amb contundència i a una sola veu, negant-se en rodó a les exigències d'Endesa i recordant que hi ha una llei catalana que prohibeix tallar la llum a les famílies vulnerables, sota sanció.
Aquest episodi, que no serà l'últim, arriba en un context on l'empobriment de les famílies durant els últims anys ha experimentat una tendència creixent. Segons dades de l'Idescat,l'any 2018 la taxa de risc de pobresa a Catalunya sobrepassava el 21%. A Catalunya hi ha unes 25.000 persones registrades amb un deute acumulat amb Endesa per valor de 21 milions d'Euros. A Catalunya hi ha més de 200 municipis amb almenys 5 clients en situació de vulnerabilitat que deuen junts més de 10.000 euros a la companyia.
Apropant l'objectiu veiem que l'espasa de Dàmocles del tall de llum afecta més de 130 famílies del Vendrell, 70 a Calafell o gairebé 340 a Reus per posar només tres exemples. Darrere d'aquestes xifres, hi ha famílies, menors o avis en situació de precarietat, atur, o directament pobresa evident que els impedeix afrontar els pagaments de serveis i drets tan bàsics com l'electricitat, l'aigua o l'habitatge.
A l'altra banda hi ha una empresa que ha vist en els últims anys com el deute per impagaments està creixent sense fre, exponencialment i amb poques perspectives de resoldre's, en molts dels casos. La lògica de qualsevol empresa de serveis - si no hi hagués la derivada essencial que parlem de serveis bàsics ja convertits en drets en plena societat occidental del segle XXI - els obliga a prendre mesures que, en última instància i en llenguatge purament mercantil, es poden arribar a concretar en el tall d'un servei que té un cost que s'ha de sufragar de la mateixa manera que fan sense miraments les operadores de telefonia o les asseguradores. El tall de llum ja ha entrat, amb la carta enviada, a la taula de negociació sobre qui, com i quan ha de pagar aquests deutes.
La tercera pota d'aquesta tempesta perfecta que podria deixar milers de famílies a les fosques és l'administració. La Llei de pobresa energètica aprovada l'any 2015 s'ha demostrat aquests dies com una mesura efectiva de xoc per evitar els talls de llum indiscriminats però com a paper mullat per poder treballar a mitjà termini i amb caràcter preventiu més que no pal·liatiu. Essencialment el que falta és el de sempre: poder aprovar un pressupost de gestió ajustat a les necessitats actuals. I aquí entren els ajuntaments que fan el que poden i amb el valor afegit que té, això sí, conèixer millor que ningú la realitat de cada cas.
És ben cert que hi ha autèntics drames humans i familiars als quals és urgent atendre però tampoc podem obviar que hi ha expedients d'impagaments clarament vinculats a les ocupacions il·legals, a la delinqüència o directament al menfotisme i la irresponsabilitat de persones que han fet de la picaresca i els serveis públics i solidaris d'ajuda un modus vivendi. Que no paguin justos per pecadors i a la inversa és possiblement la gran responsabilitat que es pot reclamar a l'administració local, atès que els grans fons econòmics per a la pobresa social no estan en mans dels ajuntaments sinó del govern autonòmic. Aquest últim és qui ha de clarificar criteris i augmentar la dotació econòmica per fer front a les necessitats energètiques més urgents, ara que vindrà el fred.