Hola amiguis, una salutació cordial a tota la tropa, la incomprensible legió de seguidors amb què compta aquesta aclamada sèrie de cròniques d'anàlisi sociogastronòmica, que ja afronta el seu tercer any d'èxit. He de dir que s'agraeix l'atenció i les mostres d'afecte i de suport, tot i que em motivin molt menys que les amenaces i les demandes. Però cal també constatar que haver-se aficionat a aquest espectacle setmanal de regurgitació de vòmits i excreció indiscriminada de bilis parla molt malament de mi, és evident, però encara molt pitjor de vosaltres. Sou unes persones horribles i qualsevol ja no riallada sinó somrís tènue us condemna irremissiblement al purgatori de les ànimes de moral dubtosa. Ja us ho fareu, però tingueu present que no sou bones persones. Si ho fóssiu estaríeu llegint un llibre de Sílvia Soler, fent el mec a les Festes de Gràcia o practicant el turisme 'cultural' a Nova York. I no pas aquí.
Ahir va ser 17 d'agost i es va commemorar el cinquè aniversari dels atemptats gihadistes a les Rambles de Barcelona i a Cambrils. Es va muntar un merder sideral durant els actes de record. Es va fer mig famós un guitarrista inframental que es diu Xesco, molt enfadat perquè les víctimes s'haguessin deixat matar. I inclús s'hi va deixar caure Laura Borràs en un dels seus atacs habituals de narcisisme execrable. Ho comento perquè s'hi van dir coses molt gruixudes, entre les quals uns quants 'subnormals' i uns 'fills de la gran puta', que com sabeu, són dos dels epítets jocfloralescos preferits d'aquesta secció. Em sento molt honorat que aquest llenguatge del carrer hagi traspassat per fi a l'esfera pública i formal. De fet, era un dels meus objectius primordials i estic molt content que el país —després d'uns anys desnaturalitzat i enfonsat en el guardiolisme— recuperi el seu veritable caràcter consistent a insultar-nos i clavar-nos tots punyals a l'esquena. Molta satisfacció, continueu així, ho esteu fent molt bé.
Però com deia el sambista brasiler Pompeu Fabra, cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança. També deia allò que "la tristesa no té fi, la felicitat sí". Si sou una mica espavilats ja deveu haver vist que són dues maneres diferents de dir el mateix. Ahir a 'Joc de Cartes' de tristesa en vam tenir molta i d'esperança poca. D'intel·ligència gairebé gens. Vam tenir la sort de gaudir, en aquesta edició ambientada en xiringuitos de platja del Maresme, d'uns concursants especialment idiotitzats, uns talossos d'aquells que sempre t'alegren la vetllada quan els contemples desimbolts en el seu hàbitat natural. Algun, a banda de ruc, pseudopijo i superb. Que ja és una combinació imbatible i l'espècimen preferit de nosaltres els aficionats a aquest xou televisiu de la decrepitud i la decadència de la restauració catalana.
Realment, entre els sis participants de l'edició costaria trobar un graduat escolar, però sóc molt respectuós amb els currículums educatius de tothom i, s'ha d'admetre, per cuinar i portar un xiringuito tampoc fa falta ser cap llumenera. La primera demostració d'analfabetisme general ja la vam tenir al primer establiment, un lloc de Pineda de Mar anomenat Anchor Point, en clara referència surfera, que tothom es va entestar de pronunciar 'Antxor', perquè ens quedés clar que eren una colla de paletos que parlen mig idioma —les agressions al català van ser ahir incomptables, no val ni la pena entrar-hi, perquè la tristesa del sambista Fabra es tornaria ànsia irrefrenable de suïcidi. Aquest bareto intranscendent és propietat d'un mamarratxo sobreactuat que es diu Alejandro, amb molts problemes, però el pitjor dels quals és que es va presentar amb guarnit amb una perruca rinxolada.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Com has d'estar per sortir per la tele amb una perruca? Doncs com una puta cabra, naturalment, però es veu que el tio tenia les seves raons. Treballava tant que va arribar a tenir una leucèmia per estrès. Fins i tot ara necessita que un minion estrafet que té li toqui un cuenco tibetà per calmar-li els nervis. S'ha de ser subnormal. Per si no n'hi hagués prou, i com que enyora la seva cabellera surfera, ara s'ha fet un implant de cabells i, mentre li arrelen, ha de fer la performance de la perruca per, suposo, sentir-se bé. Jo en aquest punt ja no entenia res i el que menys m'interessava era les cuines, els putos tatakis i les potes de pop amb parmentier setmanal. Volia més espectacle impostat de l'Alejandro, que arribaria una mica més tard quan es va fotre a plorar (més fals que un duro sevillano però entranyablement desequilibrat) per haver de puntuar malament la Rosó i el Carlos. De l'oferta lamentable de l'Anchor Point em quedo amb un forn Josper casolà —fet amb quatre xapes de ferro i un termòmetre espatllat— envoltat de bombones de butà mal apilades que és un veritable perill públic. Un dia d'aquests fotrà un pet com un aglà i farà descarrilar el tren que passa per allà darrere. I no hauran sigut els putos moros. No sé què n'ha de dir d'aquest tema el borrassisme, el guitarrista Xesco i les rates oportunistes de la FNC.
Tanmateix, la gran polèmica de l'Anchor Point van ser unes gambes congelades que tenien gust de pixum. Això ho va admetre tothom, tant el gilipolles que es va queixar (el Carlos del Deja Vu), com el pallasso emperrucat Alejandro com el cursi Marc Ribas, que ens va haver d'explicar que quan foten les gambes a la capsa d'ultracongelació 'es fan pipí' i els queda aquest gust d'urea o d'amoníac. En fi. Historietes. A mi el que m'agradaria destacar (de fet és la meva dona que m'ha obligat a escriure-ho) és que cada dia Ribas està més deformat i ja se li veuen els braços especialment curts, creant un efecte molt còmic. A casa riem molt. Pompeu Fabra estaria feliç.
El següent xiringuito, també a Pineda, es deia Tiaré i anava del rollo polinesi falsi PortAventura, amb fustes tropicals, caps de buda i cortinetes de bambú greixoses separant els espais de la cuina i les aigüeres. Aquí tampoc semblava haver-hi cap garantia sanitària i s'ha de ser molt valent per fotre's a menjar en un antre així. I això que aquest era el més "restaurant", allunyat de la sorra i enganxat al passeig marítim i a la via del tren. Un lloc idíl·lic, vaja, on es van haver de posar després del pas del temporal Glòria. Amb les autèntiques milionades que valen les llicències municipals ja s'hi podrien mirar una mica més els ajuntaments, si no fos que un cop han parat la mà les condicions laborals i de salut pública els suen la puta polla. I això no és cosa del Maresme, és una tradició nacional.
Al Tiaré hi vam conèixer el Salva, el propietari, un carcamal que almenys semblava que sabia de què va el negoci i el Víctor, el seu cuiner. Un xaval raríssim, bastant justet, molt preocupat per no haver passat per cap escola d'hostaleria i gens avergonyit d'admetre que aprenia dels xefs que segueix a les xarxes socials. És un tio, perquè calculeu, que va demanar un 'secreto ibérico, pero no se lo cuentes a nadie'. Aquesta és la magnitud de la tragèdia. Tot i això, el menjar que cuina tampoc feia perbocar del tot. Va treure unes 'tortillas de camarón' (rebatejades en la llegua del sambista com a 'coquetes de gambetes', me cago en la meva puta vida) que semblaven emplastres de medusa gonorreica i un tros de salmó de piscifactoria que podria haver servit de totxana. Però res a què no estiguem avesats en aquest programa infame. També un puto tataki de tonyina, però almenys semblava de qualitat.
En aquest àpat el més destacable va ser que el propietari gordo del Deja Vu, el Carlos, va fotre's un xuleton de primer i una paella de segon. Com endrapava el molt filldeputa. Ell i la seva dona, la Rosó, són uns pijos wannabe de Vilassar que acaben de tenir bessons fa molt poc, però sembla que qui els hagi de donar a mamar sigui ell, per les calories que consumeix. No hi ha res descartable avui dia, ves. No sé com porten el tema de la conciliació familiar, però van afirmar tenir tres locals i passar-se els horaris laborals pels forros dels respectius collons i ovaris. Ella va aparèixer amb una col·lecció de vestits tirant a cenyits i una presumpta panxeta postpart prominent, però es veu que ha sortit una mica més de casa i es va comportar una mica millor que el seu home australophitecus.
El seu restaurant és una merda, esclar, i és destacable perquè es pensen que tenen el puto Celler de Can Roca a la platja maresmenca. És un espai eclèctic, amb un pernil, una taula de DJ, una barra de còctels sense cocteler (el van trucar i no va voler venir, en una escena divertidíssima), i un sushiman caribeny que feia uns maki rolls amb uns tímids tallets de tonyina i prou arròs per tallar totes les diarrees dels nens mal nodrits de Somàlia durant un any. Un 'quiero y no puedo' de manual o un 'vol i dol' per si no enteneu el català de TV3. No saben ni pronunciar-ne el nom, Deja vu, i en una demostració vergonyosa d'ignorància, el Carlos va corregir fins i tot a Marc Ribas, que altra cosa no, però sap parlar molt bé perquè té un germà filòleg que el fiscalitza. Un heroi sambista nacional. El Carlos es va erigir en el cretí indiscutible de la nit. Va maltractar els seus treballadors, els va amenaçar d'agredir-los, va intentar fer trampes amb el compte i es va prendre fatal les crítiques en la confrontació final, fins i tot acusant el mínion d'Alejandro de ser retardat i no tenir criteri propi. Coses que passen quan ajuntes subnormals.
I això que les crítiques dels oponents eren més que justificades. En la corresponent inspecció a la cuina, els van enganxar amb una cassola plena d'un engrut negre, repulsiu com un xapapote viscós, i un hipotètic sofregit (?) que va fer venir basques a mig Catalunya. Però no tantes com una altra olla plena de fumet de peix on hi suraven uns plàstics sospitosos. Es va especular que fossin bosses de gel, en una estratègia que només puc pensar que sigui per abatre la temperatura del caldo. Fossin el que fossin els plàstics infusionats, n'hi ha prou per sol·licitar la intervenció dels TEDAX i la BRIMO, el tancament del local i el confinament immediat de tota la comarca. Cosa que no passarà tot i haver-ho vist tothom, ja sabem que l'Administració d'aquest país està molt ocupada en controlar la temperatura dels aires condicionats. Per més inri, els contrincants van fotre les potes dins de l'olla i després la van fer servir per regar els arrossos. Van riure molt, però ni ells ni Ribas van tenir collons de tastar les paelles. Normal.
HI va haver més conflictes, com un tàrtar de tonyina que tenia més que res alvocat —advocat, com en diuen els quillos no instruits en l'art de la samba catalana— o un increïble trinxat de la Cerdanya (a la putaplatja) consistent en unes patates mal fregides amb un ou ferrat. I encara van tenir la barra, la Rosó i el Carlos, de dir que no sabien valorar la cuina creativa del Deja vu i els 65 plats de la carta. Les notes, com és obvi van ser pèssimes, no van ni aprovar, i el gordo Carlos va agafar un rebot acollonant, que em pensava que saltaria per damunt de la taula i es fotria el minion, el pallasso leucèmic de la perruca i el cuiner tarat d'una queixalada. Amb la gana que té el tros de senglar aquest. Es va empatollar amb un lament patètic sobre els veterans, i els va arribar a dir que no en tenien ni puta idea. Almenys, aquí els rivals van estar bé i li van demanar una mica d'humilitat, perquè només amb l'episodi del brou de plàstics ja n'hi havia prou per enfonsar-lo per sempre.
Això, sí, tots tres xiringuitos van coincidir en fotre veritables cops de pala, amb comptes que vorejaven amb facilitat els seixanta euros per barba. Un disbarat. 60 eurls per fotre's un plat de gambes pixades i un sushi de merda en un xiringuito del Maresme. Ens hem tornat tots bojos. Les notes de tots tres van ser tirant a baixes i, tot i que Ribas les va arreglar una mica, van competir sobre els aprovats justets. Evidentment, la desgràcia gastro del Deja Vu va quedar en últim lloc i el Tiaré va ser el menys pitjor i qui es va emportar la pasta gansa. Doncs au, tot el peix venut. Em va agradar bastant. La setmana vinent vull més mandanga per l'estil i un càsting d'aquest nivell de subnormalitat. Ara sí que anem bé.