Com ja es veia vindre, el comiat de fa dues setmanes no era el meu últim article sobre el gran tema de la contemporaneïtat catalana que no és altre que Laura Borràs. Hom no en pot sortir tan fàcilment, encara que s’ho proposi amb la més titànica de les forces de voluntat. Per tant, no és cap deliri afirmar que la Lauríssima és una droga, cosa de la qual ella i els seus amics en saben molt.
Hora de les confessions. Primera: vaig obrir una botella de xampany quan es va confirmar que Borràs era suspesa com a diputada i presidenta del Parlament. Sí noies, què voleu, no sóc bona persona com la immensa majoria dels catalans —sobretot els d’Esquerra— i tinc el mal costum d’alegrar-me de segons quines desgràcies dels altres. Ja que hi som, he de constatar que el xampany —amb què vaig obsequiar uns amics per compartir la celebració d’un dia tan especial— era boníssim. Era un corpinnat Torelló Edició Especial Costa Daurada, del 2016, d’aquella tirada que van fer copiant-me la coberta de la meva novel·la El dia de l’escórpora. Naturalment, no he rebut mai cap solta del plagi, que és el nostre esport nacional.
Segona confessió. Aquesta més xunga. Hores després de la suspensió de Borràs ja la trobava a faltar. T’enyoro, Laura, què vols fer-hi. Potser no tant com el teu marit, que vol treure’t del carrer i et vol fer tornar a les tasques de matrona i esposa, però saber-te fora de la vida pública —tant que t’ho havia demanat— ara em fa mal al cor. No tant, òbviament, com per unir-me a la corrua de subproductes humans que es van reunir per donar-te suport a la sortida del Parlament i per insultar diputades mores. Un cas lamentable com patètic ha sigut que hagi sortit tot l’aparell politicomediàtic del neotripartit a sucar pa en el presumpte racisme del borrassisme. Realment la nostra diva comarcal fa nosa a tot déu.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Feta la prèvia, les coses clares. Que Laura Borràs estigui transitòriament i justa apartada de la vida política no ens pot ofuscar i fer deixar de veure el paper galdós dels socis de govern, l’oposició i els mitjans afins, pagats amb subvencions discrecionals. La persecució cap a Borràs i el seu entorn ha estat pornogràfica. Li han fet el llit des d’Esquerra, amb la total connivència tàcita de Junts i amb els somriures complaguts dels socialistes, que feia anys que no s’ho passaven tan bé fent d’agents colonials a la Ciutadella. S’hi han rabejat els tres pravda: Nació Digital (d’ERC), eldiario.es (dels Comuns) i el Nacional (de Puigdemont, que li tenia jurada a Borràs des que no va poder-li guanyar el pols i se la va haver de menjar amb patates).
En aquest sentit, el cas ‘geisha Dalmases’ al FAQS és molt il·lustratiu. He de dir que a mi m’és igual a qui es tiri la Laura. Em sembla fantàstic que li toqui el cul al seu escuder Dalmases o que es follés a Isaías Herrero, el narcopoeta que ho feia tot bé i que esperem que quan surti de la trena conservi el seu do magistral per a la poesia digital i el fraccionament de contractes. De fet, animo la Laura a mantenir-se tan activa sexualment com fins ara, perquè és una dona alliberada, la gran femella alfa de Catalunya, i ha de donar exemple al seu gènere.
Ahir el Grup de Periodistes Ramon Barnils va expulsar Dalmases, que és periodista, de la seva associació. Al marge que m’encantaria que el fantasma de Barnils tornés del més enllà per fer uns gintònics i perquè m’opinés sobre aquesta sobtada demostració de puresa i deontologia, és fals com afirma aquest col·lectiu i va publicar en portada Nació Digital —recordem: Ferran Casas és el subdirector d’aquest diari i fins fa poc president del GPRB, ara vocal— que l’informe del director de TV3 Sigfrid Gras demostri res.
És un document molt ben elaborat, que recull les dues versions enfrontades, la de la productora El Terrat i la de Dalmases. Són versions asèptiques. La primera només patina quan fa una consideració subjectiva fora de lloc (a la responsable de convidats li tremolaven les cames, xd). Dalmases admet la tensió i els retrets, però s’esforça a contextualitzar la discrepància. Les conclusions de Sigfrid Gras són vagues: en cap moment gosa parlar d’intimidació o fins i tot de violència, com s’ha volgut promoure des dels mitjans del règim. De fet, puntualitza que no hi ha cap treballador de la CCMA que fos testimoni dels fets. I, ben mirat, se’n renta les mans que acaba de guanyar el concurs a director després de ser designat pel valencianot Sanchis i tampoc és plan de volar massa per sobre del radar.
Queda demostrat, acarant les dues versions, que la presumpta víctima d’intimidació va incomplir el pacte amb què havia arribat amb Dalmases perquè li concedís l’entrevista amb Borràs. Això no hauria d’esverar a ningú: totes les entrevistes amb polítics són pactades i tenen condicions. Que un periodista es faci l’orni sobre aquest extrem és pura hipocresia. També queda demostrat que la discussió va tenir lloc tancats en un camerino, però sempre amb la presència de Borràs i el cap de premsa. Això és rellevant perquè s’havia intentat presentar els fets com un acorralament de Dalmases a la periodista.
La nota discordant és l’actuació del director del FAQs, Pere Mas, que, al cap i a la fi, ha estat el testimoni de càrrec per condemnar públicament Dalmases. Mentre que l’11 de juliol hi va treure ferro en declaracions a la ràdio, una setmana més tard donava bombo a l’acusació i convertia el que sembla una manifestació abrandada de disgust en un assetjament. Aquí hem de ser empàtics amb Dalmases, que recordem que és el gosset llepafigues de la Laura i la seva implicació emocional el va fer sortir en defensa cavalleresca de la seva damisel·la geganta. Què li va passar a Pere Mas per què a mesura que s’acostava la votació de la Mesa del Parlament per suspendre Borràs anés fent el caldo gros? No ho sabrem mai, però devien anar els grups de whatsapp de Palau calents com jo mirant la coberta del disc nou de Beyoncé.
Per tor plegat, desitjo que el procés de la puta justícia espanyola vagi depresseta —posats a tenir somnis humits aquest no està malament— que absolguin la Lauríssima i que torni com la sanguinària Lady Godiva que és, si pot ser vestida amb els mateixos lluentons de Beyoncé a Renaissance. Et necessito, Laura, perdona’m.