Març del 2020. Els casos de la Covid-19 proliferen a una velocitat alarmant a la ciutat de Nova York. Davant de l’absència d’imatges sobre el que està passant amb els malalts de covid-19 als hospitals, el cineasta Matthew Heineman decideix ficar-se a l’ull de l’huracà i comença a documentar la primera onada de la pandèmia a la Unitat de Cures Intensives del Centre Mèdic Jueu de Long Island de Nova York. Així neix The First Wave, el primer documental sobre la pandèmia de la Covid-19.
No és una pel·lícula de Hollywood amb actors ficticis, sinó un documental real de National Geographic del que es va viure a Nova York els quatre primers mesos de la pandèmia. Un documental molt dur que reflecteix el treball i la dedicació del personal sanitari, la seva frustració i esgotament. Mira la mort de front, el seu rastre devastador, la desesperació. The First Wave és un testimoni de la força de l’esperit humà que recull els impactes emocionals i socials de la pandèmia.
The First Wave | Tráiler Oficial Subtitulado | Star+
Descoordinació i rastreig insuficient, entre altres errors
Durant la seva projecció com a finalista del festival de cinema científic #LabMeCrazy que vam organitzar al Museu de Ciències Universitat de Navarra, els espectadors vam recordar com, en aquell moment, la vida es va parar per a tots nosaltres. I encara, tres anys després, continuen els seus «efectes col·laterals».
El que mostra The First Wave no només es va viure a Nova York. És més, si comparem la primera onada (les morts en els primers mesos) als Estats Units i a Espanya, la diferència és sorprenent. Perquè Espanya va ser, precisament, un dels països amb major nombre de casos de mort per Covid-19 en proporció al nombre d’habitants. Durant mesos, Espanya va liderar el nombre d’infectats i de morts registrades a Europa.
El setembre del 2020, Juan Ignacio Pérez Iglesias i jo escrivíem un article titulat «Covid-19: deu raons per explicar com hem arribat a aquesta situació». La falta de lideratge, la descoordinació, l’absència de dades i l’equívoc paper de la ciència, l’esbroncada política, la manca de pedagogia i de transparència en la comunicació, una resposta a la crisi lenta seguida d’una desescalada apressada, un sistema diagnòstic, rastreig i aïllament insuficient i, sobretot, un sistema sanitari molt debilitat, ens van conduir a un gran fracàs col·lectiu. Fins a l’arribada de les vacunes, ens vam convertir en un dels països en els quals la pandèmia va tenir un impacte major.
Taiwan va donar exemple
Entre tots els països hi va haver un que es va estalviar aquella primera onada: l’illa de Taiwan. Amb poc més de 35 000 km², una població de més de 23 milions d’habitants, una densitat de 668 habitants/km² i a només 130 km de la Xina, Taiwan només va reportar taxes de 0,3 morts per Covid-19 per milió d’habitants, una de les xifres més baixes del món. Per posar-ho en context, l’agost del 2020 Bèlgica tenia taxes de 861 morts per milió, i el Regne Unit de 621.
A Espanya, amb més de 47 milions d’habitants, tenim una densitat de població de 93 habitants/km², set vegades menys que Taiwan. Si comparem el nombre de morts per Covid-19 al llarg de tota la pandèmia, Taiwan ha tingut 18 425 i Espanya 119 618. Això suposa un acumulat de 800 morts per milió a Taiwan contra els 2 545 a Espanya.
Què va fer Taiwan per resistir aquella primera onada?
El més sorprenent és que no va portar a terme un confinament estricte com vam fer a Europa. Senzillament, Taiwan estava preparada per a una pandèmia perquè ja havia experimentat la pandèmia de SARS l’any 2003.
Va anunciar el seu primer cas de Covid-29 el 21 de gener del 2020: una dona de 50 anys que tornava a Taiwan des de la ciutat de Wuhan. La resposta de les autoritats va ser immediata i contundent, començant per un test de diagnòstic de tots els passatgers provinents de Wuhan.
A partir de mitjans de març, van afegir restricció de l’entrada al país d’estrangers, quarantena (14 dies a casa) i control a tots els ciutadans que venien de països d’alt risc, distribució i ús de mascaretes en la població, a més de prohibició de reunions de més de 100 persones a interiors i més de 500 a exteriors.
Com a altres països asiàtics, a Taiwan ja existia des del 2004 la cultura de l’ús de la mascareta en públic (acceptació social) i hi havia accés universal a aquesta. A més, existia una agència nacional de salut capaç de coordinar de manera eficaç la presa de decisions i prevenir i controlar aquest tipus de situacions d’emergència, amb contundència i rapidesa, i sense impediments legals. Comptaven, a més, amb un sistema digital d'accés ràpid per identificar i aïllar els casos.
En definitiva, una resposta ràpida i coordinada basada en la detecció de casos, control d’entrada al país, mètodes efectius d’aïllament i quarantena, tecnologies digitals per identificar possibles casos i ús massiu de mascaretes.
I tot sense necessitat de confinaments ni restricció de moviments dins del país. Això els ha permès superar la pandèmia sense efectes econòmics devastadors i sense altres efectes col·laterals com el deteriorament en la salut mental dels ciutadans.
Encara no hem après de la pandèmia
És sorprenent pensar que fa tres anys sortíem als balcons a aplaudir i homenatjar als nostres sanitaris i ara són ells els que es manifesten arreu d’Espanya per sol·licitar ajuda. Resulta indignant que cap dels nostres governants (nacionals i autonòmics) hagi abordat una reforma i millora del sistema sanitari.
El setembre de 2020 vam escriure això:
Les retallades després de la crisi del 2008 van debilitar el sistema de salut. Durant l’estat d’alarma, el focus es va posar en els llits i UCIs hospitalaris. Però els dèficits de personal assistencial han estat palmaris. És necessari, per tant, reforçar les plantilles del personal sanitari. És fonamental posar ara el focus i actuar en salut pública i atenció primària per, d’aquesta manera, reduir el nombre de les persones que han de ser hospitalitzades.
També s’hauria de tenir especial atenció amb els serveis de pediatria i geriatria. Tot això comporta la necessitat d’incorporar més personal i de fer-ho tan aviat com sigui possible. Un sistema sanitari tensat al límit té conseqüències que van molt més enllà de la mateixa COVID-19: retards en altres diagnòstics i tractaments, calendaris alterats de vacunació infantil, etc., amb el consegüent reguer de pèrdua de salut i vides.
Això és potser el més important: reforçar el sistema de salut, perquè en això ens hi juguem la vida.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.