Seria possible un món sense papallones, abelles i arnes? La resposta és un no rotund. La pol·linització que porten a terme és una funció essencial de supervivència ecològica. Sense pol·linitzadors, la raça humana i tots els ecosistemes terrestres de la terra no sobreviurien.
Amb absència de pol·linitzadors, les poblacions de plantes existents minvarien i, per tant, la qualitat de l’aire també disminuiria, els sòls patirien una major erosió i el cicle de l’aigua estaria alterat perquè no hi hauria plantes que retornessin l’aigua a l'atmosfera. A més, mancarien aliments, donat que de les 1 400 plantes de cultiu que existeixen –és a dir, aquelles que produeixen tots els nostres aliments i productes industrials a base de plantes–, gairebé el 80% requereix pol·linització per part d’animals.
Entre els pol·linitzadors, les abelles ocupen un lloc especial. Existeixen unes 20 000 espècies d’abelles reconegudes, de les quals cinquanta espècies són controlades per persones i al voltant de 12 són utilitzades per a la pol·linització de cultius.
Les abelles no només fabriquen mel
Entre totes elles, destaca l’abella mel·lífera occidental (Apis mellifera L.). La capacitat de les abelles mel·líferes per transportar grans quantitats de grans de pol·len als seus cossos peluts, la dependència dels recursos florals i la seva naturalesa eusocial són característiques que fan d’aquest insecte un pol·linitzador versàtil i efectiu a hàbitats naturals, a més del més freqüent i ubic per a una gran quantitat de cultius bàsics arreu del món.
Les xifres parlen per si mateixes. Només als EUA, la pol·linització genera 16 000 milions de dòlars anuals, dels quals 12 000 milions són atribuïts únicament a l’activitat de les abelles mel·líferes. El valor econòmic mundial de la pol·linització de cultius per part de les abelles i altres pol·linitzadors arriba a una mitjana superior als 100 000 milions d’euros, dada que equival a més del 10% de la producció agrícola mundial d’aliments per als humans. Els càlculs suggereixen que el rendiment dels cultius disminuirà més el 90% sense la pol·linització de les abelles.
Per desgràcia, existeixen clares evidències que la població d’abelles mel·líferes s’està reduint, sobretot a Àsia, Europa i els Estats Units. La pèrdua catastròfica de colònies pot influir seriosament en la diversitat de plantes silvestres, l’estabilitat de l’ecosistema terrestre, la producció de cultius, el subministrament mundial d’aliments (i la seva varietat) i el benestar humà.
Sense anar més lluny, a escala mundial, entre el 3% i el 5% de la producció de fruites, verdures i nous ja s’està perdent a causa d’una pol·linització inadequada, fet que comporta un excés d’aproximadament 427 000 morts humanes anuals. Sobretot per a reducció dels aliments saludables disponibles i per l’aparició de malalties associades a deficiències nutricionals.
De què emmalalteixen les abelles?
En general, les colònies d’abelles mel·líferes estan formades per unes 35 000 obreres estèrils, centenars de mascles (abellots) i una sola reina reproductora que pon aproximadament 1 000 ous al dia.
La salut dels membres d’aquestes colònies es veu afectada per molts factors: el clima, la nutrició, les pràctiques de control, la genètica dels individus i l’exposició a agroquímics… Però fonamentalment pels patògens (àcars, virus, fongs i bacteris) que les fan emmalaltir.
Alguns virus que infecten les abelles mel·líferes inclouen el virus de la paràlisi aguda de l’abella (ABPV), el virus de la cel·la negra de la reina (BQCV), el virus de l’ala deformada (DWV), el virus de la paràlisi aguda israeliana (IAPV), el virus de l’abella de Caixmir (KBV), el virus de la cria ensacada (SBV), el virus de la paràlisi crònica de les abelles (CBPV) i els virus del llarg Sinaí.
A més dels virus, les fan emmalaltir alguns organismes eucariotes com el tripanosòmid Lotmaria passim (anteriorment Crithidia mellificae) i el patogen de l’ordre dels microsporidis Nosema ceranae. Però també bacteris patògens com el Paenibacillus larvae i el Melissococcus plutonius, agents que provoquen les malalties de la cria podrida (loque) americana i europea, respectivament. Un altre enemic natural de les abelles és l’àcar ectoparàsit Varroa destructor, que en alimentar-se de les abelles en desenvolupament pot desbastar una colònia i afavorir la transmissió de diversos virus entre els supervivents.
De totes elles, potser una de les malalties més perjudicials i temudes a escala mundial és la cria podrida americana, provocada pel bacteri formador d’espores Paenibacillus larvae. El microorganisme origina una malaltia de quarantena a les larves i pupes de l’abella mel·lífera que està inclosa en el Codi Sanitari per als Animals Terrestres de l’Oficina Internacional d’Epizoòties (OIE) de l’Organització Mundial de Sanitat Animal.
Els antibiòtics són, en gran manera, ineficaços per tractar la cria podrida americana, perquè només funcionen en l’estat vegetatiu del bacteri. En el moment en què un rusc mostra la manifestació clínica de la malaltia, l’única forma efectiva d’erradicar-la i prevenir la propagació de la malaltia és cremant el rusc i la colònia.
Un bacteri dur de pelar
Desfer-se d’aquest patogen no és gens fàcil, això és clar. Entre altres motius perquè les espores dels bacteris poden romandre viables durant dècades al medi ambient, mantenint-se virulentes tot el temps. Les larves de les abelles mel·líferes són susceptibles a la infecció durant les primeres 24 a 72 hores després de l’eclosió.
La pitjor part és que, sense voler, les abelles obreres recullen les espores bacterianes de les cries malaltes, i les transporten i propaguen per tot el rusc. A més, les abelles recol·lectores també transporten les espores fora dels ruscs i poden propagar-se entre abellers quan els insectes roben la mel de les colònies debilitades i malaltes.
Afortunadament, el Departament d’Agricultura dels Estats Units (USDA) acaba d’atorgar una llicència condicional a la primera vacuna de la seva classe contra la cria podrida americana. La vacuna ha estat desenvolupada per l’empresa biotecnològica Dalan Animal Health i conté cèl·lules senceres mortes del bacteri Paenibacillus larvae que són subministrades barrejant-les amb l’aliment per a les reines. La vacuna actua en els ovaris de la reina, i transmet immunitat a les larves abans que els ous facin eclosió. És a dir, pot existir una preparació immunològica transgeneracional.
De moment, la vacunació de les colònies d’abelles ha demostrat ser un mètode segur d’evitar que la malaltia acabi amb les larves, ja que redueix entre un 30 i un 50% el desenvolupament de la cria podrida americana.
La notícia és magnífica perquè la vacunació d’insectes podria ser utilitzada per millorar a grans trets la salut de la colònia, protegir als pol·linitzadors comercials de malalties mortals, reduir les grans pèrdues financeres i materials que pateixen els apicultors, minimitzar el descens poblacional d’abelles i assegurar un equilibri ambiental que faciliti la viabilitat del planeta. No oblidem que sense pol·linitzadors no hi ha futur.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.