Les eleccions municipals i autonòmiques cada quatre anys a Espanya anticipen les preferències i la intenció de vot, consoliden lideratges i arruïnen expectatives. Per això, no convé extrapolar xifres i tendències de manera automàtica. Encara que els vents de canvi a les eleccions municipals i autonòmiques del diumenge 28 de maig són notoris, el comportament electoral difereix d’una convocatòria a la següent.
El traspàs de vots no és directe. No obstant això, s’intueix l’eufòria dels candidats del Partit Popular perquè han guanyat en vot directe, recuperen ciutats amb un fort pes simbòlic i narratiu i alegren la trajectòria del binomi Feijoo-Bendodo. Al PSOE, els problemes no culminen en la pèrdua de posicions estratègiques, sinó que s’intueixen dificultats per renovar el discurs i trobar suports.
Així, trobo quatre lliçons per entendre la nit electoral.
La possibilitat d’un tsunami es va quedar en onada blau
La suma dels resultats a Andalusia i Castella i Lleó anticipen una majoria còmoda a les eleccions nacionals. El PP ha guanyat a més de 50 ciutats rellevants com Sevilla, València, Valladolid o Palma, a Mallorca. Ha consolidat Madrid, punta de llança de les esquerres.
La qüestió més important ara és la constitució d’un perfil idoni i presidenciable per Alberto Núñez Feijoo, que durant els últims mesos ha estat enredat en diverses disputes al Senat que no sumen vots a la seva carrera. El líder popular té menys de dos mesos per aprofitar l’impuls dels nous alcaldes, la renovació de lideratges autonòmics (Extremadura, Aragó, La Rioja, Illes Balears) i mantenir el relat d’obertura d’un nou cicle polític.
La felicitat de la nit electoral madrilenya pot albergar alguna sorpresa. La dimensió de la victòria d’Isabel Díaz Ayuso és notable. Supera el seu propi registre. Té lloc preguntar-se si el seu èxit dificultarà una estratègia nacional per al candidat Feijoo en la mesura en què ningú dubta de les ambicions monclovites de la presidenta de la Comunitat de Madrid. Voldrà ser tiquet electoral o aspira a alguna cosa més?
El malson del PSOE
Comença a Sevilla i Mèrida. Passa per la pèrdua de València i Saragossa. Acaba a Barcelona. Ni tan sols la victòria d’Emiliano García-Page a Castella-la Manxa és suficient per al projecte socialista, que s’esfondra després dels grans resultats del 2019. L’únic aspecte positiu de la nit és la bona gestió electoral del PSC amb victòries rellevants a Lleida, Reus o Tarragona.
El creixement a costa d’ERC, molt decebedor inclús per a les seves pròpies expectatives, podria tenir conseqüències en la renovació de lideratges i idees. Els resultats de Junts a Girona, feu tradicional dels convergents, van en aquesta línia. Les conseqüències del procés encara no han acabat.
La certesa del sanchisme
Repassen l’hemeroteca del 2019. Pablo Casado inaugurava un triomf fulgurant. Albert Rivera anunciava una coalició nacional i la seva arribada definitiva al govern. Pablo Iglesias advertia de la necessitat de repensar l’estratègia de les esquerres i apel·lava a la unitat. Cap d’ells és rellevant avui en la política nacional.
Pedro Sánchez segueix on estava i on voldria romandre després de la convocatòria nacional que s’espera cap a la tardor. El seu temps no ha acabat, perquè sabria sobrevenir sobre legislatures –no tan curtes– amb geometries variables.
En una pèssima nit per al partit, el seu estil hiperpersonal li permet jugar algunes cartes.
La improbable tornada del bipartidisme
El PP i el PSOE apareixen com a guanyadors en termes absoluts i relatius, però no s’albira una tercera o quarta força amb representació en termes nacionals. Un cop dividit el tauler en esquerres i dretes, l’assimilació de Vox està amortitzada i serà natural veure’l en posicions de govern. Ciutadans ha confirmat la seva condició de partit start-up, incapaç de donar continuïtat a un projecte i ferir una alternativa real a les opcions consolidades en el mercat electoral.
En les esquerres, Podemos s’ha diluït en les seves pròpies baralles internes. En l’articulació territorial, els partits dominants (PNV, l’antiga Convergència o la mateixa ERC) observen nous actors que disputen el seu relat. El creixement d’EH Bildu evidencia un canvi de cicle en el nacionalisme basc i la seva onada arriba fins a Navarra.
La proposta de Yolanda Díaz (Sumar) no afegeix valor específic. Males notícies per a la seva pròpia carrera. L’èxit es mesura en l’atracció de nous votants o la consolidació de les posicions de govern. Ni l’Ajuntament de Barcelona ni la Comunitat de València reflecteixen el seu impacte electoral.
I Vox?
Vox ha aconseguit una xifra espectacular: 1.156 regidors estaran als governs municipals, el triple respecte al 2019. La seva trajectòria el converteix en força de govern, amb un creixement orgànic i providencial a Múrcia, Aragó, la Comunitat Valenciana i moltes altres capitals de província. En la lògica del partit start-up, Vox confirma la seva capacitat d’ocupar un nínxol ben identificat.
En suma, la nit electoral serà rellevant per al final del cicle polític. Juny i juliol passaran de pressa i, no oblidin, avui mateix comença la campanya per les generals.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.