Hola, desmanegadets meus, què tal? Avui he de començar la crònica setmanal de 'Joc de Cartes' amb una mala notícia: pot ser l'última. I passo a detallar el perquè. Em sap molt de greu per a vosaltres, els lectors intel·ligents que sou majoria i no us mereixeu el que estic a punt de fer. Una cosa terrible, com explicar un poema o un acudit. Us recomano, als que encara teniu la comprensió lectora intel·lectual intacta, que salteu els primers paràgrafs. A la resta, gent amb les facultats cognitives seriosament lesionades i que són incapaços d'entendre què és la sàtira i el sarcasme, potser els aniria bé llegir-los amb tota l'atenció de què disposin, que calculo que tampoc no deu ser gaire havent analitzat el feedback que he rebut després de l'article de la setmana passada.
Es veu que, segons un senyor famós a Twitter per haver utilitzat la seva condició de malalt d'ELA per fer campanya activa a favor dels neofatxes de VOX, totes les associacions d'Espanya d'afectats per aquesta malaltia m'odien. El motiu, haver satiritzat sobre un partit de futbol benèfic i haver-los titllat de 'neurodesmanegats'. Sobre la primera qüestió no m'hi aturaré gaire: tots aquests actes (com les Maratons anuals de TV3) tenen un component important de teatre de la caritat i molts aprofitats ho fan servir per donar corda al vici contemporani del 'virtue signalling'. Això és incontrovertible i, de fet, si no hi esteu d'acord em sua la polla. Sobre el simpàtic apel·latiu, a banda que dubto que la gran majoria de la gent que es va abonar al linxament entenguin el català, realment no entenc gaire l'esvalotamenta. En el llenguatge popular que es banca en aquesta aclamada secció, és habitual parlar d'esguerradets, d'espatllats o de desmanegats, que no vol dir res més que 'mal coordinat'. I si ho poden dir les tietes catalanes no veig per què m'hauria d'estar d'escriure-ho. D'aquí a inferir que vull mal als malalts d'ELA hi ha un pas tan gran que només el pot fer algú seriosament perjudicat per un empatx d'ayahuasca. Ara bé, si la ingesta de drogues es fa amb finalitats mèdiques pal·liatives no hi tinc res a dir. Només faltaria.
Per a tots els indignats, han de saber que el tema no és nou. El 2012, també es va intentar cancel·lar el conegut guionista i director Seth McFarlane perquè a la seva pel·lícula Ted també s'hi feia una conya sobre l'ELA, coneguda als Estats Units com a malaltia de Lou Gehrig, que es veu que era un jugador de beisbol popular que la va dinyar d'això. Després de les bafarades inicials i els corresponents intents de censura de les associacions d'afectats, fins i tot malalts d'ELA van reconèixer que n'havien fet un gra massa i que, per lluitar contra una malaltia tan greu i incurable, no hi ha res com enfotre-se'n. Així que us dono temps, que ja se sap que en aquest país de retardats les coses tan bàsiques ens costen. No us ho tinc en compte i comprenc les reaccions en calent quan has de bregar amb una malaltia tan xunga.
El que no deixo passar, naturalment, són les exigències de disculpes i les amenaces macarres: quan algú m'insinua ni que sigui lleument que em trencarà la cara per escriure una opinió humorística, automàticament l'engego a la merda. Que menys. On collons us heu pensat que sou, al farwest? Al Qatar, com tots aquests futbolistes hipòcrites que us fan servir per rentar-se la consciència mentre s'omplen les butxaques? És que n'hi ha per fotre el barret al foc. I sobretot, el que no admeto és l'assetjament covard a membres de la meva família i les rates llardoses que aprofiten qualsevol exercici de lapidació per passar comptes pendents, putos mafiosos talibans. És per aquesta raó que m'estic pensant si val la pena continuar amb això que, us he de recordar, no faig per ni per visites ni per diners —no necessito cap de les dues coses— sinó per educar-vos en la civilitat més primària, subnormals.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Però mentre m'ho penso, no perdo de vista el perquè ens hem reunit avui tots aquí, que no és res més que comentar amb la màxima frivolitat i falta de respecte possible l'episodi setmanal de 'Joc de Cartes'. Ahir s'acabava la tongada de l'estiu, en una temporada que ha anat lamentablement de més a menys. De fet, ja us vaig anunciar que allò de les paelles experiencials no es podria superar, però tampoc m'esperava una davallada tan bèstia, que ahir va arribar a moments de tedi narcolèptic i diàfanes invitacions al suïcidi per inanició mental. Marc Ribas ens va portar al Montseny, al cor muntanyós de Cabralunya i ens va presentar dos restaurants totalment oblidables i un altre amb un bon cuiner però que tenia unes ganes boges de fugir-ne.
Tanmateix, el programa va tenir una gran virtut: per primer cop en molts mesos, no va sortir ni una puta pota de pop! GLORIA IN EXCELSIS DEO. També ens vam estalviar la merda a les cuines i els tatakis, per la qual cosa la meva consideració per aquesta feréstega regió catalana infestada de senglars, esquirols i gent de bosc va pujar uns quants enters. També és cert que aquesta consideració era molt baixa, i que es van cometre atemptats culinaris d'altres naturaleses però de gravetat igualment criminal. El màxim responsable dels insults gastronòmics de la nit va ser un tal Robert del restaurant Mas la Rovira d'Espinelves. Un noi inquietant, un pallús categòric, que té una espècie de menjador social rústic amb vistes a l'Eix Transversal. El gilipolles aquest, amb dificultats notòries per articular el llenguatge, unes samarretes cenyides que li marcaven el melic i ulleres fumades de pederasta clàssic, ens va anunciar que feia una cuina 'rebel' consistent en fer carn a la brasa amb tocs de color. Ribas no es podia aguantar el riure, esclar, i va mirar de burxar-lo per descobrir en què consistia la presumpta rebel·lió culinària. «És l'amor que li posem», va arribar a dir el pocapena.
A l'hora de l'àpat, tot va ser tirant a desastrós. A la cuina es barallaven un pinxe sudaca amb una gorra dels Yankees i el Robert que feia de cuiner. Però eren tan inútils que no trobaven res i la cambrera i nóvia del propietari va haver d'entrar a fer un ou ferrat, pobra. Van tenir la santa patxorra de, al mig del Montseny, canviar un plat de gírgoles que havien desaparegut per uns tristos xampinyons. «Són bons igual», li van dir a l'estupefacte comensal. I la cosa no va millorar: van servir coses tan rebels com un caneló amb salsa carbonara, un filet a la brasa acompanyat de crispetes (CRISPETES!) que va omplir la taula de vergonya aliena, un magret d'ànec cobert de coses inconnexes que semblava un d'aquests poke bowls que mengen els tarats de Barcelona o un bacallà fresc que actualment, per eufemisme, s'anuncia com a bacallà skrei. Fa no tants anys, només es gosava servir bacallà fresc en els menús de polígon més tirats del país o menjadors escolars per a nens discapacitats, i qualsevol persona decent, davant d'aital carn blana i llefiscosa, el que feia era abocar-ho a la tassa del vàter. Ara no, ara en diem bacallà skrei i encara ens hem de creure que és una delicatessen. Compreu bacallà a les bacallaneries, fillsdeputa. I salat, no cal dir-ho. i si no us surten els escandalls, com ens van recordar un parell de cops, un tros de pa sec sucat amb oli.
A Can Berri de Viladrau ens vam redimir una mica. No per mèrits del propietari, un fotògraf calb que es va haver d'obrir el restaurant quan es va quedar sense feina. Ja hem desbarrat intensament sobre els intrusos que recorren a la restauració quan es queden amb una mà davant i una darrere, però en fi, tothom s'ha de guanyar la vida, suposo. El fotògraf calb Hèctor va batre alguna mena de rècord quan va aconseguir cagar-la absolutament amb tots els plats que va servir. No en va encertar ni una per casualitat. El va salvar el seu fill, que el va fer pujar de Barcelona per ajudar-lo i es va revelar com un cuiner excel·lent. Això sí, fotia una cara de desesperació total i no es va amagar en cap moment les ganes de fotre el camp del Montseny i perdre de vista son pare i la seva idea de bombero tan bon punt pogués. De fet, a hores d'ara ja deu ser a ciutat llepant les llambordes de l'Eixample i donant gràcies a l'Altíssim per haver-se pogut escapar del malson de viure i treballar a Viladrau.
Va preparar plats més que apreciables. Tots menys una esqueixada amb el tomàquet ratllat, que és costum menyspreable que obviarem. La resta (croquetes, el capipota, les mandonguilles amb sépia, el fricandó, el bacallà dessalat per a gent normal o un filet ben fet amb bones patates fregides i sense les mariconades del Robert d'Espinelves) era tot d'una perfecció i senzillesa que feia plorar per insòlit. Mentrestant, el tonto del Robert continuava quedant amb evidència i recomanat tirar una mica de sal Maldon a les croquetes. Sal Malson, és el que ets tu, rebel de fireta. I busca't un logopeda. Sort que li va cantar les quaranta el noi del fotògraf, que malgrat ser una mica xungo i calb com son pare, és un sant, el millor fill de Catalunya i no puc fer més que oferir-li el meu anus eixamplat en just homenatge i recompensa. Eloy, sóc teu (però vés-te'n d'aquell cau).
Per acabar la nit, vam anar cap a Arbúcies. En aquesta salvatge població de la falda septentrional del Montseny, hi havia la mítica fonda de Can Sitra, el tancament de la qual va ser una tragèdia comarcal. Podríem haver esperat que al Molí de les Pipes hi pervisqués l'esperit de l'establiment, però no va ser el cas. El propietari, el Francesc, ens va explicar un sopar de duro amb la ploranera sentimental de costum sobre l'origen del restaurant. Llegint entre línies ens va venir a dir que s'hi havia hagut de posar per collons i per fer content a son pare, perquè la seva feina era de comercial. Un comercial 'potent', va dir. Cosa que dubto, perquè tenia les mateixes habilitats de tracte amb la gent que pot tenir una arengada. Va fer una exhibició maca de quedar-se en blanc quan prenia la comanda, que semblava que no ho havia fet en sa puta vida. Vés que no fos així i amb la visita de la tele li agafés per treballar un dia.
El menjar no val la pena ni de consignar-lo, tot i que al Molí de les Pipes hi vam veure ítems gastro que em treuen especialment de polleguera com plats de pissarra, l'amanida de rulo de cabra o un absurdíssima combinació d'escalivada crua, mig ou dur i un bocí de botifarra que semblava un tètric bodegó goyesc. Però si que cal destacar que els van fer dinar sota un arbre, al resol, amb pinassa que els queia als plats i a les copes i amb branques que crepitaven i amenaçaven de desprendre's sobre els concursants. Jo, francament, no sé com van consentir aquest ultratge de menjar al pàrquing, com va dir el retrassat de Robert en l'única intervenció meritòria de la nit, per allò que un rellotge dona bé l'hora dos cops al dia.
En el terreny de les qualificacions, no hi va haver sorpresa. Va guanyar la refinada cuina dels calbos per golejada, amb un 9 de nota de Ribas al menjar, totalment merescut. Robert el Rebel, que no se sap per quins set sous es pensava que estava al mateix nivell, no s'ho va pendre gaire bé i va començar a somicar i atacar al mateix temps els seus contrincants. Un mal perdre que ja és massa habitual en aquest perfil d'inútils que es pensen que saben cuinar per omplir els plats de merdes incoherents. Sort que Ribas el va posar al seu lloc aprovant-lo un un cinc pelat. I encara gràcies, vist el que sap fer.
Doncs peix venut. Ara mateix no us puc dir fins a la setmana que ve, perquè ja us he dit que estic emprenyat i és bastant acurat dir que tots junts, amiguis, hem esgotat un camí i estic fins els ous dels companys de viatge. Diguem que hi ha un trenta per cent de probabilitats que aquestes cròniques televisives tornin. Així que més val deixar-ho ben amunt, amb un comiat preventiu. Ha estat tres anys molt divertits. Que és més del que et pot donar qualsevol restaurant del país. No puc demanar més.