Un cop solucionat el tema ‘Joc de Cartes’, és clar que el més interessant que està passant a la vida social i política catalana és el cas de presumptes agressions sexuals protagonitzat per Sobon Gordito (a partir d’ara SG), un conegut periodista que ha estat fins no fa gaire un intel·lectual orgànic del Règim i ara ha caigut en desgràcia.
És tan excitant la història, té uns plecs tan delitosos i està envoltada d’uns silencis tan ben calculats, que m’he proposat recapitular tot el que en sabem fins ara a partir de les informacions publicades i d’altres brames que corren per aquests mons putrefactes de la comunicació. Intentaré fer-ho com si fóssiu persones sanes, aïllades per higiene d’aquest estany d’aigües contaminades i farcit de piranyes en què s’ha convertit el cafarnaüm periodísticopolític català i no en sabéssiu res de res.
Reconstruïm els fets que ocorren l’1 de desembre de 2022 quan se celebra el sopar d’empresa de 8tv. El mitjà ha passat recentment de mans del Grup Godó a la propietat del grup d’empreses comunicatives de Nicola Pedrazzoli. L’entrada de cavall sicilià d’aquest senyor de Treviso va ser un petit terrabastall, però al moment de fer la celebració nadalenca anual la cosa no acaba de rutllar. Malgrat l’ambició inicial, no li està sortint gaire bé. Les audiències de 8tv, que vol ser una tele més telecínquica, més hiperventilada, menys dogmàtica i woke que TV3, no hi ha manera que fructifiquin i es mantenen en irrisoris uns per cents.
Això podria ser anecdòtic —un altre intent frustrat de consolidar una tele privada en català— si no fos perquè a la casa es creien de veritat que podien competir amb Sant Joan Despí, i per això van fitxar l’exdirector de TV3 posat per Junts Vicenç Sanchís i el nostre heroi en fallida SG, exdirector de l’agència pública de notícies ACN i de Catalunya Ràdio, posat per Esquerra. És a dir, es volia reproduir el mateix esquema d’equilibris i repartidora que tan bé havia funcionat als mitjans públics, ara en els privats. I de pas, Pedrazzoli donava una sortida més o menys digna a dos noms amortitzats però que no es podien deixar a la intempèrie, perquè sempre cal pagar els serveis prestats. En cas contrari, en la deseperació, es poden tornar perillosos. L’empresari venecià comptava que aquest favor als quadres polítics de les dues formacions que potinegen el que queda de poder catalanista li reportés beneficis futurs. Naturalment, li ha sortit com el cul.
A SG, que continua sent un home fidel al Partit, molt pròxim a Junqueras, li van donar la direcció del Principal, una nova capçalera digital de notícies del grup 8tv amb un equip molt jove i reclutat a correcuita. Amb un estil propi i certament innovador però amb l’objectiu no gaire dissimulat de ser la competència erqui al populisme juntaire de El Nacional. És clar que per servir els interessos d’Esquerra, el Principal havia de tenir algunes servituds contemporànies, entre les quals ser amable amb els dirigents del Partit i mantenir un zel especial en les mandangues de gènere i a les barrufades del feminisme.
Una de les joves redactores contractades al Principal (li direm X), era l’encarregada de vigilar que la perspectiva de gènere de la nova publicació fos halal i acordada amb les directrius governamentals. Segons es va saber en la primera denúncia, SG li va manifestar a X el seu profund agraïment per aquesta tasca, tot admetent que n’estava aprenent molt, de feminisme, gràcies a ella, i que estava desconstruint la seva masculinitat tòxica de senyor de cinquanta anys que mana molt. No se sap gaire bé si SG és un hipòcrita genial, un troll refinat o que senzillament no ho va acabar d’entendre, perquè tot això li va dir al taxi de camí a la Sala Apolo, just abans de fotre-li la mà al cony.
Si una cosa certa es dedueix del cas, és que a SG li agraden el conys, això és indubtable. Tornem als fets de l’1 de desembre. El sopar d’empresa del grup 8tv es va fer en un restaurant del Port Olímpic i les copes preceptives en un local pròxim. SG hi va arribar en el seu cotxe personal, i això és una dada que cal retenir pel desenvolupament posterior del relat. Al final de la festa, els més joves, majoritàriament components de la plantilla del Principal, decideixen que continuaran la festa a la Sala Apolo, al Paral·lel, a més de quatre quilòmetres de distància. N’hi ha que ja van pitofs. SG declararà que ell és dels que anava bufadíssim i que per això va agafar un taxi. Segons altres testimonis, en aquell moment SG no manifestava cap símptoma extern d’ebrietat.
Fos com fos, sembla contrastat que SG i X, la primera denunciant, van fer cap a la Sala Apolo en el mateix taxi. Alguns es van sorprendre tant d’aquesta arribada conjunta com de la mera presència del director, així com s’havien sorprès de l’ostentació prèvia a la redacció d’una capsa de condons. Avui es folla, es devia dir el senyor Gordito. La festa a l’Apolo no va durar gaire, al voltant d’una hora. Segons qui ha tingut accés a les imatges dels videos de seguretat, SG, en un moment determinat i estant recolzat a la barra, li fot mà a la seva redactora X, trenta anys més jove, que està ballant molt a prop seu. I per fotre mà es vol dir que li toca la figa per sota la faldilla o els shorts, hi ha discrepàncies sobre la peça de roba que duia.
En canvi, en totes les versions s’admet que el tocament va succeir. La controvèrsia, com era d’esperar, és en el consentiment. Per part del presumpte agressor, l’advocat de SG —que es diu Mongui i és un penalista gironí de prestigi que va portar les defenses dels polítics del Procés jutjats al 13 de Barcelona— incideix en la reacció inexistent de X, en què la fricció hauria estat involuntària i en l’estat d’intoxicació etílica avançat de tots dos. És una versió que ha sembrat el dubte raonable a la policia i se suposa que al jutge instructor, perquè un cop analitzades les imatges SG continua en llibertat sota la condició d’investigat.
Per part de la denunciant X, la declaració incideix en què es va quedar bloquejada en un primer moment, que tot seguit ho va explicar a una amiga i que la creixent crisi d’ansietat la va portar a cridar un taxi i tornar a casa. L’endemà va anar al CAP i va decidir denunciar els fets tal com els havia viscut. No hi ha contradiccions en aquest relat i cal donar-li tota la credibilitat. Bé, jo almenys n’hi dono. Ara bé, jo sóc un escriptoret comarcal i puc posar-me de costat de qui em surti dels ous. Una altra cosa és que el conseller d’Interior Elena, la consellera de Feminismes Verge i inclús la ministra Montero sortissin en tromba a condemnar SG tan bon punt es va fer pública la denúncia, sense esperar les primeres conclusions de la investigació policial, ignorant la distància que ha de mantenir un càrrec públic en un tema judicialitzat i passant-se per la xona la presumpció d’innocència. Un altre episodi vergonyós que demostra que tenen un respecte mínim a la democràcia liberal i a la separació de poders, en aquest viatge a l'Ítaca totalitarista que fem tots plegats.
El mantra oficial diu que això no va de sexe, que va de poder. I bé, d’acord, SG era el cap directe de les dues noies i les relacions sexuals en aquestes circumstàncies no són mai innocents ni lliures ni innòcues. També cal tenir en compte que quan l’alcohol i les drogues entren en l’equació les servituds jeràrquiques es dilueixen, així com que SG anava calent com una teia, cosa que ho distorsiona tot. És clar que el sexe va de sexe, desvincular-ho de la condició humana en aquesta situació és una collonada. I, al capdavall, tots sabem que un dels mètodes preferits de purga de l'Esquerra neopuritana és l'airejament els pecats del piu del subjecte. En aquesta ocasió, si més no, no consta que SG hagués de ser depurat, perquè com ja s'ha dit el partit havia procurat que la sortida de SG dels mitjans públics fos amable, controlada i retribuïda. No sabem, tanmateix, si estava còmode amb Pedrazzoli. De fet, alguns dels fitxatges de renom de la nova etapa ja havien baixat de la barca, com és el cas del subdirector del Nacional David González, que va abandonar el projecte en pocs mesos per tornar als braços de Pepe Antich. No ho devia veure massa clar.
Fins a cert punt, sent un SG un periodista tan vinculat a Esquerra, es pot entendre aquesta reacció avícola de marcar distàncies i cancel·lar-lo immediatament i sense judici. Es devien espantar de veritat, en un moment que la imatge del Partit es desintegra i que només la cola del neopuritanisme i la doctrina feminista la manté unida. La notícia la va filtrar l’advocada Carla Vall al diari del Règim Ara, que ja té una divisió especialitzada en violència de gènere comandada per Albert Llimós, molt celebrada i promocionada a Palau. Va sortir en exclusiva i esbombada per tot el Govern. En un primer moment es va dir que el bufet de Carla Vall Duran (especialitzat també en la qüestió i, ja que hi som, amb no gaires simpaties entre els advocats per les seves relacions i contractes amb l’Administració) duria el cas de la denunciant X.
Vall, però, un cop informada la premsa se’n va allunyar i el cas va ser derivat a una companya de la corda d’un altre bufet, Noemí Martí. Es dona la circumstància que Carla Vall és la parella del cap de redacció de Principal, Quique Badia, i es devia considerar que ja era massa pròxima als afectats per fer-se’n càrrec. SG, després de la campanya de linxament —justificada o no, no hi entro— va ser acomiadat del càrrec i la redacció ha continuat amb la plantilla reduïda, en precari, conduïda pel mateix Badia, a l’espera que Pedrazzoli trobi un substitut del perfil polític que donava SG, però sense morts a l’armari i que sigui de la confiança de Junqueras. De moment no han trobat ningú.
Si fins aquí tot sembla clar, més estranya és la qüestió de la segona denúncia. En la primera notícia, l’Ara no ho va mencionar, tot i reconèixer després que ja ho sabien. No ha transcendit qui és la segona víctima. Se sap que ha refusat fer causa comuna amb Xi que, provinent d’una família amb possibles, li han buscat un altre advocat allunyat de l’òrbita Vall Duran, José Ramón Sorní, conegut per treballar per Joan Laporta en el Barçagate. És a dir, un peix gros. Aquesta segona denúncia és més truculenta encara. Segons la declaració, SG hauria drogat amb un diazepam (un sedant antidepressiu i psicotròpic) la noia per anul·lar la seva voluntat i agredir-la. Hi ha anàlisis posteriors que certifiquen la presència de benzodiazepines a la sang de la presumpta víctima.
Això hauria passat després de l’incident amb X. Efectivament, SG i la segona víctima surten a les gravacions de seguretat, bevent a la barra. No se sap si aquesta segona denunciant tenia coneixement del que acabava de passar amb la seva companya de feina. No s’aprecia a les imatges cap manipulació de la beguda de la noia. Segons la seva declaració a partir d’aquí només té flaixos de memòria fins que es va despertar dins del cotxe particular de SG. En obrir els ulls, va veure les tres xemeneies de Sant Adrià del Besòs i que Sobon Gordito li estava xarrupant la xirla.
Com es va arribar a aquesta escena tan romàntica? Com és natural, els dubtes rauen no només en què s’acabava de viure una crisi amb la primera víctima, cosa que pot explicar-se perquè ja anaven tots beguts, drogats i torts com ceps. És fàcil pensar que en aquest estat no tothom s’havia assabentat del que havia passat. Més complicat és entendre com va ser capaç de recuperar el cotxe SG, que recordem l’havia aparcat al Port Olímpic. Si donem crèdit a la història de la segona víctima —i de moment no hi ha motius per no fer-ho— Gordito, begut, hauria hagut de posar la noia en un estat d’inconsciència dins d’un taxi, fer-se portar fins al restaurant, canviar el cos de vehicle i emprendre el camí de tornada cap a Badalona, on residiria SG.
A mig camí s’hauria aturat per, encara sense sentit, agredir-la sexualment gràcies a la submissió química que hauria premeditat a la Sala Apolo. És recaragolat, sí, però recordem que tot sembla indicar que SG s’havia proposat no acabar la nit sense sucar el melindro —o almenys llepar alguna figa tendra. Va poder dur a terme el seu pla lúbric carregat d’alcohol com anava? Això ja ho hauran de dilucidar els investigadors. Aquí deixem constància sense pudors ni càlculs interessats de com va anar el tema.
Una cosa sí que és clara. La llarga i fecunda carrera parapolítica de SG s’ha acabat. Almenys de cara a l’aparador. S’ha de dir que la notícia ha causat gran sorpresa entre tota la gent que ha treballat tants anys al seu costat, sobretot a Catalunya Ràdio, tot i que es diu que havia tingut un episodi similar al Periódico. Però no patiu, l’oasi català ja sabrà com recol·locar un soldat que ha estat tan valuós pel règim i que, cal recordar, és l’autor de la mítica llista de periodistes més populars a Twitter. Una fita de la història comunicativa de Catalunya.