Veig amb retard —un retard que m'és propi i cada cop més volgut— el nou anunci de la saga #Mediterràniament d'Estrella Damm. Fa esborronar. Algú haurà experimentat aquesta mateixa emoció, en veure una Costa Brava crepuscular poblada de cuineres i cuiners que, a vista d'ocell i amb l'explotada melodia de Qualsevol nit pot sortir el sol es precipiten cap a un penya-segat, creant la falsa expectativa que es fotran cinglera avall. A mi el que me n'esgarrifa és l'oportunisme i, perquè no dir-ho, la dosi d'hipocresia subliminar sobre la qual es recolza l'espot.
Encara que n'estigui una mica tip, com que són temps complicats per a la restauració del país puc admetre que es persisteixi amb el romanço de què som 'la millor gastronomia del món', que és una mena de premi que ja fa temps hem coincidit alegrement en concedir-nos a nosaltres mateixos, una autofel·lació no exempta de contorsionisme i que si dura gaire més ens pot acabar partint l'espinada. També puc assumir, tapant-me una mica el nas, la lletania habitual de lemes propagandístics ben sonants, però que no volen dir res. Que sí il·lusió, que sí esforç, que si dedicació que sí innovació. Darrere d'aquests conceptes sempre sobrevola la sospita que els restauradors catalans d'elit —o espanyols, perquè es juga bastant a l'equívoc— volen que se'ls congratuli per fer la seva feina. Una feina que, a molts d'ells, els reporta dividends sucosos. No són precisament els sectors de l'hostaleria més castigats per la pandèmia. 'Hem pres les mesures necessàries', diuen. Com qui et fa un favor i et passa dos cops la factura. És que no teníeu altra opció, carcamals.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Llavors hi ha el capítol dels enganys o les mitges veritats. Qui són aquest grup de cuiners que caminen impassibles i marcials cap a les roques? Qui representen? Són en la seva majoria cuiners catalans —alguns retirats com Carme Ruscalleda i Ferran Adrià— que tenen en comú, segons la mateixa empresa cervesera, que són clients de Damm. No seré jo, un fervent capitalista, qui posarà en dubte l'ascendència de les marques sobre la societat, però una mica sí que grinyola. Més sabent que alguns xefs han cobrat per sortir en aquest anunci (altres no han gosat parar la mà, encara hi ha esperança). No han transcendit les quantitats, però permeteu-me que tingui un moment de dubte legítim sobre la conveniència ètica de què els que s'erigeixen en representants per la gràcia de Déu dels restauradors s'emportin una pasta que —sense por d'exagerar— podria salvar molts negocis d'hostaleria que no veuran la llum del 2022, abandonats tant per l'administració com per les dives del gremi.
“XEFS”, amb Ferran Adrià, Joan Roca, Dabiz Muñoz i molts més. Estrella Damm 2021
En el capítol de les veritats parcials, també podríem fer referència a per què es diu que l'anunci s'ha rodat a Roses i més de la meitat estigui fet a Lloret, o perquè les parts de Cala Montjoi que surten no són les que estan cobertes de formigó per Ferran Adrià i Telefònica, en una operació de requalificació enmig d'un parc natural que d'aquí a cinquanta anys ens farà caure la cara de vergonya, si encara no ha esclatat el planeta. I parlant d'explotació, tampoc està de més recordar com han tractat els Adrià els treballadors dels seus restaurants a Barcelona a qui, al cap de poques setmanes d'iniciada la pandèmia, van fotre un cop de peu al cul i els van enviar cap a casa amb un "ja us trucarem".
No ajuda a ningú dels que ho necessiten, aquesta campanya, a banda d'Estrella Damm, que fa santament de jugar les seves cartes i cobrar-se amb la bona imatge tots els favors prestats. És el que es pot permetre una empresa tan poderosa que sovint s'ha dedicat, a més de repartir cervesa, a fer de banc de recursos de tota mena, o de lubricant d'un sector sempre al llindar de la precarietat. Bé, ajuda al sistema adrianesc de la gastronomia nacional i a la "seva manera de viure", és a dir el campi qui pugui i que cadascú se salvi el cul propi. Frase que, per cert, s'ha de dir sempre amb veu de gòl·lum sibilant, com fa Jordi Roca, elevat a la condició de mascota emotiva i lèmming major d'aquesta colla. Si crides més, les roques del penya-segat es poden esllavissar, i faríem tots cap a mar. Però ells ja deuen saber el que es fan: potser en el que tots veiem que és una desfilada autòmata cap al daltabaix ells hi veuen un brindis al sol naixent de la Costa Brava. Sort que ens asseguren que continuaran fent el que han fet sempre. Em quedo més tranquil.