Després de les pel·lícules 'Fe de Etarras', '7 Años' i '¿A quién te llevarías a una isla desierta?', arriba una nova aposta de la plataforma Netflix per al cinema en castellà. Tot i que diverses crítiques afirmen que és la producció més fluixa de totes, té diversos elements interessants que podem destacar.
Tal com ha afirmat 'Carácter Urbano', un d'aquests punts forts és el seu repartiment. A banda de gaudir amb diversos actors secundaris brillants, com Gutiérrez Caba, Tito Valverde o, especialment, Juan Diego, les actrius protagonistes formen un grup molt potent: Macarena García, Amaia Salamanca, Belén Cuesta i, especialment, Blanca Suárez, ofereixen unes actuacions brillants i destaquen sobretot en solitari.
La meva primera xicota admirava molt l'actriu Blanca Suárez. Afirmava que era molt maca i molt bona intèrpret, «a diferència d'altres actrius, que sembla que siguin clavades les unes a les altres». L'altre dia vaig poder veure Suárez al programa 'El Hormiguero', mentre promocionava aquesta última pel·lícula, però no vaig decidir-me a veure-la fins el divendres a la nit, un moment en què, per alguna estranya raó, vaig anar saltant d'un tràiler a l'altre aturant-me als dels llargmetratges romàntics de Netflix... I no admeto cap pregunta.
D'aquesta manera, per una successió de casualitats d'aquelles que finalment no saps què et volien assenyalar, vaig posar-me a veure la pel·lícula. Amb tot el sentit del món, perquè aquest llargmetratge de Gabriela Tagliavini consta d'un missatge que no és fàcilment catalogable.
'A pesar de todo', amb el segell de la comèdia espanyola
Aquesta cinta ens mostra que Netflix ha vist els punts forts del cinema espanyol per tal de preparar productes globals, com ara 'Élite'. Es tracta, de fet, d'un llargmetratge ben singular que, al contrari d'allò que passa amb una gran part de les comèdies espanyoles —que normalment recorren als tòpics graciosos del territori—, està fonamentat en una estructura que en part s'inspira en les pel·lícules còmiques angleses de la dècada dels noranta, així com en les nord-americanes de la dècada dels 2000.
La història ens parla de quatre germanes adinerades, que resideixen en països ben diferents i que s'han de retrobar a Madrid perquè s'ha produït la mort de la seva mare. Aquesta dona havia anat d'home en home fins que va morir, i les filles queden amb la boca oberta quan veuen que a l'enterrament s'hi presenten molts d'aquests homes.
El marit de la difunta, un Juan Diego que fa un paperàs, viu la situació tan bé com pot, en una línia molt fràgil que separa el límit de la bogeria amb la consciència absoluta, mentre se submergeix en una il·lusió: que la filla que interpreta l'actriu Blanca Suárez torni a reprendre la relació amb el xicot que va deixar quan va marxar a viure a Nova York, per perseguir els seus somnis.
Aquesta comèdia no té res en comú amb moltes altres cintes còmiques espanyoles que recorren al costumisme més aviat folklòric al qual sempre li manquen els elements que ens distingeixen, de manera perjudicial, de molts altres països del continent quan es tracta de fer riure el públic.
Les diferents classes d'amor, com el lliure
La cinta fa una reivindicació de l'amor lliure i de qualsevol classe d'amor. La germana interpretada per l'actriu Amaia Salamanca, de fet, és homosexual. La difunta mare de les noies era precursora del poliamor, i al llargmetratge hi surt un capellà que podria ser el pare d'alguna de les germanes. Aquí tenim el punt clau de la història: el marit de la difunta, que hauria de ser el pare de les germanes, és estèril. Per tant, a través de les instruccions de la seva difunta mare, les dones hauran de mirar de descobrir qui són els seus pares, d'entre tot el repertori d'homes amb qui va estar.
I no cal que expliquem més detalls de la pel·lícula per copsar-ne el to: es tracta d'una producció concebuda per vendre's al mercat global com un llargmetratge que es consumeix fàcilment. Sigui com sigui, constitueix una bona mostra de l'essència de Netflix, una plataforma establerta al damunt d'una classe específica de ficció i d'ideologia, i que vol treure'n el suc. De fet, als nord-americans els costarà molt veure les diferències amb un llargmetratge filmat a Los Angeles i produït per la companyia canadenca. En un total de 75 minuts, es narra una història que és igual de consumible que d'oblidable, igual que uns fideus xinesos vegans amb gust de porc picant.
De fet, el tret distintiu més rellevant de la cinta és la brevetat que la caracteritza: amb l'aposta ferma que Netflix ha fet per tal d'elaborar una comèdia de caire universal, la plataforma s'ha quedat una mica curta —potser de pressupost, de temps o d'idees— i ens queda la sensació que simplement sintetitza en poc més d'una hora el contingut que podria allargar-se per produir una comèdia moderna que durés 120 minuts.
Qualsevol situació que es dibuixa acaba esfumant-se en l'espai de pocs segons. Definitivament, es tracta d'un llargmetratge elaborat a partir de titulars, que no deixa temps per assumir o pensar, però que ens pot fer gaudir molt. És la classe de cinema que podria ser més habitual en cas que les plataformes de l'estil de Netflix es posin a liderar la creació dels continguts de ficció durant els propers temps.