El passat dia 30 de juny es va celebrar la missa funeral d'Álex Lequio, el fill d'Alessandro Lequio i Ana Obregón. La cerimònia va reunir els familiars del jove empresari, la seva nòvia, Carolina Monje, i els seus amics, que van voler donar-li l'últim adéu que mereixia i que no van poder fer-li abans a causa de l'estat d'alarma.
La seva mare va llegir una emotiva carta, que aquests dies ha sortit a la llum. Però no va ser l'única, sinó que també ho van fer les seves amistats més properes, de les quals Álex no dubtava compartir fotos al seu perfil d'Instagram.
Les paraules dels seus amics, que van fer plorar a Ana Obregón, van ser llegides per un d'ells, en nom de tots. Ara aquestes emocions que van voler transmetre s'han donat a conèixer per la revista 'Vanitatis'.
Una emotiva carta per a Álex
La carta que van escriure els amics a Álex Lequio començava així: «Et vaig conèixer un 31 d'octubre de 2008 a Montecarmelo. I qui m'havia de dir que aquell dia coneixeria una de les persones més importants i influents de la meva vida. Quina gran persona i quin gran personatge. La nostra connexió va ser tan forta i immediata que només de pensar-ho em trenca el cor, pensant que no podré gaudir-ne fins que ens tornem a trobar».
A partir d'aquí les paraules del seu amic se centraven a destacar tot el que Álex li aportava. Així, continuava: «Tu m'has donat els moments més divertits i irrepetibles de la meva vida i també els millors amics que un pot tenir. Ens vas donar a tots aquesta espurna necessària per, realment, viure la vida com molt pocs saben viure-la. I hi ha molt poques benediccions com aquesta».
El jove continuava llegint la carta, ressaltant totes les coses bones que Álex tenia: «Tenies una personalitat i una ment privilegiada. Quan estàvem amb tu, tots els amics sentíem la llibertat de ser nosaltres mateixos. Sense vergonya, sense embuts. Això era un grup de debò, això era una amistat de pel·lícula. I és que t'has passat el joc de la vida. Has estat un exemple com a família, com a amic, com a estudiant, com a acadèmic i com a professional».
«Mai oblidaré les nostres grans aventures, invencions i moments. Entre elles destaquen el nostre increïble accent cubà-italià-català i 'El cuinetes', un concurs de cuina que batria tots els rècords d'audiència si estigués a la televisió. I les teves historietes, els nostres viatges a Eivissa, els nostres 'riders' al Hummer, les nostres converses filosòfiques i els mutus consells amorosos», seguia recordant l'amic.
Missatges a Carolina i als pares
I en la carta, els amics no van oblidar-se d'esmentar la malaltia de l'Álex: «La més gran de totes no va començar fins fa dos anys. Mai de la vida tornaré a veure algú tan valent com tu. Et vas enfrontar a un infern en vida sense cap queixa i seguies fent-nos igual de feliços que sempre. Tant de bo algun dia estigui a la teva alçada».
Tampoc van oblidar-se de la nòvia del difunt, a qui mostraven tot el seu suport: «Gràcies, Carolina, per haver estat al seu costat com ho vas estar. T'estimem molt i la seva família i amics t'estarem eternament agraïts».
Per descomptat, també van voler dirigir unes paraules als seus pares: «Algú com tu només va poder sortir d'uns pares com els que tens. Alessandro, no saps l'amor i l'admiració que Álex sentia cap a tu. Res li feia més feliç que fer-te sentir orgullós i tots sabem que ho ha aconseguit».
«Ana, gràcies per acollir-me innombrables nits a casa teva i suportar totes les que 'liàvem', perquè érem 'too much'. La teva hospitalitat m'ha donat la felicitat més gran i els moments més bonics. Has estat com una mare adoptiva per a tots nosaltres i, creu-me quan et dic, que sempre estarem al teu costat. Has estat un malbaratament d'amor cap a Álex i això li va fer ser com era. Així que només puc donar-vos les gràcies», acabava, dirigint-se a una Ana Obregón que no podia contenir les llàgrimes.
Les paraules finals, per a Álex
Per concloure aquesta emotiva carta, els seus amics van optar per dedicar-li unes paraules directament al jove: «Álex, 'tio', m'has canviat la vida. Em vas oferir la teva amistat i la vas defensar com només un autèntic cavaller pot fer-ho. Avui temo menys a la mort perquè ella significa tornar-te a veure».
«Tenies por que t'oblidéssim i creu-me que això és impossible. Cada vegada que nosaltres, els teus amics, ens veiem, et veiem. Cada vegada que riem, et riem. Cada vegada que callem, et pensem, i cada vegada que brindem, ho fem per tu».
Aquestes paraules emocionaven tots els presents al funeral, però encara faltava el final, i deia així: «Com va dir el teu tiet Javier quan ens vam reunir a casa teva un dia després que te n'anessis, ets patrimoni de tots. Ho ets gràcies al teu exemple, la teva lluita i tot el que has aconseguit en vida».
«La teva influència en nosaltres ha marcat les nostres vides i, per això, sempre ens acompanyaràs. Mai he vist tantes mostres d'afecte i Espanya plorar tant per algú. Descansa, perquè quan arribem nosaltres la cosa s'embolicarà».