Companyes, companys, amics meus tots. Estic de baixona. Després de l'esperpent sudista de la setmana passada ja m'esperava una dosi de 'Joc de Cartes' aigualida i poc excitant. Però potser no tant. És cert que allò de Reus i Tarragona va ser excepcional, i que va suscitar uns nivells de violència que farien enllaminir el jutge Marchena i tot. A mi em van amenaçar per dir que l'hoquei és un esport de retardats i ja em vaig engoril·lar una mica (perquè costés tan poc que em donessin la raó). He de dir al respecte que ma mare em va renyar molt —després de fer-me els seus destacables popets amb ceba— i em va dir que el terme 'retardat' no era pertinent, que els de l'hoquei sempre han estat uns animalots. I que aprengui a escriure amb precisió, que després passa el que passa i em volen trencar la cara amb motius de pes lèxics.
Aclarit el tema, doncs, anem cap al nord. Que el programa d'ahir seria fluix ja m'ho podia pensar quan es va saber que l'objectiu era trobar el millor trinxat de la Cerdanya. El trinxat. El plat més trist del país. La misèria representada a la taula. La nació fosca, freda i resclosida, que fa pudor d'aixella mal ventilada. La gent que encara va a Andorra a passar la tarda al Punt de Trobada. La decadència de la Catalunya Vella que només trempa amb viagra o amb cocaïna. La Catalunya que es creu que quan passi del 50% d'independentistes se li lubricarà una escala celestial fins al parnàs de Brussel·les. La pitjor Catalunya, la nostra, la que es veu per TV3. Tot això està representat en aquesta elaboració de postguerra feta amb quatre patates, un tros de col i una penca de cansalada. Patata bullida. Això us agrada. Ni que fóssim irlandesos o no haguéssim conquerit València a cops de roc.
Per no esmentar que al setembre quan es va gravar el programa difícilment es fan cols d'hivern, que és com s'hauria de fer el trinxat, com sap tothom. Però ja em cansa tant això dels productes de temporada que m'estimo més deixar-los d'inútils i au. El trinxat és un plat de pobres i com que a les muntanyes catalanes tothom era pobre fins que van arribar l'esquí, el contraban, les cases rurals i l'estafar pixapins com a activitats econòmiques complementàries, se'n feia a tot arreu. Però el que ha agafat anomenada és el de la Cerdanya, comarca famosa per atraure quantitats industrials de pijos barcelonins.
A Llívia hi cuina un amic meu, l'Albert Boronat, que en sap un ou de gastronomia clàssica francesa i ara es baralla amb uns siluros per anar a representar Espanya al Bocuse d'Or. Però clar, ell és un professional de veritat i aquests exemplars són rars de veure a TV3. El que vam trobar ahir a la tele van ser quatre semiamateurs —mira que recelo de les escoles d'hostaleria, però entre poc ni massa— de la restauració, dos a Puigcerdà i dos a Llívia, que van mirar de dissuadir els barcelonins de traspassar la Ronda de Dalt i abandonar la ciutat el pròxim i esperat pont del Pilar. Entenc, doncs, que és una maniobra hàbil del Departament de Salut per evitar la propagació de la Covid-19 als prats verds del les valls pirinenques. Ben jugat, semidéu Argimon i consellera bovina.
Vam començar el periple cerdà al Bon Appétit. Un bistrot sense pena ni glòria, molt arregladet i decorat amb floretes, però que només d'escriure'n la descripció ja em cauen les parpelles. L'Anna, la mestressa, va fer un trinxat que tothom va coincidir que era el més bo, però més que fet a forquilla semblava passat per la thermomix. Almenys tenia un color verd saludable de la col i una rosta cruixent de cansalada; més tard no tindríem tanta sort. Més coses que van sortir a taula: l'inevitable tàrtar de salmó amb guacamole, matat a base de suc de llimona, unes croquetes de rostit on només s'apreciava una massa de beixamel arrebossada o unes boles de sépia de l'estany de Puigcerdà.
Un concepte nou i molt inquietant per a mi: el carpaccio de rosbif, que com més hi penso més migranya em fa agafar. A més a més, per si no fos prou absurd, no estava tallat ni com un carpaccio ni com un rosbif. També em van fastiguejar especialment una tonyina amb yakitori, que era el puto tataki de la setmana, i un carpaccio de pinya que ha provocat que hagi demanat l'ingrés a Alba Daurada, l'organització criminal grega que pot ser l'última esperança d'Europa. Com a mínim d'aquesta Europa que surt per la tele.
Va millorar gaire el següent establiment? Doncs com haureu pogut deduir, sagaços lectors, no gens. Ca la Rita Porta, a Llívia, és una mena de ranxòdrom rusticot regentat per un peix bullit que es fa dir Genar. Era tan soso el noi que no trobava res bé ni res malament. Un relativista! Un caràcter que, creieu-me, s'ha de defugir sempre en un restaurant. A la seva borda de muntanya, entre bosses d'enciam d'Almeria i peus de porc del BonÀrea, s'hi poden menjar delicadeses com un trinxat grisós amb la rosta cuita a la brasa —quin anatema—, el clàssic gaspatxo andalús de la Cerdanya, una carn a la pedra dubtosa que va merèixer fins i tot la reprovació d'un Marc Ribas que es mulla poc, o un bacallà sec com el cony de la reina Isabel II —no l'anglesa, l'espanyola, que fa més d'un segle que la petxina li cria malves.
El meu plat preferit, però, va ser un que va passar inadvertit perquè van tenir vergonya de citar-lo: una mena de cassoleta on em va semblar endevinar un rulo de formatge de cabra! Sí, sí, l'arxiconegut rulo de cabra protagonista de les amanides de cabra que van poblar les pitjors cartes del país durant trenta anys i que va ser una pandèmia pitjor que la d'ara, la grip aviar i la pesta bubònica juntes. No hauria ni de mencionar les postres, però també vaig veure un tiramisú lamentable que em ve bé per recordar que els melindros de Savoia han d'estar COMPLETAMENT xops de cafè (i un raget de licor, si pot ser Marsala). Per favor.
Encara teníem pendents els millors destins de la nit, però. El pròxim pas del via crucis va ser Unic Parc, que és una espècie de casa de colònies portada per un xaval que reia molt d'aquella manera que riu la gent que no està bé. Duia per nom Patarro i la realització de 'Joc de Cartes' se n'enfotia pels seus llargs silencis i valoracions lacòniques, que s'ajuntaven amb un aspecte a mig camí entre Torrebruno i Quim Arrufat, aquell conegut polític pixabrava de la CUP purgat amb tota justícia pels protocols de les Sàvies de Sió. A l'exterior del casalot hi tenien com un pàrquing de canalla que semblava molt útil, envoltat d'uns prats de pastura per a cavalls i vaques (no se'n va veure ni una, per cert. De fet tampoc es va veure gaire llet o nata o formatge, no fos cas que sortís per TV3 un producte local genuí). Tot plegat molt bizarre i complementat per un menjador de malson decorat amb branques i fulles al sostre, parets de pedra, taules rònegues de fusta i forques penjades a la paret. Molt acollidor.
La teca estava tan en consonància amb el concepte-força de menjador escolar que fins i tot van donar un plat de macarrons. Però no aquella cosa opulenta i burgesa dels macarrons del Gaig, no. Un plat de pasta d'hospital amb una salsa líquida i ataronjada. També vam poder veure l'insofrible i condemnable gaspatxo de síndria, tomàquets farinosos o mig conill rebullit en un suc sospitós que si em diuen que és líquid amniòtic de conilla que acaba de trencar aigües m'ho crec. Ara bé, el pitjor va ser l'assignatura obligatòria del trinxat, que potser de gust era molt bo però de vista era com una pasta tova i blanquinosa que recordava un vomitat de llúdriga amb sarna. Les carns a la brasa les van treure molt bé.
L'estrella de la nit i guanyador del concurs va ser un xaval sobrat i menyspreable anomenat Mauro Maqueda. En Mauro, un apassionat de l'adrenalina —calculeu el calibre de cretinisme implícit— s'ha apoderat d'una discoteca i s'hi ha fet una mena de parc d'atraccions per a les seves variades perversitats. Badiu —així es diu el lloc— va sortir els diaris recentment per concentrar gran quantitat de jovenalla en actitud festiva sense cap prevenció ni distància social. De fet a la seva cuina tampoc s'hi van veure mascaretes i ell hi exerceix com de cacic latifundista. No hi cuina, no hi serveix. Ell supervisa i va a menjar a altres restaurants per saber per on van les modes gastronòmiques. Rient, rient, va comunicar al seu exèrcit de treballadors que si no guanyaven els fotria fora.
Va deixar anar unes quantes perles d'aquestes. Com quan va explicar que al Badiu hi té aparadors plens de rellotges i quincalla per vendre a la penya quan van beguts o ensufatats, i així fer quadrar encara més la caixa d'aquest restaurant-casino-basar per a enredar instagramers i retardats (sí, vul fer servir aquest qualificatiu). Sembla increïble però tot això s'hi va poder veure. Com també un sostre esquitxat de substàncies de les nits boges, un tràiler frigorífic instal·lat darrere la cuina. Un emprenedor quinqui, un mag del pelotasso en potència que farà parlar si és que pot evitar acabar a Quatre Camins.
El menjar que va servir, com era d'esperar, seguia les gastromodes urbanes habituals. Molt de plat car de disseny, les putes pissarres i el receptari imbècil de costum. Sorprenentment, el van puntuar bé, potser hi havia coses bones i tot, però permeteu-me que en dubti. El trinxat era un bombó que formava part del plat d'aperitius, recarregat, i el Torrebruno Arrufat el va trobar passat de sal. Després vam veure un caneló de pularda amb unes làmines de tòfona falsa gruixudes com una moneda de vint duros. Un ceviche amb coco que ecs que s'havia de mirar de pescar amb forquilla, o els clàssics i soporífers risottos mal fets, els ous al plat moderns o el xai a baixa temperatura. Per un moment se'm va il·luminar la mirada quan va sortir a taula un rap allagostat, una recepta tradicional d'aquelles perdudes però després l'erecció se'm va tornar flàccida com una xirivia podrida quan vaig veure que venia acompanyat d'una melmelada de fruits vermells.
Però, esclar, el nivell de la resta era tan trist com la mateixa idea de trinxat que es perseguia, i el Badiu es va imposar sense complicacions. El Mauro ja ho sabia, que guanyaria, perquè la certesa de la victòria ja anava amb la xuleria del personatge, però fins i tot semblava que els altres també ho sabien i no hi van lluitar ni amb les execrables 'estratègies' habituals del programa. Una setmana més, la guia perfecta de Catalunya (per no sortir de casa). Un servei indispensable al país en un temps que si no ens confinem nosaltres i mirem per la pròpia seguretat no ho farà ningú. Si no torna el Boronat d'Estònia i em fa un pâté en croûte dels seus, a la Cerdanya ja m'hi han vist prou.