Benvolgudes compatriotes i Vladímir Putin. Després d'una setmana en què la nostra televisió pública va creure convenient fer-nos empassar un soporífer debat d'advocats moderat pel carregós Xavier Grasset i una lleidatana gorda, tot privant-nos de la nostra dosi setmanal de la vigorèxica figura de Marc Ribas i el seu 'Joc de Cartes', em plau anunciar que hem tornat. Ja som aquí. Un espai catàrtic, on els catalans deixem córrer sense fre les nostres passions més baixes és, ara com ara, un servei molt més útil que saber que el General Trapero ja pot gaudir d'una més que merescuda absolució i que aviat es podrà reincorporar al capdavant dels Mossos per atonyinar-nos, que és l'únic que ens mereixem els catalans.
Bé, no, també ens mereixem la desfilada periòdica i redemptora de tatakis i de cuiners ensulfatats. El programa d'ahir no va decebre: vam tenir empordanesos insofribles, croquetes i bunyols i, sobretot, un personatge sensacional, un tal Dani Feliu que, ja us ho avanço ara en grat spoiler, es va erigir com a un perfecte xou-stealer i va fer mèrits per convertir-se en el subnormal més complet en passar per 'Joc de Cartes' aquesta temporada. Té tots els números i, a més, diria que la seva actuació en aquest sentit va ser intencionada i tot. Si no, no m'ho explico.
El pretext d'ahir era la cuina de mercat, un d'aquells conceptes que no volen dir gairebé res però que farem veure que sí. L'escenari, un altre cop l'Empordà. En aquest cas, com es diu en el llenguatge universal del quillo català, a Pelamocs i Santfetamina. En podríem repetir tot el que en vam dir a l'estiu, però semblaria que tinc mania als empordanesos i no m'agrada confirmar sospites tan alegrement. En realitat, menyspreo per igual totes les regions del país. El que passa és que quan es fan proclames d'orgull imbècil doncs m'encenc. Va ser el cas d'ahir, quan aquest noi en Feliu va començar a encadenar consignes d'empordaneïtat militant com ALEGRIA, SOFREGIT, COR, CATALUNYA, PERSONALITAT com si les estigués esnifant amb un bitllet de cinquanta euros enrotllat. De fet, Dani Feliu va ser ahir molt millor comentarista que jo, així que repassarem els restaurants del programa des dels plecs coagulats del seu hipotàlem i de les seves ganes de 'rebentar' els seus contrincants.
Els simpàtics hostalers empordanesos d'ahir van començar el seu periple al Tinglado de Sant Feliu de Guíxols. Un local apanyat, portat per un bon home que es fa dir Jordi Ponce. Era d'aquests que tot ho trobaven bé, tan bé que el seu criteri no era respectat per ningú i va passar sense pena ni glòria pels televisors de les llars catalanes. Em va caure tan bé que si fos per mi hauria guanyat de carrer, però tenia dos hàndicaps importants. El primer: té una puta màquina de tren al mig de la sala. Amb l'agreujant d'estar envoltada d'una mena de biombos estressants, com si fos un museu de porrons i ceràmiques, catifes d'hotel de ciutat de províncies francesa —els llocs més inhòspits d'Europa— o neveres de coca-cola.
El segon inconvenient ja era més difícil de remuntar, perquè era el culinari. Al Tinglado hi vam veure la pitjor cuina d'ahir. Hi vam poder saludar el nostre amic el pop a la gallega, unes escopinyes seques, un tall d'emperador que com a mínim devia venir de Mauritània o el tataki de la setmana, que el senyor Ponce afirmava que era tonyina vermella però per la tele semblava més aviat grisa, trista i vexada, com si la bèstia, abans del ronqueig, hagués estat sodomitzada per Pere Aragonès, per entendre'ns. Ara m'estava entretenint mentalment en aquesta escena, però intento esborrar la imatge de la bava del petit president en funcions relliscant-li per la comissura per centrar-me en l'important, el que va demanar Dani Feliu.
De primer escalivada. Segons ell una falta de respecte, un insult a la tradició catalana de fer els pebrots i les albergínies a la flama. Una mica de raó tenia, perquè estava feta al forn i tenia un aspecte de verdura rebullida, però aquí es va començar a guanyar ben merescudament l'animadversió de la resta, Ribas inclòs. De segon va menjar arròs. És veritat que venia coronat per gambes congelades. Però la tirallonga de qualificatius sobreactuats que va amollar va ser antològica: de pena, per plorar, el gra poc cuit, salat, per fer tancar el restaurant i que som l'Empordà, cony, i que això no ho podem servir. Està bé aquest nivell d'exigència, sempre que te l'apliquis a tu mateix, esclar. S'ho va fotre tot, però, postres incloses, perquè estava mort de gana.
A ca la Maria de Cadaqués, un restaurant de Palamós regentat per Marta Mercader i el seu marit el senyor Jabato, tampoc hi va veure rival. De fet, el Jabato va arribar a dir que el 'Dani no en tenia ni puta idea' quan es va queixar dels 'entrebancs' en forma de marisc que duia el seu arròs a la cassola, per la qual cosa dedueixo que ja el tenen bastat clixat. En un ambient desencoratjador de fustes decapades, de blancs i blaus mariners, d'un barroc insuportable atapeït de gats i balenes, van servir plats de peix correctes. Gamba de Palamós (mitjana, no fos cas que es pugui acusar TV3 d'un dispendi massa ostentós per la sensibilitat catalana), sardines en escabetx, fideus rossos, escórpores i coses així de taverna sense pretensions. Llàstima que el Jabato va fotre la cagada de la nit —una cosa incomprensible i que sorprenentment Dani Feliu no en va fer gaire sang— quan va treure una paella amb COLORANT ALIMENTARI en comptes de safrà. Em punxen i no em treuen sang. A l'Empordà, tios. Colorant. Com si fossim, jo que sé, murcians o alguna cosa pitjor. Aquest error —tot i reconegut al final— va ser definitiu i va restar al Maria de Cadaqués gairebé totes les opcions de victòria.
En aquest punt, Dani Feliu, que continuava amb el seu discurs entre la flipamenta i la imbecil·litat més corrosiva, ja s'ho veia tot de cara per al seu objectiu de rebentar-los a tots. A més, el següent restaurant el tenia apamat. Segons ell, la majoria de plats de la Salinera de Palamós els havia fet ell. Sí, sí. Que li havia ensenyat tot al seu cuiner, en 'Pepín' Alsina. Que era el seu mestre. Pepín va reconèixer un treball conjunt d'assessoria, en circumstàncies poc clares, val a dir. Però va anar d'un pèl que no acaben a hòsties. Feliu deia que les cartes fins i tot les havia imprès ell, i l'altre es defensava a base d'estrelles BibGourmand. No se sap massa quin rollo malsà es portaven o si estava tot amanyat, que també podria ser per tot el teatre guinyolesc que van impostar.
El cas és que la teca tampoc no matava. Uns bunyols de bacallà oliosos, cloïsses i navalles gallegues (a Palamós, eh?), orades a l'esquena, arròs negre amb sepionets i coses així. Dani Feliu, obsessionat per l'escalivada, en va tornar a demanar. En aquest cas es va acarnissar amb les anxoves mal dessalades i en destacar que un absurd postre de crema de taronja amb vainilla o un altre de vomitiu a base de coco se'ls havia inventat ell. Els altres, en aquest punt ja n'estaven fins als collons i Catalunya, que fins aquell moment tenia ganes que s'obrís el cap contra un corall de les Medes, començava a gaudir d'un espectacle incomparable de subnormalitat. Feliu, heroi per accident.
Com era d'esperar, però, al seu restaurant Els Nois de Sant Feliu de Guíxols, el Dani no va poder pagar les factures que emetia la seva fatxenderia hipervitaminada. No només perquè els seus adversaris ja li tenien ganes o perquè es passés l'hora de programa donant lliçons de sofregits, de fumets i de cuina catalana, sinó perquè el local feia riure. Una casa vella tot i que ben arreglada, una cuina esquifida, gairebé domèstica i un menjador amb tres taules mal comptades. També tenia una terrassa, però com que em va semblar entendre que tenia com a nom Espai Chic m'abstindré de comentar per no augmentar encara més la meva fama internacional d'homòfob.
Com que havia criticat els tovallons de paper dels altres, va tenir la picardia de vestir les taules amb una mica d'estovalla de roba, creant un efecte bastant divertit. També li van trobar merda a la cuina. Però què volies, noi, després de tot el que els vas arribar a dir. Per molt que al final es mig disculpés, li van anar guardant els retrets. No els ho va posar gaire difícil. Com per exemple quan va servir un carpaccio congelat —es veia com s'ondulava en passar per la màquina de tallar viandes, senyal inconfusible—, en una esqueixada de bacallà que surava en una sopa d'aigua de tomàquet o en uns encenalls de calamar que semblaven les ungles de Rosalia rebullides i enfarinades. Tot i això, en Ponce del Tinglado ho va trobar bé. Tot ho trobava bé.
També li van tornar la dels entrebancs, en ocasió d'un plat de pasta a la marinera amb els mateixos escamarlans i gambes que havia criticat abans. La seva resposta va ser que ell almenys els pelava, i que encara hauria de sortir a fora a pelar-li el musclo a la Marta. Aquí va estar bé. La conjura contra Feliu va acabar de formar-se amb les postres, que van sortir a taula projectades al plat com cagallons per sèquia, cosa que va facultar Marc Ribas per preguntar-li al carallot si és que cuinava emprenyat, entre la befa general.
Al final, com ja es veia venir, La Salinera, amb els plats creats per Feliu i gràcies al seu mestratge, va guanyar el 'Joc de Cartes' d'ahir. I Feliu, com era d'esperar, va quedar en una honrosa última posició, fins i tot per darrere del dispensador de tatakis del Tinglado. Encara, mentre s'acabava el programa, anava repetint que no s'havia votat amb justícia. I tens raó, Dani. En un país normal, tu series el cuiner nacional de Catalunya. I sortiries cada dia després del TN Migdia a reivindicar més Empordà, més sofregit i més picada.