Avui hi ha teca, maricones. Per tant em permetreu que abreugi el sermó setmanal i anem de pressa a la crònica. Abans, però, una salutació cordial a tots els lectors impenitents i masoquistes que resteu fidels a la cita i connecteu cada dimecres a 'Joc de Cartes', encara que per això us meresqueu tot l'oprobi i menyspreu que m'és possible expressar: hola, una abraçada, amiguis.
He sentit que ara a Catalunya està de moda tenir problemes de salut mental —fora de la Garrotxa s'entén, que allà és tradicional. Inclús a TV3 en preparen una Marató. Però no us penseu que estem parlant de brots esquizofrènics o trastorns bipolars. El truc consisteix a banalitzar les malalties mentals com qui compara un càncer de còlon amb un refredat, per poder-nos igualar tots en el lament. Així, pots dir que tens collonades com 'ecoansietat' i ser objecte d'una campanya benèfica pública on la tenebrosa Sílvia Pérez Cruz —aquesta sí un càncersida social— et farà una cançoneta perquè t'hi puguis plànyer.
Tot això per dir-vos que pateixo d'una gastronasietat molt severa i que me l'heu provocat vosaltres fent-me mirar aquesta merda de 'Joc de Cartes' cada setmana, amb tot el seu repertori de restaurants de mala mort i antres diversos i amanit amb els somriures canins d'aquest penyal de Gibraltar fet carn que es fa dir Marc Ribas. Estic malalt per culpa vostra, estic ressentit i vull pagueta.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Al tema. Esmorzars de forquilla al Vallès Oriental. Una edició mu loka on en comptes d'anar a dinar pels puestos, Ribas i els seus oompa-loompas van anar a esmorzar. Almenys sobre el paper, perquè a l'hora de la veritat van fer àpats de migdia, però més aviat. Una ensarronada considerable que només va comptar amb la presència d'un lloc més o menys honest, que ja es veu que sí que era un bar d'esmorzars de forquilla.
Que és una cosa estandarditzada arreu del país i és tenir molta barra intentar enganyar el poble d'aquesta manera. L'esmorzar de forquilla català (a València, per exemple, on el nivell de taradura en algunes zones de l'Horta s'assimila al d'Olot, és diferent, fan entrepans neandertals i donen cacauets, com si fossin mones de fira) consisteix en: un aperitiu que pot ser un platet d'olives, dos talls de llonganissa o una mica d'amanida a l'estiu. Un plat principal que pot ser moltes coses, però generalment són truites, guisats de menuts, porc o bacallà a la brasa acompanyats de fesols. Postres de músic de postres. Vi i gasosa. Cafè —amb gotes opcionals. El meu lloc preferit últimament és Can Jordi de Cambrils. És un esmorzar de forquilla com déu mana i la demostració fefaent cada dia és ple de senyoros avis i senyores àvies que hi van a agafar forces per la dura jornada del jubilat català, que està fins als collons de fer de xaxa, de xòfer i de mainadera de néts per als subnormals de sons fills.
Tot això no pot costar més de quinze euros, perquè si no es vulnera un dels principis bàsics de l'esmorzar de forquilla, que és el de l'equitat. L'esmorzar és l'àpat més popular de tots, el dels treballadors, i qualsevol intent d'apropiar-se dels seus valors per fer la gastrorucada de torn és un insult a la democràcia que ens hem donat entre tots i, com a tal, ha de ser combatut amb tota la violència necessària. Ja ho van intentar tots aquells pijos barcelonins fills de la grandíssima puta que ens van mirar de colar els bruntxos, les Avocado Toasts i els ous Benedict perquè els van engegar a fer el batxillerat als Estats Units i els donaven aquesta merda per fer-los baixar els globus de marihuana on van estar penjats dos anys seguits. No se'n van sortir, i no deixarem que la televisió pública ens faci passar dinars de cinquanta euros i sopars de duro per esmorzars.
Amb tot, el programa d'ahir va tenir algunes grans virtuts. Vam poder fer una mica de repàs al repertori tradicional de receptes típiques de l'esmorzar de forquilla i, sobretot, ens vam estalviar el xute setmanal de sucre perquè, amb molt bon criteri, es van suprimir les postres i es van canviar per cafès, tallats i algun carajillet. Va ser molt emocionant veure que per fi se censura el perniciós consum de sucres refinats, aixi com no es veu mai ningú fumant. Ara només falta que la rata llardosa d'Ibai Llanos acabi de fotre un pet com un aglà i deixi de promocionar phoskitos entre el jovent. Llavors em començaré a creure que ens preocupem per problemes de salut reals, com l'obesitat, i no per atacs d'ansietat perquè hem estat un parell de mesos sense poder sortir de casa. És que mira que sou imbècils.
Al que anàvem. Ens haurien pogut portar a la Fonda Europa de Granollers, que tothom us dirà que ha perdut molt, però que és la Meca històrica de l'esmorzar de forquilla català. Naturalment en aquella santa casa no estan per reality orgues i ens vam haver de conformar amb succedanis vallesans. Cal tenir en compte que estem parlant del Vallès de dalt, no del quillo. Allà, a les faldes del Montseny, la gent ja està picada amb les deformitats boscanes pròpies de la Deep Catalunya i ja es veu que ja comencen a no girar gaire rodó, com qualsevol català normal quan l'allunyes massa del mar. És llavors quan surt la catalanoansietat, que produeix monstres com els andorrans, els balaguerins, els de la Conca de Barberà i anava a tornar a dir els garrotxins, però no vull fer-me pesat.
En un poble d'aquests del Vallès profund, Sant Feliu de Codines, que ni puta idea d'on cau, hi vam trobar l'imbècil de la setmana. És un noi que es diu Cunill però que em recordava poderosament el mosqueperro —avui ja normalitzat a gosqueter— Aramis. Una cara de quisso apallissat entendridora, però una mala sombra a l'hora de competir que no li va perdonar ningú. El seu restaurant Sisquartos no obre mai abans de la una del migdia però va tenir els ous de servir esmorzars per fer-se propaganda i a sobre criticar que els altres fessin el mateix.
Se li veia una mica d'idea, i em va emocionar una mica quan va treure un peu de porc Pierre Koffman, aquella meravella que cuina el gran xef Jordi Vilà quan està inspirat. És clar que l'execució del cuiner Cunill va ser molt més deficitària i per dins semblava farcit de porexpan. També la va cagar amb les croquetes de 'garrinet pibil' (sic), amb uns ous Benedict amb la salsa holandesa tallada i, sobretot, amb un arròs de galta que se li va aferrar i va haver de repetir, sense tenir la valentia d'admetre-ho i fent esperar tota la taula. Un desastre tirant a important.
Però glòria beneïda al costat del restaurant Gran Olla de Granollers. Valia més no baixar a ciutat, per això. Ens vam trobar amb un hotel en hores molt baixes que semblava un centre de convencions del PP de Camps, Zaplana i Fabra a principis de segle. Una cosa molt sòrdida. Tan rònec que van servir una copa de vi amb una aranya dins. El menjar, el pitjor de la nit: una truita de ceba que qualsevol diria que l'havien cuinat amb una cullerada d'aguaplast, una sèpia negra com el sutge amb unes mongetes ni passades per la paella, vedella amb bolets i pèsols sospitosos, sense una trista picada d'ametlles o un bacallà amb samfaina que no van tenir ni l'esma d'enfarinar una mica i feia pinta de peix bullit.
Almenys el capipota tenia la consistència i la gelatina adequada, cosa que no és tan habitual. Cal dir que la xica pija que ho porta, d'esmorzars de forquilla no n'ha fet gaires i tenia més ganes d'estar jugant a pàdel a Austràlia. Però bé, son pare li ha deixat portar el xiringuito i alguna cosa haurà de fer pobra noia. Em diuen, per cert, que en aquest hotel tenen o tenien el costum de pescar llagostes vives pels clients d'una peixera, però servien unes altres bèsties congelades i guardaven les vives en un racó de la cuina. Quan tothom se n'anava les tornaven a abocar a l'aigua i l'endemà sant tornem-hi. Perquè us feu una idea de la gentola de què parlem.
Tots aquests establiments es notava que havien pujat al carro de l'esmorzar de forquilla per a l'ocasió, forçats per la selecció incomprensible de TV3. En canvi, al restaurant Nou Desmai d'Aiguafreda —un altre poble d'aquests perduts a la quinta forca— hi estaven més avesats. Ho porta l'Asun, que és una senyora de 65 anys que va beure's el primer cigaló de la seva vida per la tele. Li devia agradar, perquè al seu garito es va fotre un tanto de whisky que va deixar tremolant la barba de Ribas. Entenem-nos: és un lloc esgarrifós per a ciclistes i domingueros i té uns estucats a les parets que semblaven lleterades de senglar leucèmic.
A més, a la cuina eren com una mena de teresines kitsch més bastes que unes espardenyes d'espart però almenys van saber servir truites de pa amb tomàquet, patates amb botifarra i allioli, sépia amb mandonguilles o peus de porc a la brasa. Aquest sí que és l'esperit de l'esmorzar de forquilla. Llàstima que ho espatllessin tot plegat esventrant pel mig una botifarra, omplint-la de confitura de ceba i cobrint-la de formatge brie. Obrir una botifarra és el màxim sacrilegi que es pot cometre en la sagrada tradició de la cuina catalana i no tinc altre remei que demanar la immediata intervenció de la BRIMO perquè cusin aquestes tres teresines a base de bales de FOAM fins que tinguin la cara tan inflada que no puguin obrir els ulls. A veure si així aprenen el que és el respecte.
Últim restaurant de la nit. Vam tornar a baixar al pla fins a Canovelles i hi vam trobar el Bar Baena. És un lloc amb vista a una parada de bus, però que tan conscient de la desgràcia que l'envolta que en sap treure partit i tot. Fent gala d'un lletgisme intel·ligent, ha conservat per fora l'aspecte de bar de xarnegos però s'ha convertit per dins en un restaurant diguem-ne sofisticat. És indubtable que el nivell de cuina del Miquel i la Dolors era alt. I també és clar que fer passar aquest àpat per un esmorzar és una presa de pèl. Però vaja, admetrem el puto tataki com a animal de companyia.
Van servir plats que feien goig, com uns canelons de pintada sobre moll de l'os, un tomàquet farcit o un tàrtar de fuet que al cuiner Cunill li va agradar molt sense confessar-ho, en plena elaboració de la seva estratègia. En canvi, van tornar les carbonares estranyes, aquesta setmana amb moltes, desorbitades, hi devia haver trenta euros en espardenyes. I van fer u na cosa que estic tip de dir-li al meu amic Soneira que no s'ha de fer mai, que és barrejar la tripa amb el capipota, que són textures que tenen la seva idiosincràsia pròpia i independent. Val a dir que Soneira, tot i l'error conceptual, li queda un guisat impecable; i que el del Bar Baena també tenia bon aspecte.
I, al·lel·luia, al Bar Baena hi vaig reconèixer per fi un vi, encara que s'esforcin a tapar les etiquetes. Van servir un Salanques de Mas Doix que va encantar a tothom. Ves, digue'ls-hi tontos. Això sí, els va sortir el cony d'esmorzar a cinquanta euros per barret. Ja m'explicaràs quin esmorzars populars. El Miquel i la Dolors del Baena van guanyar, òbviament, el programa. Com si jo em posés a jugar un vint-i-u anb Giannis Antetokounmpo. Tu diràs. Encara que en els tirs lliures encara li podria donar un susto. En fi, un 'Joc de Cartes' entretingut que es va acabr brindant amb carajillos i amb l'esperança que un món millor és possible. Però sempre abans de migdia. Després, les coses sempre es torcen. Apa, a prendre pel sac.