La tesi ja l’he exposat més d’un cop i segurament no és ni meva, però vés a saber —en una època que en diuen d’intel·ligència en xarxa— de qui l’he plagiat. La cosa és que contravenint les profecies de no fa tants anys, el consum televisiu no tan sols no retrocedeix sinó que es manté i mostra brots verds de remuntada. A mi m’agrada comparar-ho amb l’evolució dels videojocs, que han viscut una temporada llarga d’auge dels móns oberts però que, a poc a poc, estan tornant a les experiències dirigides i acotades que els caracteritzaven. A banda de ser productes d’entreteniment destinats a idiotitzar adolescents, però això són figues d’un altre paner.
Massa llibertat. I la llibertat cansa més que treballar. I la gent està cansada d’estar cansada. Per això la televisió —que és l’oci que demana menys esforç— no perd pistonada. Encara menys a Catalunya, que afronta com a mínim una dècada d’apatia i inòpia general, després d’uns anys de treballs herculis i d’emocions col·lectives massa fortes. Com és natural, nogensmenys, el llenguatge canvia i encara que ens vulguin inculcar les mateixes merdes xirucaires de tota la vida per explotar els ressorts més obvis de la sentimentalitat, la televisió d’avui s’ho curra a sac per fer-nos combregar amb la il·lusió de la novetat.
L’altre dia, fent la becaina després de dinar, vaig posar un documental de La 2 —una altra tradició televisiva que torna— i vaig descobrir que a la Ligúria, sota la badia de Sant Fruitós de Portofino, hi ha submergit un Santcristo de bronze de tres-cents quilos. El van col·locar als anys cinquanta perquè s’hi havia ofegat un bussejador i ara és un atractiu turístic que s’ha replicat en desenes de llocs arreu del planeta. Aquest Crist de l’Abisme aixeca els braços cap a la llum de la superfície, però és del tot invisible si no et capbusses a vint metres de profunditat i tens moltes ganes de veure’l.
I aquest és l’esperit de la gala d’Eufòria d’aquesta setmana: repescar les ànimes caigudes a les calderes de Pere Botero i rabejar-se en la misericòrdia catòlica, però sense que es noti gaire si no t’hi fixes. Com ja us comentava fa dues gales, la direcció del programa va veure que la cosa anava pel pedregar i ha decidit treure’s un parell de conills de la no normativa xistera. De pas, així estira l’èxit d’audiència un parell de setmanes més. A canvi vam haver de suportar els concursants ja eliminats d’Eufòria, que si els van engegar a la puta calle és per alguna cosa. I en van rescatar dos, entre ells l’ídol de les nenes cishetero Edu, que tot just havia saltat la setmana anterior.
Però ben jugat, TV3. No hi ha cap bona història de redempció sense capbussar-se a l’abisme dels perdedors i els descartats i fer aflorar cap al cel ànimes condemnades. Una estructura clàssica que va funcionar. De pas, els supervivents van poder descansar una setmana d’actuacions en solitari. Ens van ensenyar que els havien portat a fer unes convivències, com aquelles que fan els socis de govern d’Esquerra i Convergència, i pel que ens van ensenyar les nostres joves estrelles de l’artisteig són tan falses els uns amb els altres com els nostres polítics de Vichy. Van aparèixer a escena vestits tots de blanc, com la secta dels Culpables Remanents deThe Leftovers, i van passar a segon pla. I sort d’això, perquè la gala anterior ja hi havia hagut conats importants de rebel·lió, sobretot entre els més díscols, Scorpio i Triquell, a qui s’adjudicat els papers de bad girl i bad boy, respectivament. Esperem que la setmana vinent torni la mala llet i algun concursant, per fi, li faci una cara nova a Marc Clotet. Si no és que no ho fa el seu co-jurat Lildami abans.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Els participants que van reaparèixer i van tenir dret a revàlida no van oferir res de nou que no coneguéssim. Vam arrancar amb un La la la de la Llum que va tenir un record —tímid, que a TV3 ja no es parla de política— pel franquisme. La noia encara no afina una puta merda, però enyorarem els seus drag xous perquè els escenògrafs i coreògrafs li preparen els millors set d’Eufòria. En aquest cas un espectacular vestit de macarrons combinat amb un panxeta que li sortis per sobre d’un tanga vermell. Una reivindicació de la religió pastafari que atacava de ple el cristianisme latent de la gala. Llàstima que no veurem més l’esperit gamberríssim i els concursants que van passant rondes seran cada cop més convencionals.
Com la Nerea, que és una xati que no recordava ningú. I amb raó. Va cantar molt bé The Best de Tina Turner, però és una bona cantant i prou. No va demostrar res que justifiqués la seva permanència al programa: no aporta cap valor al catàleg dels valors barrufs —és la meva nova expressió per referir-me a la cosa woke— que promou Eufòria. Una que sí que aporta un fet diferencial és la Looa, en forma d’una pitrera impressionant. Si una cosa trobo a faltar al programa són bons mamellams, i m’hauria fet gràcia que continués. Però això no deu ser un valor per als catalans —així ens va— i la seva recreació pugilística de Nathy Peluso va rebre un suport molt minoritari en les votacions telemàtiques dels espectadors. Massives, val a dir.
Més. El Chung-man va intentar repetir l’operació de cantar una cançó de l’staff del programa, amb resultats més dissonants respecte Escriurem de Miki Núñez. Va rapejar un tema del jurat Lildami, que va col·laborar fent un parell de barres amb el xino. Va quedar apanyadet però no en va tenir prou per ser repescat. Tampoc li va bastar a la joveneta Laura tornar a fer la seva exhibició sexual de monja novícia desfermada. I això que va completar una Britney Spears resultona tant de veu com d’actitud d’escena. Acompanyat d’un estol de cowboys i cowgirls que van oferir un striptease que farien perdre els dos braços i les dues cames a Àngel Casas.
A partir d’aquí, tot va ser més aviat insultant. Ridícul va ser un Tacones Rojos d’un tal Pep que ni recordava. No va tenir ni nivell per sortir a l’escenari del karaoke Barlovento de Salou, allà on fan cap tots els holandesos borratxos de la costa catalana. O l’actuació d’Alvert, el que era en teoria el millor ballarí del càsting, però que es va limitar a remenar el cul i fer somriures presumptament seductors. També hi havia ganes de tornar a veure la Clàudia —la meva neboda adolescent va quedar desolada amb la seva eliminació. La lesbiana ampostina va rebre d’Eufòria l’oportunitat de mostrar un look androgin de cabaret i aprofundir en el seu rol de gènere, que això ven més. A banda, va brodar el Beautiful de Christina Aguilera, cosa que li va valdre la redempció i ser una de les dues falles indultades.
L’altra va ser l’Edu, l’heroi mascle de xou, de qui ens pensàvem que no hauríem de suportar més la seva veueta d’ànec. Però el van disfressar de jugador de futbol americà per fer de Backstreet Boy i, esclar, en el paper de sex symbol popu de High School és imbatible i va poder recuperar el lloc que li havien tret fa set dies. I ja està, vam rescatar de l’abisme aquestes dues ànimes en pena, però caldrà veure si aguantaran gaire més amb aquest nivell que justeja. El Judici Final s’acosta i només en pot quedar un.