Què tal, amigues putinetes? Here we go again. Per entendre l'èxit i l'interès del talent xou Eufòria de TV3, que divendres passat va emetre la seva tercera gala i s'està convertint en un fenomen inesperat, hem d'avançar el rellotge unes hores i transportar-nos fins dissabte a la nit. Per circumstàncies bastant alienes a la meva voluntat, jo estava al teatre Tívoli mirant la funció Cantando Bajo la lluvia que ha perpetrat el conegut terrorista maricon Àngel Llàcer. Malgrat la intensa propaganda del règim, que ha presentat l'obra com l'esdeveniment musical català de la temporada, m'havia resistit a assistir-hi perquè considero un insult que una companyia nacional no inclogui una versió en llengua catalana en les seves produccions, encara que sigui la matinal infantil dels diumenges. A Cantando bajo la lluvia es pronuncien dues frases en català, com a descàrrec de consciència dels seus autors, i és una experiència completament humiliant.
Contra el que vosaltres, fillsdeputa lazis integristes, us penseu, hi ha produccions fetes en la llengua d'Irene Montero i Santiago Abascal que estan molt bé. No és el cas de la puta merda de Cantando bajo la lluvia: una adaptació xarona, sense criteri, mediocrement cantada i vergonyosament ballada. Plena de dansaires gordos i artrítics que ballen claqué com si puntegessin jotes. Una funció que només se salva —una mica— per la vis còmica de Mireia Portas, per l'orquestra i pel deplorable nivell d'exigència del públic i la crítica del país, que es fot qualsevol tifa que li plantifiquin al davant només si la promociona el Basté o surt al Telenotícies. En definitiva una colossal espanyolada —cantada en català seria una espanyolada igual— que vaig presenciar atònit, sense esma ni tan sols d'aixecar-me de la butaca i anar-me'n.
Naturalment, no vaig aplaudir en cap número. Mentre progressava la funció, només lamentava no saber posar-me els dits a la boca i xiular —de fet, només em poso els dits a la boca per humitejar-los abans d'introduir-los en forats insondables del cos humà— per manifestar el meu desconsol davant la vexació a què m'estaven sotmetent. Inclús vaig haver de patir bullying, mirades reprovatòries i comentaris despectius —el que ara en diríem violència social— de la resta d'espectadors que m'envoltaven, que aplaudien com a subnormals i els molestava que els espatllés la vetllada amb les meves expressions de disconformitat extrema.
Em vaig imaginar aquesta collonada carrinclona interpretada per dos o tres xicons i xicones d'Eufòria. Almenys no faria vergonya de veure i vaig establir el contrast: ¿com pot ser que la troupe de Llàcer —perquè tots són els mateixos— sigui capaç de fer al mateix temps una horterada de revista linamorgiana per a senyoros i senyores arnades i un programa tan fresc i picadet com el de TV3? Entenguem-nos: Eufòria tenia molts números per ser també una espanyolada astracanosa, però ha aconseguit conquerir cors tan durs com el meu amb petits detalls. Com a còpia indissimulada i volgudament no innovadora de programes com Operación Triunfo o La Voz, aquesta importació tardana —uns vint anys, ni més ni menys— a Catalunya, el més lògic és que s'hagués fotut una hòstia considerable i que el resultat hagués estat una gasòfia.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Però el xou està bé. Com va dir algun cop David Bowie, el pitjor que pots ser és el primer a fer alguna cosa. Eufòria s'aprofita de no haver d'inventar res i funciona. I, esclar, un programa que té dins de la seva plèiade d'estrelles xarcuteres gordes de barriada amb veu de negra del Mississipí, xinos que canten cançons de Lluís Llach o un manicurista sense gènere adscrit que et versiona L'Àliga Negra de Maria del Mar Bonet no pot ser mai una espanyolada tronada i ha de funcionar. Eufòria funciona, ho fa en català i ens encanta. L'altre dia, fins i tot, un espontani del públic va cridar «Collons, sí!» per pressionar el jurat. És una petita revolució a la televisió pública catalana, no fotem.
Llavors té la gran virtut de deixar-nos observar com a entomòlegs tot el cúmul de desviacions i caos diversos del nostre jovent, i això no té preu. Cal recordar que el que ara està de moda és celebrar que la generació Z és la menys heterosexual de la història, com si això ens hagués de treure de pobres. Eufòria és un programa preparat, des del càsting i des de l'estructura, per colar aquest relat a les tietes. Suposo que el nom del programa prové de la popular telesèrie d'HBO, però potser algun espavilat productor del programa va pensar, com jo, en la cançó Eufòria de Mazoni, del 2009, que començava dient: «Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà / Seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres. / Perseguim el plaer perquè no ens falta de res /, però al comptat de Wales els joves es pengen dels arbres». El tema de Wales no l'he entès mai, però aquests versos semblen l'audiodescripció per a sords del xou. Increïblement precisa.
En la segona gala la sacrificada va ser la Clàudia, una lesbiana d'Amposta que va fracassar (bé, en el llenguatge d'avui no fracassa ningú: tothom guanya, fins i tot els eliminats) en versionar el God is a woman d'Ariana Grande i que es va haver d'enfrontar a la Llum, una altra lesbiana però trans que va cantar una cançó del Club Súper3 amb un vestit de cua de set metres. Sí, nois, tota aquesta bizarreria està succeint rait nau a TV3.
La tercera gala i última també va tenir moments indescriptibles. Va trencar el gel la Mariona, una xiqueta de Valls que sembla treta d'un col·legi de monges. Té una veu prodigiosa i una gran actitud escènica. A més, ja ha mig començat la seva carrera professional. Molt malament hauria d'anar la cosa perquè no guanyés el concurs. En circumstàncies normals, la gran triomfadora seria la xarcutera Estela, que assegura no haver cantat mai en públic i presenta el relat perfecte de ventafocs Rosa de España. Però els temps han canviat i ja us he dit que Eufòria presenta símptomes d'anormalitat trempadors. El que li pot passar a Mariona Escoda és que caigui en la cursileria i es converteixi en l'enèsima èmula de la soporífera Sílvia Pérez Cruz.
Per això la direcció del programa l'intenta corrompre com sigui i fa que ensenyi cuixa. Aquesta setmana la va fotre en un llit en camisa de dormir i tot de mansos que sortien de sota els llençols, però ni així vam aconseguir que la pubilla calçotaire despertés ni una engruneta de sexualitat. Cosa que sí que va aconseguir la Laura, una noia gironina de setze anys que la setmana anterior havia fet plorar tot el país dedicant-li una cançó xirucaire a son pare i aquesta va fer una exhibició llatina de moviments lúbrics de malucs que li va costar l'eliminació. Encara que Eufòria sigui un espai rupturista i amb pocs tabús, algú devia adonar-se que aquesta invitació al fosc desig pederasta no era convenient.
I així, també van poder salvar la xarcutera Estela, que durant la seva actuació li faltava clarament l'aire i s'ofegava. Aquí l'equip artístic del programa va ser especialment cruel, perquè no pots posar a una gorda d'aquest calibre a cantar i a ballar alhora, amb aquest nivell d'exigència i només una setmana d'assajos. Malgrat les deficiències i el vestit tartadefresa amb cors que duia, tanmateix, aquesta setmana ha salvat els mobles. La meva sospita és que la tindran tota la temporada al llindar de l'eliminació, perquè és el que fem amb els gordos: fer-los creure que són persones com nosaltres però tenir-los una mica marginats, que no ens encomanin res. I així ens tindran enganxats a la història de superació personal d'aquesta simpàtica xarnegueta.
També va estar al límit el manicurista Joan, que va cantar una cançó del musical El Petit Príncep —més mandanga de Llàcer— amb unes transparències meravelloses i el personatge de Saint-Exupéry dibuixat a les ungles. Va ser bastant ridícul i va cantar malament, però és una artistassa de tant de talent escènic que ho va salvar a la manera folklòrica. Lluny del nivell del Don't be shy de la gala anterior, esclar. Igualment va estar bé Triquell, aquest microheroi generacional de la catalanitat urban, que a mi se'm va guanyar des del començament amb el seu Bad Guy de Billie Eilish i la ja mítica frase «El peluco mola, l'hora no» quan li van preguntar per què portava un rellotge sense piles. El van abillar de crooner i tot i que es va passar interpretant el paper de mascle encigalador i va desafinar els greus de Feelin' good, el noi de Sant Quirze va continuar sent tan entranyable i dalinià com sempre. Tant de bo quan surti d'aquest circ es deixi estar de voler agradar tant i puguem tenir un C. Tangana nostrat.
Vam tenir també un Beggin' espectacular, amb flamarades i samarretes estripades. Una cosa insòlita que pot fer, si el programa segueix aquesta progressió desfermada, que els platós de TV3 semblin l'escenari del Bagdad, més enllà de les marranades que passen als camerinos del 3/24. A més es va acabar amb un pico entre el concursant Edu i el sex symbol Marc Clotet que devia voler escandalitzar algú, si no fos que som al 2022. Però ja està bé. Aquest xou s'ha d'acabar amb una gran orgia i amb les mamelles d'Elena Gadel repicant-li les orelles de Miki Núñez que per cert, s'ha revelat com un conductor televisiu excepcional (llàstima que Marta Torné no tingui una covid permanent).
La gran triomfadora de la nit. La llum, sens dubte. Li va anar del canto d'un duro quedar eliminada la setmana anterior, com us deia, però aquesta li van donar el Soy Rebelde de Jeanette. Era la primera cançó en castellà que s'interpretava a Eufòria, una decisió justificadíssima. Es va convertir en un al·legat transgènere perfecte i va estar acompanyat de fotos de la cantant de petit/petita entre mencions gens velades al 'hombre que fui'. D'una intimitat pornogràfica, però ja és el que toca i el que necessitem. Com deia Mazoni: no n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria. La setmana vinent en tindrem més.