Ei, què passa. No m’agrada haver de dir que jo ja us ho vaig dir, però és que jo ja us ho vaig dir. El catàleg de les noves sexualitats de TV3 no es va emetre en Divendres Sant —encara hi ha coses sagrades i en un dia tan catòlicament assenyalat ni es pot menjar carn, ni es poden llepar conys ni es pot riure ni es pot, per descomptat, deixar-se endur per les incitacions lúbriques que campen per la televisió pública— però ha tornat aquesta setmana amb més mandanga i una cinquena gala carregada de pit i cuixa.
Tanmateix, cal dir que darrere de veure jovenets, jovenetes i jovenetis posant calent al personal no hi ha gaire cosa més. Amb només cinc gales Eufòria ja comença a presentar signes d’esgotament i repetició, i la fórmula només aguanta per les ganes creixents que tenim els teleespectadors de veure com s’arrosseguen pel fang els nostres concursants no favorits i que els eliminin.
De fet, ja els coneixem —fins on es deixen, que no és gaire, que això no és Telecinco— i ja hem vist què són capaços de fer cadascú. Gosaria afirmar que cada setmana ho fan pitjor, acorralats per l’exigència del programa perquè que facin cada cop el xou més extrem, enfrontant-se a uns límits musicals i escènics que és clar que no podran superar. Però des d’un punt de vista de la qualitat de les actuacions, aquesta setmana ha estat la pitjor, de llarg.
A més a més, les valoracions del jurat ja no aporten res —el tal Clotet s’està guanyant a pols, més que un petó, que l’hostiïn per pedant i melindro— i sembla que no sàpiguen què més dir. Si això hi sumem l’espectacle de subnormalitat suprema que ens brinda cada divendres Marta Torné, és evident que ens trobem davant d’un punt d’inflexió crític: si en la gala sis això no remunta, ens podem trobar que el que havia de ser un dels màxims llegats del director valencianot sortint, Vicenç Sanchís, en forma de rejoveniment de TV3, acabi cansant.
Hi ha maneres de fer-ho. Eufòria té coses molt bones: les posades en escena, el cos de ball i les coreografies, el carisma d’algun dels seus participants, la selecció musical i Miki Núñez. Si no es potencien aquests elements, pronostico que farà aigües i no ho salvarà una pròxima gala feta en directe i amb votacions populars. TV3 ha optat per no entrar en la vida privada dels contendents, per no fer-los conviure i enfrontar-los entre ells. Així com ha triat no tenir un jurat hater que faci sang de les deficiències dels principiants. Així és molt difícil mantenir la tensió i només un nivell artístic excels el podrà mantenir surant.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
No va ser el cas de la cinquena gala. Perquè us en feu una idea, l’actuació favorita va ser la de la garrotxina Núria, que va cridar el So what de Pink xapada amb un vestit daurat. Vam viure moments d’especial vergonya com la reinterpretació del manicurista Joan del Ho tenim tot de Dausà com a himne gai. És una cançó ja de per si infecta que només fa gràcia si el seu autor original s’esmorra contra el públic i es trenca les costelles, com es va veure en un vídeo deliciós que s’ha fet viral. Aquesta mena d’interpretació extrema sí que val la pena, s'hauria de convertir en un estàndard i si per mi fos tothom que gosi cantar la seva merda de temes hauria de fer la mateixa fi i acabar a l'UCI.
En Joan manicurista no va ser tan atrevit i es va limitar a vestir-se de papagai multicolor, amb les tonalitats de la bandera LGTBIQ+ Golden Retriever Extra de Bacon i deixar anar consignes com «no tingueu mai por de ser qui sou». És un lema perillós, perquè hi ha persones com ara Junqueras, Putin o Andreu Buenafuente que valdria més que no fossin qui són i es quedessin a casa seva reprimits. Però entenem la globalitat del missatge, Joan, i et banquem les intencions. Jo sóc el primer que animo tothom a sortir de l’armari, com jo mateix vaig fer en reconèixer que sóc una dona negra pansexual.
Això sí, la cançó la va cantar fatal. En canvi, el Pedro, el brasiler del Bages, va cantar molt bé com sempre el País petit de Llach, però ens va sumir en un estat de profund avergonyiment de ser catalans —no importa quan llegeixis aquesta frase— quan d’entre el públic es va aixecar inesperadament un pilar de quatre d’uns castellers aficionats, valgui la redundància. Va ser horrible. No recordo un moment tan nacionalment traumàtic des dels nou segons de declaració d’independència de Cocomotxo Puigdemont.
A més, la paraula ‘Catalunya’ no va sortir per enlloc i, tot i que tothom sap que la cançó es refereix a l’Empordà, potser no calia humiliar-nos tant afirmant que el ‘país petit’ es referia a Barcelona. Massa missatges contradictoris sobre la identitat nacional que compliquen l’adoctrinament patriòtic que convé al jovent català. Tant de bo algú hagués disparat un Joan Dausà a tota llet contra la pinya dels castellers i haguessin fet una bona llenya per dissuadir que mai més, contra ningú, ens tornin a fer això. Aquest no és el país que volem, ni gran ni petit.
Actuacions que ni fred ni calor: Mariona amb Cheap Thrills, que va prometre que ens deixaria acollonits amb la coreografia i al final van ser dos passos de ball mal comptats. Això sí, amb unes cotilles versallesques i un rollo Bridgerton molt ben trobat. O el Triquell, que li van tornar a fer fer un merderot de festa major vestit d’explorador Hunter S. Thompson que va salvar per la seva descaradura proverbial, però amb clares deficiències i al límit de no poder amagar que li sua tot la polla. Torno a demanar públicament que l’eliminin, deixi de fer el pallasso i comenci la carrera musical d’aquest fenomen fora d’aquest xou pautat i preparadíssim. Triquell demana llibertat creativa com els porros que respira.
Tema gorda xarcutera. Una altra setmana de mediocritat, complementada per una visita a la parada d’embotits on treballava i que ha deixat per ser artista. És curiós que l’Estela afirma que tenia una vida perfecta despatxant torreznos i morcillas de Burgos en un mercat d’extraradi i que ho ha deixat per ser feliç i cantar. Ho respecto molt, tia, però no sé si ha calculat que quan l’acabin d’explotar per calmar les bones consciències catalanes la tornaran al pou de la cansalada. Si no que li preguntin a Maruja Torres com tractem les xarnegues com elles, com es mereixen.
L’Estela va interpretar el Highway to Hell fotent quatre esgarips i acompanyada d’unes noies amb guitarres de cartró que semblaven les d’Ho farem tota la nit de la Trinca. Tot al límit de la paròdia. Al final, trobarem a faltar la follia kitsch de les escenografies de la Llum, que almenys tenien un punt dragqueen hortera encisador. Va ser una nit de crits, perquè Scorpio també es va dedicar a bramar per l’escenari, tot i que en el seu cas es va moure amb gràcia i va executar uns passos vulgars i sexuals que a casa ens van agradar molt i vam reproduir en la sessió de postpartit, amb resultats dramàtics per a les meves articulacions. Però això què us importa.
Anem acabant. L’Edu. Va fer una performance espantosa. També és cert que li van donar un tema dels execrables Buhos, el grup vendrellenc que en justícia hauria d’estar processat per crims contra la humanitat i condemnat a treballs forçats en un camp de reeducació de Corea del Nord. Ho va fer fatal, desafinat i impostat, però tothom el va felicitar. Perquè és un noi blanc, guapo, alt, hetero i mulla calces. Així que ja pot anar el Joan fent himnes gais que al final roda el món, torna al Born i guanya Espanya, com sempre.
L’eliminat. Malgrat que no va fer ni de bon tros la seva pitjor actuació i va defensar amb solvència All of me de John Legen. Van carregar-se el puto xino Chungoman, a qui tot el país tenia ganes perquè té cara de retrassat i encara va reblar el seu autisme dient que ell «està millor sol». Així no pots anar pel món, Chung-Man. No pots pretendre que en un país tan racista i sinòfob com el nostre t’accepti sinó adoptes el rol acceptat del xino feliç. Que siguis un català d’origen coreà és una anècdota i no és cap excusa. Posa’t les piles, però fora de la nostra televisió pública. Passi-ho bé, Xungui, alguna cosa bona t’espera, suposo. I tota la resta, fins la setmana vinent.