Salutació entusiàstica, amiguetes i fans sobrevinguts que veniu ara quan tota la gràcia ja se m'esmuny, com l'alegria de viure d'aquesta Catalunya hivernal de cors glaçats i cinisme desbocat. Uau, quina frase. Se m'ha dit reiteradament que això d'insultar un col·lectiu diferent cada setmana no és periodisme, que és escopir bilis. I és veritat. L'única defensa que se m'acut és que ho feu vosaltres, si en sabeu tant, subnormals.
Després dels tarats i dels ecoansiosos, ahir l'objecte del programa era un altre grup humà majoritari: les dones. Jo perquè sóc de gènere trans algo, i no em dono per al·ludit per aquestes coses, però si fos una dona em sentiria bastant ofès i estigmatitzat. TV3 descriu el seu gastroreality estrella com un «viatge per la cuina que es fa a Catalunya en forma de concurs, de la mà de Marc Ribas. A cada programa, quatre restaurants amb un mateix tipus de cuina i d'una zona determinada, s'enfrontaran entre sí per aconseguir ser el millor».
És a dir, com que la recerca d'aquesta edició del programa es reduïa al millor restaurant amb una cuinera femenina de l'àrea metropolitana, hem d'entendre que la cuina feta per dones és un «tipus de cuina». Això és així? Vam veure ahir una mena culinària específica i característica de les dones o era tot la usual retòrica buida i processista de l'empoderament, el sacrifici i el marecoratgisme? Acompanyeu-me en aquest viatge en forma de crònica per esbrinar-ho, xoxetes.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Només començar, a la producció de 'Joc de Cartes' ja devien veure que alguna cosa grinyolava, perquè encara que totes les concursants eren dones el mascle encigalador de les cuines catalanes romania incòlume al centre de tots els plans. Per matisar-ho, van fer sortir una xef de prestigi que, gràcies a déu no era la Ruscalleda, que està més cremada que la pipa d'un índio i ara a més a més està molt ocupada ballant la rumbeta bona de la polla de Roger Mas. L'escollida per fintar una substitució femenina del Brut del Vallès va ser Fina Puigdevall del restaurant Les Cols d'Olot. Olot. Bé, deixem-ho. El cas és que la Puigdevall va cedir de seguida les regnes un altre cop a la Ribas i tot es va quedar en la pantomima habitual de la paritat.
Primera dona de la nit. Es deia Laia Garcia i té un bar de coques a Molins de Rei que es diu La Mamarratxa Bistrot. Que què és un bar de coques? Ni puta idea. Ara, això sí, com si fos una alineació d'spice girls, la Laia va adoptar el rol de la cuinera cuqui. Sempre és bo reduir les dones a un catàleg d'estereotips fixats fàcils d'assumir pel populatxo àvid de reivindicació feminista i en això la televisió pública no ens va fallar. La Laia va fer gala d'un armari ben assortit i una elegància natural amb què les seves rivals no podien competir. No li van perdonar i la van crucificar per voler molar massa. Com tothom sap des de la Ben Plantada d'Eugeni d'Ors, una dona catalana no pot transmetre aquesta voluptuositat vital: ha de ser una amargada dedicada al sacrifici.
Tampoc la va ajudar gaire la teca que va servir. Va voler-se passar de guai donant unes croquetes amb doble arrebossat que havien de ser líquides i van resultar un engrut d'empaperar parets —que sí, que les noies modernes tornen a empaperar parets— o un indescriptible tàrtar de remolatxa, alvocat i aranja que em va fer més mal que un cop de peu al sec de la cama. Però la cosa se'n va anar de mare amb els segons, que són aquestes coques amb nom de dona especialitat de la casa. Una mena d'entrepans sense tapar curulls de fulles i germinats, sobre un pa mal fermentat. Feien de molt mal menjar i les seves companyes no sabien ni com posar-s'hi. Suspens general. No seré jo qui les contradigui.
Segona spice girl. Jasmina, de Sant Andreu de la Barca, restaurant Dtaping (sí, noies, em sap greu). No sé si era l'spice gordi, l'spice xava o l'spice dolceta, perquè deia que era ella en realitat rebostera. Segurament per aquest motiu, les seves postres van ser amb diferència les pitjors de la nit. Va dir que eren totes gluten free i, esclar, les farines d'arròs i de fajol no llueixen i, segons com, no es couen bé i són vomitives. Et vols fer el simpàtic amb els malalts de moda i acabes amargant el dinar a gent sana i normal. Això s'arregla, fa temps que ho dic, deportant tots els celíacs a camps de concentració i marcant-los una espiga de blat al pit, ja veuríeu que de pressa els passen les ganes d'anar de rarets. La secció salada —amb punts de fusió— tampoc va matar, per no dir directament que va avorrir sobiranament. Les croquetes que fan cada setmana els homes, el tàrtar oxidat color totxana que també fan els homes, els ous estrellats amb sonsos que fan els homes i una cosa que no he vist fer, per sort, a cap home que és un coulant de truita de patates.
Tampoc he vist fer a cap home un carpaccio de corball i dir-ne cebiche, però això no és atribuïble a la feminitat sinó a la ignorància, que és tristament transversal. Cosa que també és extensible al vi, aquesta vergonyosa exhibició setmanal a tots els establiments de Catalunya. Aquí una cambrera es va entestar a declamar les varietats com si fos el llauna d'Enric Casasses esputant poesia. S'hauria de començar a fer entendre que les varietats del raïm no és una llista per aprendre de memòria i que ben sovint té una importància relativa. Sobretot quan els vinyaters hi tiren el primer que troben al celler sense massa criteri. Us sorprendria com de generalitzat està aquest mètode. Com a novetat, em va semblar reconèixer els dos vins. Un era un Camins del Priorat, que es pot admetre però psè. L'altre era un Gessamí de Gramona, un dels vins blancs que més mal ha fet a la gastronomia nacional després del puto Perro Verde. De fet, un vi que es ven com un vi per a dones i que a les dones —tant a les feministes com a les masclistes— els encanta. Aneu fent bevent aquestes merdes dolces i 'florals'.
La Maria Montserrat de Molins de Rei és l'spice xusquera. És molt respectable venir de baix de tot i portar les marques del treball dur i la dedicació, Maria. Però quan en fas ostentació perds tot el crèdit i et tornes Amancio Ortega. La Maria va acabar amb un discurs, entre llàgrimes, sobre el sacrifici i l'abnegació que si el fes un home se'l tractaria de fals i d'abandonar les seves obligacions familiars. La Maria cuina en un hotel horrible dit Calasanz, que semblava un hotel de mala mort d'aquests que els i les oficinistes lloguen per hores per anar a fotre polvos extramatrimonials entre setmana. Tot i això, el nivell de cuina va agradar molt. Exageradament, diria jo, perquè en el fons va fer croquetes i bunyols com a entrants dels arrossos, l'especialitat de la casa. Aquí, per cert també vaig reconèixer un vi de la Cooperativa l'Olivera de Vallbona de les Monges. També van servir un vi amb una ampolla tota lila sobre la qual m'abstindré de fer comentaris, que serien ben segur feridors i masclistes.
Vint varietats diferents elaborades amb unes estranyes paelles, unes màquines de fer arròs ideades per Satanàs. Encabat, va ser el de sempre: les vieires i la puta pota de pop. Els sospitosos habituals. Amb l'agreujant que passa totes les paelles per un forn de llenya o carbó d'alzina i tot deu tenir gust de fum. Ara bé, com dic, va agradar molt i va obtenir dos deus i un nou. Caga-t'hi, petit lloro. A més, el relat de supervivent de les cuines va fer forat i van acabar totes plorant i dient-se que guapes i que lluitadores i que fortes que són les dones cuineres. Aquesta deu ser la característica de la cuina femenina catalana. Llàstima que l'empoderament no es mengi.
La Maria Xusquera hauria guanyat si no fos que li va sortir una competidora encara més estrafeta. També es deia Maria i té un restaurant en un club de pàdel de Sant Cugat. En podríem dir l'spice pija si no fos perquè va aparèixer amb una samarreta dels Ramones i ensenyant uns bíceps que ni el nostre Jean-Claude Van Damme de Terrassa, de qui un dia m'agradaria avaluar-ne la flexibilitat dels lligaments creuats. Semblava doncs més una Patti Smith (més) intenseta i en direm l'spice drogata, que per aquelles venes hi ha passat de tot, més enllà d'anabolitzants i antidepressius. Al Brau, doncs, que és un lloc on hi treballen els brauets —barrufets heroïnòmans— també s’ha de fer menció d'honor al servei del vi, que va tenir com a protagonista una cambrera nerviosa al llindar de l'histerisme que va fer patir mig país.
Els plats del Brau van agradar molt, perquè eren d'aquests amb cura per la composició, que és una manera bastant habitual d'enredar afaitapagesos. Aquí, és clar, amb un toc distintiu femení i de refinament convergent, però amb els mateixos tics irritants de cada setmana. Més vieires, un tàrtar que semblava un paté la Mina o un salmó amb mango venut com a sashimi però que ja us podeu pensar que de sashimi no en tenia res. La Maria Drogata va sortir a servir-li les postres —una cosa insulsa de xocolata— a la Maria Xusquera i li va fer un petó al front. Això va fer encendre totes les alarmes i tothom es va pensar que hi hauria merder i arrencades d'ulls a la confrontació final.
Decepció absoluta. El petó sembla que va ser d'admiració i afecte sincers. Així no anem bé, noies. Malgrat menysteniments a les feines de les altres, una onada de sororitat va recórrer les companyes de penes i van acabar plorant totes, Un aquelarre de figues toves i bledes assolellades que no acabo d'entendre quin favor fa a la dignitat de les xefs catalanes. Però jo què sé. A totes els ha costat molt arribar fins aquí —el cim de la seva carrera culinària: sortir a 'Joc de Cartes'— i la Xusquera inclús va dir que els seus fills no l'haurien vist mai tan feliç com ahir que va perdre. Quin missatge més trist, senyora. Crec que em quedaré, una temporada més, amb la incògnita de saber en què consisteix la 'cuina de dones'. A mi em va semblar veure la mateixa merda dels homes.