Pues som-hi. Salutacions cordials, estimats bros, sis, trans i resta d'animals fanàtics de 'Joc de Cartes'. El programa pseudogastronòmíc líder de TV3 arriba al cinquè programa de la cinquena temporada amb signes evidents d'esgotament i de repetició, però bé que fan cada vespre el Telenotícies amb les mateixes notícies de merda de cada dia i a ningú no li passa pel cap de treure'l de la graella. Ben mirat, si fos milionari, en comptes d'explicar-vos cada setmana aquest psicosainet foodie, m'exiliaria en un iot a alta mar, incomunicat i sense televisió, i m'alimentaria només de tonyines crues.
Si fos milionari, crec que és oportú mencionar-ho, no sé si m'agradaria que la reina Letizia me la xupés, perquè té els morros massa fins o m'estimaria més que m'ho fes Joan Carles de Borbó sense dentadura, ara que ja no té massa cosa més a fer a la vida. El que sí que m'encantaria, si tingués prou diners per permetre-m'ho seria ensalivar el brutal membre de Marc Ribas i empassar-me'l fins a l'úvula. Donar una mica de plaer al ciclopi cuiner mediàtic és el mínim que li dec a canvi de les estones de gaudi continuat que fa dos anys que em proporciona. De fet, tots els catalans hauríem de pelegrinar un cop a la vida a la barba de Ribas i enllaminir-nos amb el seu semaler en just pagament als serveis prestats al país. Cal deixar de ser una nació ressentida i taciturna i ser més agraïts, jolius i lúbricament desimbolts.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Però mentre no arribi el moment de fer-li el besamans i/o besapolles a Marc Ribas, ell continua tombant per Catalunya fent de notari de la situació dramàtica de la restauració catalana. Ahir va ser la Garrotxa, un lloc ideal per fer-nos una perfecta idea de la misèria que ens assola. Volcans en perpètua latència i unes valls recloses on habita gent amb greus desequilibris mentals, individus feréstecs i assassins en sèrie. Un lloc amenaçant que produeix l'índex de pertorbats més alt de Catalunya. També és el país d'adopció del director de l'institut Ramon Llull, Francesc Serés, un aragonès que en terres garrotxines es troba com a casa, perquè calculeu el nivell de bestialitat d'aquesta plana inhòspita.
És un país on només hi hauria de trobar material pútrid per a explotar televisivament el carronyaire de Carles Porta però ves per on es veu que aquests simpàtics cromanyons ja han après a fer foc i a coure els aliments, desenvolupant una indústria rudimentària d'hostaleria, fent-lo també llaminer per a un altre subproducte d'entreteniment com 'Joc de Carotes'. Ahir vam tenir la sort de conèixer quatre d'aquests restauradors, tres dels quals no ens estranyaria veure'ls sortir un dia al Caso disparant escopetes de balins als turistes subnormals que ara visiten els volcans perquè cada dia veuen el de la Palma per la tele, o sodomitzant esquirols o segrestant farmacèutiques o qualsevol de les tradicions arrelades de la comarca.
L'única que semblava més o menys sana, en aparença, era la Nina del restaurant La Carpa. Ara bé tenia molts altres problemes no relacionats amb la salut mental. El més greu és que més que la propietària d'un restaurant semblava una perruquera o una d'aquestes noies que et posen ungles de gel. Ella mateixa ho va admetre: que no tenia ni idea, per exemple, de vi. Tampoc no cuina, perquè ho fa sa mare. I el tema de servir taules també el porta justet. En realitat, segons ens va explicar, ella i tota la seva família són fotògrafs. Però no se sap per quins sants collons van decidir posar un restaurant a les Planes d'Hostoles especialitzat en, preneu nota: arrossos, grill, melós de vedella i cuina italiana. Sembla tot plegat una broma, però això que us dic existeix com a negoci legal.
A La Carpa, els fotògrafs tenen un menjador horteríssim on donen un menjar bastant desagradable a la vista. No dic que sigui dolent, perquè tot tenia el mateix to marronós que, encara que faci pensar en excrements de vaca, sovint resulta que té bon gust. La cuina catalana de xup-xup, que era el que ahir es buscava, sol tenir aquesta tonalitat espúria. El món és com és i no com surt a Instagram. Malgrat aquest benefici del dubte palatal, no ens vam estalviar haver de contemplar plats oliosos, sarsueles rebullides i el plat estella del local: un carpaccio de bou Angus que va generar tota mena de suspicàcies. El carpacció eren uns talls de carn fins que sortien d'una capsa de cartró i que, segons el fotògraf pare i cuiner, era el millor carpaccio d'Angus del món perquè no n'havia tastat de millor. Això us pot semblar molt divertit, però és el pa de cada dia de molts restaurants catalans que tenen la barra de fer bandera dels aliments de proximitat i de l'artesania. Ni esma per dir-los fillsdeputa, ja no tinc.
Per aquest carpaccio, un arròs passat i unes postres horroroses els (ens) van fotre un cop de pala que els (ens) van deixar tremolant. Sort que la següent parada ens ho va fer oblidar de pressa. Es deia Can Llonga, a Hostalets d'En Bas, i ho porten una parella que feia cara de ser addicta als orfidals, als trankimazins, als vàliums o com es diguin avui en dia els opiacis de distribució legal. També podria ser que entre els pots de conserves Dani que exhibeixen sense rubor hi tinguin amagada una pipa de crack, però mira, mentre no surtin a fer mal pels prats encara n'hem d'estar contents. Aquí, hi cuina un noi que es diu David i és ciclista. No es pot esperar res de bo d'un ciclista, que és l'esport dels drogates i els tarats, i menys si es dedica als fogons. Si les salses de La Carpa eren totes marrons, aquí els guisats tenien tots una estranya coloració taronja, de pastanaga mal sofregida.
De fet, l'espatlla de xai mal cuita, les galtes o el farcit dels canelons tenien tots aquesta mateixa salsa sospitosa tirada per sobre. Fins al punt que uns dels participants va denunciar que de xup-xup, res. Però pitjor va ser l'exhibició de la mestressa de la casa amb el vi. Una setmana més no vam ser capaços de saber què bevien ni si era o no adequat, però aquesta senyora, a més a més, va partir els dos taps de suro que va obrir. En un va amollarr un sonor 'oh, merda', que va deixar acollonits els comensals de la taula i en l'altre no sé què es va empatollar d'un tap de silicona que Ribas li va haver de cridar l'atenció. Aquesta temporada de 'Joc de Cartes' on en teoria s'havia de donar més valor al vi està resultant la pitjor campanya mai feta per dignificar-lo. Cal ser inútil. Almenys, serveix per adonar-nos del respecte ínfim i el desconeixement radical sobre el tema, que és el que et sols trobar quan vas per aquest móns de déu on tothom s'atreveix a posar-se un restaurant i obrir ampolles.
Al restaurant Can Cintet de Besalú vam tenir la sort de detectar una etiqueta. Era un Clot d'Encís de la Terra Alta, que és una garnatxa digna de la Cooperativa de Bot però un vi bàsic que venen al triple del seu preu de supermercat. Aquest establiment és propietat d'un altre desequilibrat garrotxí, el Josep, que va acabar el programa amb els nervis destrossats i plorant a llàgrima viva, com també ho va fer el concursant Marc. Entenc que l'edició d'ahir tenia com a objectiu crear aquesta atmosfera boirosa, depressiva i pertorbada tan típica d'Olot i encontorns, així que ho considero un èxit tecnoemocional. Sobretot quan el Josep es va començar a fustigar per haver abocat les copes de vi a la taula. Si en portessis normalment i si haguessis treballat una mica en ta puta vida, cabronàs, no t'hauria passat. Així que ja pots plorar tot el que vulguis. Què esperaves.
Òbviament, la cuina de Can Cintet era pura merda i no sé ni si val la pena entrar en el detall. Però se'm va indigestar especialment un tàrtar de tonyina oxidat i fosc com el forat del cul de Llucifer, banyat d'una salsa de soja com si l'haguessin extret de les profunditats d'un volcà d'aquells tan macos i lamentablement inactius que tenen. També van servir una mena de púding d'escalivada que semblava un conglomerat de serradures cobert d'una crema de formatge que era especialment repulsiu. I alguna cosa més, però vaig haver d'apartar la vista per no perbocar.
A Olot vam apujar una mica el nivel, però no gaire. El següent maníac depressiu que vam conèixer era el Marc Demonjó. Els seus problemes psíquics tenien un caràcter més sistèmic: la seva dona li deia 'papa' i tenia una relació malaltissa amb la seva mare, que era l'única persona autoritzada per entrar a la cuina. Aquest Norman Bates de la Garrotxa, un individu altament inquietant, té un restaurant d'un mal gust espantós que es diu Les Pedretes, perquè hi exposa tot de pots plens de pedres. Si aquesta comarca no és un gran manicomi que baixi Sigmund Freud i em desmenteixi. També tenia uns quadres horripilants, d'entre els que destacava una Fageda d'en Jordà descolorida i tètrica com el programa d'ahir en general, molt adequat al Halloween que celebrem aquests dies.
La teca, psè. Com el seu correligionari David el ciclista drogodependent, també tenia una afició per a les salses taronges de pastanaga rebullida. Potser és alguna particularitat volcànica que se m'escapa. És tot un misteri. Van treure patates d'Olot farcides de carn olioses i estovades, una mena de cassoleta de pop i gambes de l'Índic, botifarres esparracades, uns pèsols que pots comptar d'on surten i un pollastre de pagès amb naps que potser era bo. Vés a saber. Has de tenir molt d'estómac per gosar entrar en aquest restaurant i arribar-ho a descobrir. No seré pas jo qui faci l'heroïcitat. El que sí que em va agradar és una figura de Sant Pancraç que presidia la cuina. Estem en un punt de no retorn cap a l'abisme que només ens queda encomanar-nos al nostre sant patró i que sigui el que déu vulgui, que serà que tancarem totes les cases de menjar tradicional i farem cap tots al McDonald's.
Entre aquest catàleg de psicòpates gastronòmics, com no podia ser d'altra manera, hi va haver una gran igualtat, a la baixa, que només va poder resoldre el vot d'extrema qualitat de Marc Ribas. Va fer guanyador el ciclista zombie de Can Llonga, però podria haver guanyat qualsevol d'aquestes propostes culinàries lúgubres i funestes. Tant de bo tinguem la sort dels canaris i un dels nostrats volcans entri en erupció i cobreixi de lava tota aquesta misèria humana. Això sí, com a televidents hem de celebrar que ahir ningú, entre tanta depressió i ploranera, no se suicidés en pantalla. Hauria estat un desenllaç natural, però no fa tan bonic com un núvol piroplàstic arrasant-ho tot. Au, a veure si continuem vius una setmana més.