Dins de la sèrie Sotabosc, que ret homenatge a personatges importants de la contracultura catalana, la productora Comptagotes i l’editorial Males Herbes glossaven a finals de l’any passat la figura de Pau Riba. El vídeo reconeixia l’artista com a pioner de l’underground patri i resumia en disset minuts la seva cosmovisió singular.
S’hi veu un Riba amollat al mig del bosc, vell però en plenes facultats físiques i iròniques. Du un càrdigan de punt, color merda d’oca, i unes sandàlies poc muntanyenques. Està fora de lloc i, al mateix temps, domina d’una manera més aviat esotèrica la natura que l’envolta. Un helicòpter dels bombers s’hi acosta, i li fa tanta nosa que amb la mà li diu que se’n vagi. I se’n va, perquè el poder del seu astre encara era imbatible. Cap al final, Riba s’entafora en un forat a la pedra, com un sarcòfag, amb un posat diguem-ne peruchià. Es fa el mort, somriu i pica de mans.
Pau Riba té un càncer de pàncrees i s’està morint. El vídeo de Sotabosc era tot el comiat que necessitàvem, un mode d’anar-se’n més que fidel al que ha estat i representat Pau Riba per a la cultura catalana. No era tan difícil deixar-ho així. Però a TV3 no devien veure aquesta excel·lent producció o devien considerar que havien de traduir-ne el missatge per als seus consumidors, àvids succionadors submentals de cultureta.
És l’explicació que he trobat després de veure el programa que li van dedicar dimarts a la nit. Es va anunciar com una conversa pausada de Riba amb Laura Rosel, però va ser una estona d’incomoditat i vergonya. Com ja van fer fa uns mesos amb Àngel Casas, es van abonar a l’exhibició pornogràfica de la malaltia, que és el gran plaer culpable de la tribu. El cantant hi va aparèixer demacrat. La seva proverbial virtut d’il·luminar l’espai amb les paraules es va veure convertida en una visible dificultat per encadenar conceptes i idees. La intel·ligència en tot moment li brillava als ulls, però el cos i la llengua ja no l’acompanyaven.
Davant hi tenia una entrevistadora obtusa i mesella, que el martellejava amb preguntes pretesament profundes com «Ets un revolucionari?» en una successió de plans llargs, respostes eixutes, silencis incòmodes i somriures de conill. No va aportar res i va conduir el diàleg cap a una maionesa sentimentaloide que no va acabar de lligar mai, sense posar en context el seu mèrit artístic i amb una producció pobríssima. Segurament Rosel és una admiradora franca de Riba, però poso en dubte que hagi entès massa cosa del que ha significat. Si fos així, no hauria sortit un programa a mig camí entre les Teresines i un telefilm de sobretaula. De fet, l’única cosa provocadora va ser Àngel Casas dient que Pau Riba és un manta.
També hi va haver convidats. Son fill va cantar ‘Noia de Porcellana’ com si cantés una cançó de Miki Núñez i no la lletra misògina i plena de mala bava poètica que és. Els seus —Sisa, Albert Pla, Roger Mas— van intentar dignificar el xou però va quedar la sensació que havien caigut de quatre potes al parany. L’estrella dels galàctics tancada en un planetari de plàstic. Joan Manuel Serrat, fet caldo, va venir a dir que eren molt amics amb el Pau. Sense comentaris. Com a quota, breus intervencions d’Alaska i Ramoncín, perquè en aquesta vida sempre és molt important que surtin madrilenys que et validin.
Al final, unes imatges en blanc i negre de mort en vida i Riba abandonant, cansat, Rosel i un foc a terra que cremava amb prou feines. Només una cosa va semblar honesta: la impressió total de fracàs d’una generació artística que va apostar per destruir la cultureta catalana i ha acabat fagocitada i ridiculitzada en un altre programa xaró i groller —de la grolleria perniciosa, no de la dels renecs, que és la bona— de TV3. Suposo que devien pensar «si li fem l’homenatge un cop mort ens diran que no hi hem arribat a temps» i van optar per enganxar-lo just al moment abans que ja no pugui dir fava. Pitjor el remei que la malaltia.
Em quedaré amb el vídeo del sotabosc i, allà, si fóssim una mica dignes, s’hauria hagut d’acabar la vida pública de Pau Riba. Però aquesta tristor ara qui me la treu.