La plataforma Filmin ha afegit al seu catàleg The Office, la sèrie estrenada pel segon canal de la BBC el juliol del 2001 que va dur fama i fortuna a un semidesconegut humorista de nom Ricky Gervais. La sèrie és un dels primers falsos documentals o "mockumentaries" sorgits com a paròdia dels docu-soaps que es van posar de moda al Regne Unit a finals dels noranta i que TV3, sempre amatent, va copiar quinze anys després.
The Office pretén ser un documental sobre el dia a dia d’un grup d’oficinistes que comparteixen impressora, cafetera i tedi a la sucursal d’una empresa grisa situada a una ciutat anglesa de la qual no n’heu sentit parlar. La idea és força simple: la càmera segueix els treballadors de l’oficina durant el seu dia a dia, i l’acció es complementa amb fragments d’entrevistes individuals on els protagonistes es confessen a la càmera, reforçant la trama i permetent conèixer-los una mica millor.
Vaig tenir notícia de The Office l’any 2005, gràcies a un company de feina holandès que me la va recomanar. Sense saber qui era Gervais (llavors una estrella al món civilitzat), la vaig buscar a la plataforma eMule i, després d’una nit de cocció lenta al meu router ADSL, va desembarcar al meu ordinador. Em va enganxar des del primer segon. Recordo perfectament que només de sentir el piano trist de la sintonia i veure aquells edificis grisos i aquells cotxes girant a una rotonda sota la pluja vaig pensar “això m’agradarà”. En un parell de dies vaig devorar la sèrie sencera (dotze episodis de trenta minuts més l'especial Nadal: ah, els anglesos, ells sí que saben deixar-ho ben amunt!). La vaig mirar primer amb sorpresa, després amb incredulitat i, finalment, amb l'emoció d'haver descobert una cosa tan refotudament perfecta.
The Office (UK Version) Opening/Closing Credits
Perquè tot en The Office és perfecte. Tot i el format documental, no hi ha res improvisat i tots els diàlegs i situacions estan mil·limetrats al servei de la trama de cada episodi i de l’arc argumental de la sèrie, que no és sinó l’ascensió i caiguda als inferns del seu protagonista. Tot gira rodó. Els guions, els actors principals, els secundaris, l’ambientació (una oficina real ocupada per l’ocasió), tot treballa al servei de la “suspensió de la incredulitat”, que és allò que t’explicaven a l’Institut del Teatre abans de tocar-te el cul amb la mà plana. No hi sobra ni falta res. Tot està “ben fet”, que és el que diem quan ens agrada una obra, però no sabem explicar per què. Tot el que hi passa és demencial i alhora creïble, tot és divertit i alhora depriment. Com a la VIDA mateixa.
Perquè The Office està ben feta, i tant que sí, però el que la fa realment única és la manera com retrata la tristor de l'oficinisme a les acaballes del segle XX. Tothom que hagi treballat en una oficina i no estigui mort per dins ha experimentat en alguna etapa de la seva vida una malenconia que de tan intensa pot arribar a ser incapacitadora. Si fas una feina que no t'omple o que fins i tot odies, segur que has experimentat un enyor profund de qualsevol lloc situat a més de mil kilòmetres de la pantalla o t'has preguntat quants anys més hauràs de suportar aquell company de feina tatuat que s'està iniciant en el món del day-trading i diu “asín” i "subrealista". The Office ens commou precisament perquè descriu tot això.
Per transmetre aquest desencant, els creadors de la sèrie fan servir el personatge del Tim, un jove de trenta anys conscient que se li està escapant la vida, atrapat en una feina que detesta. En Tim és el nostre POV, que diem la penya que està al lloro. La seva mirada trista mentre contempla la seva estimada Dawn festejant amb un quillo o el seu somriure glaçat mentre fa veure que no ha sentit la darrera estupidesa del seu company Gareth ens representen. Els seus intents —poc reeixits— de canviar la seva situació vital són els nostres. Tots hem estat el Tim que se sent vell i fracassat, i això està bé. Si mai no has estat en Tim, ets un vegetal, un psicòpata o, déu nos en guard, un tuitaire amb acta de diputat. En Tim és l’heroi oficial d’aquesta història, però com passa sovint, a The Office són més interessants els vilans que els herois. I no hi ha cap supervilà més interessant que el cap de l’oficina, el nostre David Brent.
David Brent i la generació boomer
Què dir de David Brent? Tots hem tingut un cap així, oi? Si heu vist la sèrie sabreu que Brent representa tots els defectes de la masculinitat en crisi: la misogínia, el racisme banal, l’egolatria, el paternalisme inherent a aquest capitalisme patriarcal que agonitza. Ho heu vist o no? Ho heu vist? Bé, doncs si ho heu vist us vinc a dir una cosa: esteu molt equivocats.
Que sí, que tot això és cert, el David Brent és un carallot insuportable i treballar deu minuts sota les seves ordres seria pitjor que haver de corregir un llibre escrit per Víctor M. Amela. Però de cap manera és el dolent de la pel·lícula, ans al contrari: David Brent és en realitat una víctima del sistema i és el nostre heroi, o si més no, el meu. Brent no és mala persona. Brent només vol ser popular i acceptat. Brent vol MOLAR. Exemplifica a la perfecció les frustracions de la generació boomer, aquella que va gaudir d’un benestar material amb un esforç relatiu i que va ser la primera a ser bombardejada dia i nit per tots els estímuls de la cultura pop. Brent es fill de la televisió, el vídeo VHS i la FM. És el noi amb pocs amics que aprèn a tocar la guitarra perquè vol ser una estrella del rock (si heu de veure només un episodi que sigui “Training”, per l’amor de déu), és el jove que es fa adult i veu com de mica en mica ha de renunciar als seus somnis, però que s’aferra desesperadament a qualsevol oportunitat per ser popular, ni que sigui entre els seus avorridíssims subordinats.
Si vosaltres fóssiu aquesta persona i de sobte arribés un equip de TV a la vostra oficina i us donés l’oportunitat de ser famosos, què faríeu? Doncs molt probablement intentar-ho massa fort, perdre els papers i quedar com a autèntics idiotes. Brent només vol pujar al carro dels famosets de tercera divisió que van sorgir com bolets a l’ombra de la tele-realitat, i per això ens resulta tan proper. Perquè vint anys després de The Office, tots som petits Brents al plató de les xarxes socials. Feu-me like si us ha agradat.
PS. Em comenten que hi ha una versió americana de la sèrie, feta amb actors guapos, guions inversemblants i optimisme. Des d’aquesta humil i probablement efímera columna no entrarem a valorar aquesta repugnant escissió herètico-protestant que va fer milionari a Ricky Gervais i el va convertir en un senyoro reaccionari que fa merdes autocomplaents com ara “After Life”. Fugiu de la llum, abraceu la grisor.