No hi ha ningú que dubti que Isabel Gemio viu per al seu fill Gustavo. La seva història és la d'una mare que va haver de veure com amb només dos anys li diagnosticaven una malaltia rara, la distròfia muscular de Duchenne. Aquesta malaltia li ha anat afectant els seus músculs i a la seva mobilitat. Amb 11 anys ja anava en cadira de rodes i ara, ja amb 23, les seves funcions motores estan encara més limitades.
Però això ni de bon tros s'ha enfonsat a la presentadora i periodista, que sempre ha demostrat que la seva meta en la vida és tenir cura del seu fill, sí, però també donar a conèixer el seu cas com una història de superació i lluita i no com un moment trist de la seva vida.
Malgrat tot, no són tantes les ocasions en què Isabel Gemio s'ha sincerat sobre un tema tan delicat. Durant anys van ser poques les entrevistes que va concedir, però tot va canviar amb la publicació del seu llibre 'Mi hijo, mi maestro: Una historia de amor y dolor nunca explicada'.
Ara, ha volgut tornar-se a sincerar amb una companya i amiga, María Teresa Campos, amb qui ha parlat per a la 'Cadena 100', confessant que no han sigut poques les vegades que li era impossible parlar del seu fill sense posar-se a plorar.
Tanmateix, també reconeixia que havia arribat el moment de girar pàgina en aquest sentit i afrontar les coses de manera diferent. «No podia passar-me la vida plorant», li deia a la també periodista en una entrevista d'allò més íntima.
Orgullosa totalment del seu fill Gustavo
Creu que aquest va ser el motiu per explicar amb detall la malaltia del seu fill: «Per això vaig decidir dir-ho, perquè el que m'estava passant a mi li estava passant també a moltes persones», confessava Isabel Gemio sobre el seu silenci durant molts anys.
Va arribar un moment en què admet que va haver de reconèixer-se a si mateixa i als altres que «no volia amagar el meu fill». Afegeix que va haver de plantejar-se que no podia seguir afrontant la situació amb tristesa i entre llàgrimes.
I així i tot, sempre cal recordar que ha criat ella al seu fill malgrat les moltes hores de treball i de dedicació a la seva fundació. Tot i que és cert que sempre ha tingut l'ajuda de la resta dels seus éssers estimats, fins i tot, en aquests durs mesos de pandèmia.
«Sé que tinc molta sort, perquè jo tinc ajuda», admetia, alhora explicava la dura situació que han viscut molts nens o joves amb la malaltia de Gustavo: «Hi ha hagut molts pares i mares que durant la pandèmia els seus fills no han pogut anar a teràpia, i això és dolentíssim per a ells, i s'ho han hagut de carregar ells sols», relatava sobre la situació de molts malalts durant aquests mesos.
El dur treball en la seva fundació
Insistia a explicar les dificultats que ha anat vivint aquests anys. «No hi ha res més dur que veure patir als teus fills», confessava, tot i saber que ella intenta posar el seu granet de sorra per millorar la vida de Gustavo a través de la seva fundació.
Amb la fundació fa anys que intenta aconseguir fons perquè es pugui pagar a científics que investiguin la malaltia rara que afecta el seu fill, però també a molts nens. «Tot el que fem a la fundació, les samarretes, les mascaretes... Tot és per recaptar diners per a la investigació», explica mostrant el seu orgull per tota la feina que porta a terme en aquesta.