Ei, què passa, tronquis. Potser he de fer una mica de disclaimer previ. Vista la resposta a la crònica incendiària de la setmana passada, que ha concitat reaccions irades, peticions d'intervenció del Consell Comarcal de la Conca de Barberà —com si fos el consell de Seguretat de les Nacions Unides—, crides al linxament i proclames de persona non grata a la simpàtica localitat lazi de l'Espluga de Francolí, he de constatar que teniu un problema. A veure, enteneu-me, jo també tinc molts problemes. Un dels més greus és que sóc addicte als carbohidrats i que crec que el gluten no se m'acaba de posar bé. Si més no, quan em faig plats de pasta de tres-cents grams —en cru, per menys no m'hi poso— noto un rau-rau molest als budells i em puc passar cinc hores seguides tirant-me rots.
I, és clar, després per molt d'exercici que faci no hi ha manera de cremar-ho i se m'acumula tot als plecs abdominals. És molt greu, perquè a mi m'agradaria tenir un cos de croissant com Marc Ribas, amb aquestes cames primetes de ballarina del Bolxoi i els braços com dues cigales boterudes de Godzilla. Però sóc conscient que mentre no comenci a ingerir metòdicament peus de porc i anabolitzants no me'n sortiré, i m'aguanto. És molt important saber fer-se fotre, en aquesta vida, i conviure amb les pròpies frustracions. Ara bé, per molt xungo que sigui el meu problema, no serà mai tan preocupant com qui veu normal enviar missatges privats de to amenaçant per un article satíric. A mi me la sua, perquè no m'aguanteu mitja hòstia, però a vosaltres us deixa de retrassadets —ho poso en diminutiu perquè se m'ha retret que insulto massa. És a dir, a partir d'ara, us en podeu estar, mireu com em concerneix la vostra imatge que, fet i fet, és la imatge que donem com a país a un món que ja no ens mira.
D'acord, aquesta setmana no escriuré la paraula que comença per F i s'acaba amb puta, que ja he vist que molesta molt a la Catalunya catalana benpensant. I això que de motius en tindria. Malgrat que la crema de Mòdena —l'equivalent en el món de la gastronomia a la Comic Sans en el sector de la tipografia i el disseny gràfic— només va tenir un pas fugaç en l'episodi de 'Joc de Cartes' d'ahir vam haver de suportar l'aparició en pantalla d'imatges dolorosíssimes com el refotut tataki, els coulants i tatins de poma descongelats al microones, el misteri de la gamba llagostinera (sic) austral o, fins i tot, una noia desmanegada i testosterònica vestida de jugadora d'hoquei. Referent a la meva opinió sobre l'hoquei us remeto a la crònica de l'any passat amb Reus com a escenari, que ja em va reportar les pertinents amenaces de trencar-me el sec de la cama a cops d'estic.
Es veu que a la selvàtica Blanes, com a la capital del Baix Camp, l'esport que es juga amb bastons paleolítics també és molt popular, i va ser protagonista d'algunes invectives divertides que es van llençar els concursants que, com sempre en l'edició estival de 'Joc de Cartes' eren tres. A saber: un bar de barriada que semblava un centre d'inserció social, un restaurant de primera línia portat per dos quillos indocumentats i una mena de càtering on hi cuina un exfisoterapeuta que s'assembla al blanenc més il·lustre, el President Pongo Joaquim Torra.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Amb aquest panorama i mostrari de personatges ens podíem esperar el pitjor, i el pitjor es va confirmar gairebé fil per randa: Blanes va aparèixer a la tele dels catalans com un compendi dels vicis, modes i servituds de la moda gastronòmica de la costa catalana. Blanes, aquesta mena de Torredembarra gironina. Una veritable zona zero de la desgràcia nacional que es viu cada dia en centenars de restaurants d'Alcanar al Cap de Creus. Les croquetes de tot arreu, els foies de sempre o els pastissos de formatge desfets que ara es porten. I això que la premissa d'ahir era el presumpte producte local de Blanes. Un producte —garoines, espardenyes, pèsols— que van fer entrar en calçador i que ja es veia que toquen poc. Potser l'únic que va sortir una mica del corrent va ser el fisioterapeuta Torra —tret de les postres, que eren de vés a saber d'on— que al final es va endur la victòria.
Cal dir que sense gaire mèrit, perquè els competidors eren lamentables. Vam començar en una terrassa a primera línia de mar, un lloc anomenat Va de Catas on ens van fotre un cop de pala —perquè 'Joc de Cartes' el paguem tots els contribuents a través de la productora Magnòlia de Carles Torras— per coses com una amanida Waldorf amb formatge (sic), un risotto lligat amb un oli de foie desfet, o un inadjectivable plat de raviolis eixuts amb un ou ferrat. És curiós que un restaurant davant de la platja, el peix només aparegués en un capipota amb espardenyes, que potser era el que feia més goig, si més no com a concepte. En canvi, tenien a la carta plats tan exòtics en el context com cua de bou o un filet amb (més) foie i un colís de gerds extret dels annals del repertori infaust dels primers dos mil, quan tots els constructors i especuladors del país van tocar cuixa, es van convertir en nou-rics i van menjar carn per primer cop.
Els responsables del tinglado eren dos xavals que naturalment no en tenien ni puta idea. L'amo, un tal Jairo, no es va amagar que el restaurant li havia posat la família que té tres establiments més a Blanes —pronunciïs amb una e tancadíssima, les neutres són cosa de boomers— i va tenir la gran ocurrència del programa d'ahir, quan va afirmar que un garrí cuit tres dies a baixa temperatura per un extreballador seu estava poc cuit. És un ridícul gairebé insuperable, que va estar a punt de superar el seu company Franc, fent fàstics al tataki de tonyina que li van servir perquè anava flanquejat d'algues kombu —incomprensibles, val a dir.
Aquest lloc era un bar als afores de Blanes, instal·lat en el marc incomparable d'un barri més lleig que una ciutat industrial de la ribera del Volga i amb vistes a un pàrquing. El restaurant, entapissat amb gespa artificial, es diu T3, que vol dir —important, la definició és d'ells mateixos, no meva— que són tres tontos o tres tarats. I a fe de déu que era exactament la impressió que donaven una noia tenyida de fúcsia, l'Elena, la jugadora d'hoquei suara mencionada, i l'Alberto, aquest excuiner dels pijoquillers del Va de Catas amb una fragilitat emocional inquietant a qui segur que li van fer la vida impossible i el van fer fugir a l'extrarradi. De fet, el negoci de T3 fa tota la pinta de ser una terapia de reinserció d'aquests tres marginats de l'heteropatriarcat. Tot el meu suport.
En la part humana, esclar. En la part culinària el meu suport és més limitat, tot i que el nivell general no era per fotre el barret al foc, com al Va de Catas dels collons. Entre el que se suposava que havia de ser producte local van fer acte de presència unes múrgoles a la crema, a banda del mencionat tataki. També vam poder contemplar l'espectacle de veure com feien un ou poché i després el fregien, que és una de les coses més absurdes que recordo. Però almenys van desfilar uns sonsos i unes gambes que podrien passar per blanencs. Hi havia una tensió evident entre l'Alberto i els seus excaps, amb acusacions de plagis de plats i tot que no tenien cap sentit, perquè és evident que el cuiner vexat i pusil·lànime en sabia molt mes. El que va començar amb respecte mutu va acabar gairebé tirant-se els plats pel cap.
Mentre es dirimia la guerra entre les dues faccions quilles, l'exfisoterapeuta Torra i la seva dona Bibiana estaven tranquil·líssims. El seu nivell culinari era tan netament superior que no hi havia discussió. Tenen un local, La Balma, que és un cop de puny i no està preparat per servir un àpat en condicions. A més a més, molts dels productes que van servir eren sospitosos de ser de gamma baixa alguns i fora de la carta habitual els altres. També és cert que els millors plats d'ahir van ser seus, com un suquet de corball, un caneló d'esqueixada o un bon rosbif. Així i tot no van acabar de jugar net. Primer es van abonar a la història lacrimògena d'haver de tancar el restaurant per haver de fer menjar per endur, després van anar a rebentar preus, oferint un dinar que ni de conya valia els vint euros per barba que van cobrar i per acabar reconeixent la senyora Bibiana que havia tingut mala fe amb les puntuacions, cosa que per un moment va fer témer que la valquíria blanenca jugadora d'hoquei no li fes saltar les dents d'una bastonada.
No va arribar la sang al riu. Tot i la migradesa de les seves condicions laborals i una supèrbia innecessària, amb les males notes dels rivals en van tenir prou per guanyar i emportar-se inclús l'admiració emocionada i somicant del cuiner inadaptat Alberto, encara que això va ser abans de destapar-se com a xenòfobs i dir-los que no hi portarien mai la mare ni la tieta, no fos cas que els encomanessin alguna cosa de bolleres, de maricons o de xarnegos, devien pensar. No ho semblava, però amb el mal rollo que es va generar en aquest 'Joc de Cartes' no m'estranyaria que en les pròximes setmanes Blanes també surti a la crònica de successos. Com va dir l'Elena, "quan em fan un canyo rebento el pal del contrari". Coses de l'hoquei, aquell esport de retardats.