Ei, què passa col·leguis. Avui anirem per feina, que tinc coses millors per fer que no pas ser el boc expiatori de Catalunya. Però no us estalviareu el tradicional moment de reflexió abans de passar a insultar desgraciats que és on, donada la vostra putrefacció moral, ja deveu ser, saltant avall ratlles i paràgrafs com les rates i les paneroles es precipiten a les profunditats de les clavegueres.
Estic una mica amoïnat: com més gent diversa insulto i bescanto —totes les víctimes s'ho mereixen— més aclamació popular obtinc però més portes em tanco i, per tant, menys diners ingresso. I com menys diners ingresso menys surto de casa a menjar i més restaurants de merda he d'empassar-me per la tele. Cosa que em produeix més ganes d'insultar. Els comentava l'altre dia aquesta paradoxa a dos dels periodistes més joves i brillants del país. Una és Anna Pazos, una noia amb posat grunge suicidal dels noranta que té el cos a Barcelona, el cap a Nova York i fa uns grans esforços tàntrics per reagrupar-se. L'altre és Joan Burdeus, un dels articulistes preferits d'individus cancerígens com Enric Juliana o Pepe Antich, a qui malgrat aquestes afinitats i gràcies a una frivolitat molt ben portada encara no li he perdut el respecte.
Menjàvem uns lletons fabulosos i bevíem un Sicus d'Edu Pié —pels que dieu que no m'agrada res— a la terrassa del Monocrom, amb l'acompanyament infernal del generador que tenia engegat una parada de formatges que no va vendre una merda durant tot el dinar. Perquè Barcelona és un lloc incomprensible, però aquest no és el tema. El tema és que jo mirava de dir-los, des de la meva senectut relativa, que no fessin com jo, que no s'acaba bé. Ells em contestaven que evidentment que no ho farien, que no són pas subnormals. I aquest diàleg absurd que es va generar em va semblar una imatge bastant acurada del que fem aquí i, per extensió, del clima social del país: un deixa anar quatre estirabots sentits, uns quants es fan els ofesos i la gran majoria fan quatre hihihahàs i continuen amb lo seu, que és l'anar tirant i, ep, si pot ser, parar la mà.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Però hi ha brots verds. Ahir em vaig sentir especialment acompanyat per la televisió pública catalana que va decidir mostrar en el cada cop més postergat prime time —les 22:45, fillsdeputa, després tindreu la barra d’omplir-vos la boca amb la conciliació horària i familiar— uns quants empordanesos d'aquests arquetípics: malparits de sentimentalitat abjecta que el compliment més gran que et poden fer és fotre't. Catalans dolents, en definitiva. És a dir, tot el contrari de l'esperit edulcorat gironí i caràcters simpàtics amb què les persones normals ens podem identificar. No és que no en surtin per TV3, d'empordanesos. De fet n'estem fins als collons, del puto Empordà, però quan es veu amb tanta nitidesa quina mena de gent de mala raça són no puc evitar celebrar-ho i que se'm guanyin el cor.
Ahir van donar un espectacle de mala llet superb. Ni els productes empordanesos, ni la barroca cuina de la comarca, ni tan sols Marc Ribas van poder fer res per eclipsar el festival de punyalades que ens van oferir. El barbut home croissàntic va saber esborrar-se de la pantalla i cedir tot el protagonisme als concursants. Ni va gosar fer la seva glossa final de les virtuts dubtoses dels establiments participants —que sempre es converteix en una vergonyosa successió de mamades fetes amb poca convicció, poca saliva i molta cara de fàstic— per por que el cosissin a mastegots. El noi, per cert, està una mica destentat i va intentar colar una promo d'algun patronat de turisme local, amb tot de productes empordanesos tristois que semblava que s'hi hagués cagat la mosca. Un espectacle molt poc edificant.
Sort que va remuntar de seguida. El principal responsable va ser l'amo del restaurant amb què vam començar la nit. D'entre tots els canalles d'ahir, el pitjor. Un element d'una perfídia indescriptible, un cregut i un —en paraules del voraç advocat Marc Coma, que per sort no és el meu— un marica ressentit. Es diu Marc Joli i es veu que ja era mig famoset per haver participat al Top Chef d'Antena 3. Aquí de coses d'espanyols no se'n parla, que no vull fer cap a l'Audiencia Nacional, però es veu que allà ja la va liar. L'única referència velada que se'n va fer ahir va ser que en Joli «s'havia independitzat del seu ego», però res més lluny de la veritat. Amb l'ego que té es podria alimentar tota una comunitat gitana famolenca de mida mitjana com, posem per cas, la de Perpinyà. Perquè us en feu una idea, si el Dani d'Arbeca de la setmana passada era un projecte jove molt consistent de gilipolles integral, en Joli és tot un professional de la matèria fins al punt que, sobre el paper, semblava una competició altament descompensada i un passeig triomfal del participant més miserable i amb més taules televisives. El 'Joc de Cartes' d'ahir era el vehicle ideal per exhibir sense límits la seva desacomplexada subnormalitat i a fe de déu que es va fer seu el programa.
Va jugar fortíssim a criticar tota la resta, amb insídia i una tensió verbal constant. Amb moments gairebé còmics de tan passat de voltes com anava, i amb això no vull dir que anés ensofatat —que també— sinó que el paper de filldeputa se li va escapar de les mans. I per això va perdre: els altres tenien tanta mala llet com ell però una mica més de puteria. I, malgrat tot, Joli em va semblar el millor cuiner de tots. Val, d'acord, els altres eren pèssims. Però al seu Mas Molí de Peralada hi vaig veure plats apreciables. No és el cas d'uns calamars a la romana ressecs que van portar cua i un conat de guerra civil empordanesa. O d'un criminal carpaccio de gambes amb alga còdium, unes arbequines amb les fulles d'olivera incloses (?) i un ou ferrat per damunt. Algú que em serveix això l'engego a prendre per cul directament, però amb els segons es va mig redimir: un peu de porc farcit que feia goig, un xai amb pèsols o un morro de bacallà amb samfaina que era PERFECTE i que va ser atacat per una rival en la primera jugada bruta de la nit.
Una rival que es deia Rosana i té una tabernota infecta a Maçanet de Cabrenys. Un poble que és lloc d'estiueig de pixapins il·lustres com Quim Monzó —on fa dècades que li prenen el pèl— però que, ben mirat, d'Empordà en té lo justet, que està a la quinta forca i és més pirinenc que altra cosa. En tot cas el que no n'és gaire típic és el peix. La Rosana, una senyora que confessa sense rubor que era professora d'autoescola i ho va haver de deixar per una crisi nerviosa, té el peix emmagatzemat en un congelador domèstic. De fet, tinc una caravana mig desballestada al tros, assetjada per tot de bèsties immundes de la natura, amb una cuina més ben equipada que la de la Rosana. Una merdeta indigna i denunciable per a un negoci que paga contribució, creieu-me. Aquí hi vam presenciar escenes horripilants, com el servei d'un altre genèric Chardonnay de l'Empordà —pels corresponents insults consulteu articles anteriors— en unes copes de vidre gruixut i entelat, com de duralex, omplertes fins dalt. De la cuina de fireta en va sortir una truita de farina que m'hauria anat bé per tapar els forats de la caravana. Un arròs fosc que semblava una amanida de mariscos congelats de quarta gamma o uns canelons amb bacallà i espinacs que semblaven farcits de la pasta verdosa i fermentada que surt del tallagespa, si el buides mai, guarro/a.
També va sortir a taula un plat de sèpia amb mandonguilles o un d'ànec amb peres —no puc no bancar el receptari tradicional, bé aquí— però l'àpat es va complicar amb les postres. A l'absent Ribas li vas donar un pijama! Un pijama! L'any 2021. Li haurien d'aplicar el garrot, que és la tècnica de depuració que es feia servir en els foscos anys del franquisme, quan la gent ingeria aquest combinat diabètic impunement. I al carallot del Marc Joli no se li va acudir res més que donar-li un pastís de formatge immenjable, com tothom va reconèixer. Tenia raó, esclar, però ell va aprofitar per fer festa major i treure's fastigosament el menjar de la boca. I serà que no s'hi posa coses amb la llet més agra, el molt subnormal. Un moment insòlit i, ara sí, històric de la repugnància catalana. La Rosana va admetre els seus errors, però va considerar que fa una bona cuina. Rosana, estimada professora d'autoescola retirada, t'he de dir un secret: no fas una bona cuina.
Però encara la fan pitjor a un altre antre de La Bisbal dit Escalipatxo —un gripau en empordanès, tot i que la veu en off s'entestés en pronunciar-ho amb una o final, com si fos una excentricitat valenciana. Aquí vam conèixer en Casellas, un exflequer de Palafrugell quera exerceix de calçasses de la seva dona, que és la que cuina. També malament. La noia no té un petit congelador domèstic ple de marisc, sinó dos enormes baguls afacits de gènero liofilitzat. Fins i tot la realització es va recrear amb un llarg pla de la cuinera furgant entre l'assortit mostrari de productes congelats. És que hi ha gent que no té vergonya. És que ni els ganivets tallaven, en aquesta cuina. Sisplau que abandonin el noble ofici dels fogons i es posin a fer feines a la seva mida, com ara tècnics en dinamització cultural en ajuntaments o a la Generalitat, que hi ha el mateix perfil d'inútils. Els plats que van treure, increïbles. Macarrons gratinats de menjador d'escola amb molts nens moros, celíacs, vegans i malalties d'aquestes. Un wok de tallarines amb menys presència que un yatekomo. I, va tornar, ahir, per a la meva desesperació, EL PUTO TATAKI. Amb l'agreujant que la tonyina no era ni tonyina, sinó uns trossos de bacora o aleta groga que presentaven unes fibres blanques i estelloses, i una coloració grisosa característica de les profunditats d'un congelador lineal del Mercadona.
Vaig passar una molt mala estona, al cony d'Escalipatxo. Era tot tan lamentable que a l'imbècil del Joli no li va fer falta ni criticar-ho teatralment. No hi va veure rival i inclús es va permetre la llicència de lloar un pollastre amb escamarlans. No va ser així en l'últim restaurant de la nit, Els Caçadors també a Maçanet. Aquí l'estrella televisiva del 'Joc de Cartes' d'ahir va deixar anar el resto, per veure si arrencava una victòria que ja veia complicada. Va anar pel Santi, el cuiner i propietari, a matadegolla. Es va cagar amb el pernil ibèric tallat a màquina que li va servir, i amb un rap a la brasa que, francament i sense que sigui per donar-li la raó al subindividu aquest, tenia l'aspecte d'un cadàver radioactiu de gripau o escalipatxo en fase d'autòpsia forense.
No en va tenir prou. Joli va sucumbir a les arts més subtils del Santi de Maçanet de Cabrenys, en un restaurant mediocre i desencoratjador, que es va endur els cinc mil euros i la satisfacció de vèncer en el seu terreny un expert sembrador d'insídies i mala folla. És just? No ho sé, què cony em pregunteu. Com si m'importés una merda. Ara bé, vist el nou rumb del programa, cada cop menys gastronòmic i més abocat al xou de la violència banal, TV3 no hauria de deixar passar el talent i la mala llet de Marc Joli. I deixar descansar el Ribas, que deu tenir ganes de fer moltes coses a la vida, però 'Joc de Cartes' segur que no. Almenys, en té tantes ganes com jo de continuar escrivint aquestes cròniques. Deixeu-nos en pau, desgraciats. Apa, la setmana vinent més, a veure quan s'acaba aquest malson.