A la meitat del camí de la meva vida de cronista de 'Joc de Cartes', m'he trobat dins d'una selva obscura. Entre tots els subéssers que poblen aquest infern que és la gastronomia catalana, em podria imaginar que m'acabarien hostiant els macarrilles, els pagesots barberans o algun garrotxí que se saltés la medicació. Ara bé, com m'havia d'anar a pensar que els més bel·ligerants serien la secta dels celíacs.
He rebut, aquesta setmana passada, múltiples comunicacions indignades i denúncies per la meva petició de tancar-los en camps de concentració. Fins i tot l'Associació Catalana de Celíacs (que pel que sembla existeix) ha demanat la retirada de l'article i la censura de la meva veu poètica. Sou patètics, celíacs de Catalunya, però no m'enfado amb vosaltres. Em mereixeu tots els respectes i entenc que heu de ser objecte de les millors cures i atencions. Raó de més per reafirmar-me en la necessitat que us tanquin a tots i que se us identifiqui bé perquè no ens encomaneu a les persones sanes la vostra trista malura que fa que us cagueu per la pota avall.
Us respecto tant, rarets glutenofòbics de Catalunya, que heu de saber que convisc amb un espècimen de la vostra raça de Caïm. I, francament, és molt dur estar al vostre costat i haver de sotmetre's a la vostra tirania sanitària i als vostres pans que fermenten com una bossa de pus. Cuinar per a un intolerant al gluten és una condemna, una penitència. En realitat, jo sóc la víctima. Tota la gent normal som víctimes la vostra supèrbia de ser 'especials'. Agressors, criminals. Per acabar el tema: quan un alcohòlic vol guarir-se de veritat, no posa els peus en cap bar. Si vosaltres també ho volguéssiu no aniríeu a cap restaurant a jugar-vos la vida i tocar els ous a la gent. Així que prou de fer-se la víctima i a casa tancadets si no voleu que duguem a terme la solució final. És pel vostre bé.
Holis, amiguis jocdecartis. Això ha estat un pròleg llarg i necessari, com els de les pel·lis de James Bond quan no era maricon, i ara entren els títols de crèdit. Estem d'enhorabona: ahir vam veure el que és probablement el millor programa de la temporada de 'Joc de Cartes'. Una exhibició de misèria gastronòmica que com a tarragoní em provoca una vergonya profunda però que com a teleespectador i cronista m'omple el cor de joia. Sense exagerar, tres dels quatre establiments que vam visitar haurien d'estar clausurats. No pas per criteris estètics, de gust o per esnobismes dels meus, sinó per simple prevenció sanitària. És un puto escàndol que faci dos anys que ens donin la lata amb el cony de coronavirus i el desgraciat del doctor Argimon no sigui capaç de complir amb el programa bàsic d'un curs de manipuladors d'aliments, que és l'únic títol què podies assolir si eres subnormal abans que s'instaurés l'ESO.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Sí, amigues. Ahir ens vam trobar amb un Marc Ribas, el Rambo dels pantanos, baixant el riu Gaià mullant-se els collons en aquest paratge tarragoní que, per cert, està protegit i no sé si als ànecs que hi habiten els devia fer gaire gràcia compartir les seves aigües domèstiques amb aquesta massa de carn musculada que emet calor i gasos orgànics de descomposició lenta. Que què hi feia, fotut dins del riu? Doncs no se sap ben bé. Sospito que era per trobar un pretext que unís els tres restaurants d'Altafulla i la Riera de Gaià que concursaven amb un bareto de Santes Creus, que està a prendre pel cul però, efectivament, es pot considerar part de la ribera del riu.
Un riu que, per cert, té desenes de castells al llarg del seu curs. I això té una raó: el Gaià era una frontera natural entre la Catalunya Nova i la Vella. Una línia de defensa històrica. I les coses no es fan així perquè sí: hi ha gent que no s'ha de barrejar mai. I valdria més que hagués continuat així, perquè amb cadascú a casa seva no hauríem presenciat la desfilada de moros i cristians amb simitarres entre les dents d'ahir i la nostra xusma regional no hauria tingut escenari per exhibir-se amb impunitat a tot el país.
És que va ser gros. Ribas es va veure obligat inclús a confessar que mai hi havia hagut notes tan baixes. El primer establiment ja em va semblar deplorable, però vist el que havia de venir, encara es va salvar. Era un lloc dit De Bar, al nucli antic d'Altafulla. Com a casa amb tres-cents anys d'antiguitat era molt bonica. Com a restaurant no s'hauria de permetre que tingués obert. Ho porta un tal Xavi González, un home tirant a vell que va caure bé a la parròquia però que opera en una cuina literalment domèstica. Es veu que no té permís per tenir-hi maquinària professional ni condicions adequades per donar menjar a clients amb uns mínims estàndards occidentals i ha de treballar amb una placa vitroceràmica d'aquelles d'abans que els saltava l'esmalt de les vores.
La pregunta seria per què? Per què es permet? Per què surt per la tele pública aquest atemptat contra el patrimoni arquitectònic i contra el sentit comú? No se sap. No deu ser perquè el menjar valgués gaire la pena. Vam veure canelons tirats per la nevera de qualsevol manera, els tàrtars de cada setmana, uns calamars amb favetes de pot. Res destacable. Fins a un rosbif tallat a màquina que tenia d'Angus el mateix que jo d'inuit. Grisejava. No crec, tanmateix, que estigués en mal estat, com va assegurar el concursant Kevin. Que és, com ja deveu suposar, l'imbècil follonero de la nit. Sí que va tenir una mica de raó de queixar-se d'un cafè irlandès amb pèls que li van donar de postres. Ara, que si demanes coses de putero de dretes dels anys noranta doncs ja t'està bé.
Vam continuar a Altafulla. El lloc es deia Terrasseta de Sant Martí, o per l'estil. És un dels restaurants més plans que recordo a 'Joc de Cartes': no en destacava res, ni en positiu ni en negatiu. Ni tan sols el cuiner i propietari, un noi de caràcter rebullit que es deia Carles, un autèntic tros de lluç. Com el que va servir (em va semblar perfecte, per ser lluç) entre altres plats avorrits i de factura correctíssima. Si em feu cagar en alguna cosa haurem de citar l'episodi del puto tataki, naturalment, que almenys va reconèixer que no era de tonyina, sinó de bacora. Aquesta tonyina bosqueverde coneguda com a blue fin que el subnormal del Kevin va rebatejar com a blue fish.
En tot cas, un altre puto tataki de peix congelat que esgarriava un menjar competent. Coronat per cert per una pinya colada amb demostració de cocteleria del cambrer, que es va flipar com si fos Tom Cruise o Javier de las Muelas. El Carles de la Terrasseta no caldria que s'hagués esforçat tant, perquè no tenia cap mena d'oposició, i acabaria vencent de carrer. De fet, ara que hi penso, gairebé no va obrir la boca. Pa' qué? Pa' cagal·la?
Anem pocs quilòmetres més amunt, a la Riera de Gaià. Allà hi té la masia el quinqui Kevin, aquest personatge indesitjable amb una creu tatuada sota l'orella que va anar a fer tant de mal com va poder, més que res perquè no tenia res més per oferir. Aquí m'aturaré per fer una reflexió: quan es parla de la banalitat del mal no es té mai en compte que molta gent si no fessin res, si es quedessin tancats i callats a la seva puta cova, serien inofensius. És quan el Sistema els impel·leix a significar-se públicament i a fer coses quan causen un greu perjudici al cos social. Moltes vegades nociu i fins i tot criminal.
És el cas del Kevin. Un palangre que hauria d'estar traient-se les burilles del nas i jugant en una casa d'apostes digitals les vint-i-quatre hores del dia, però que tenim la desgràcia que regenta un restaurant. Es diu Els Fogons del Drac i en teoria és un lloc d'aquests de cuina catalana de pet i porró, carn a la brasa i calçotades. Però m'és igual el menjar que donin. Hi vam veure una cuina regalimant greix per tot arreu, amb panys de rajoles recoberts de merda. Però merda per parar un tren. Hi vam veure una penca de bacallà descongelant-se surant en una pica plena d'aigua tèbia amb unes galtes. Vam assistir atònits a una nevera on els caragols campaven lliurement.
Vam presenciar pots d'avecrem. Enganys a la carta com que les postres eren casolanes quan les van servir amb el cartró del fabricant. La suor començava a caure cara avall del Kevin, ell que era tan llepafils a casa dels altres. Per trencar-li, la cara, de veritat. Va donar les culpes al seu equip de cuina, entre els quals hi havia una noia que cuinava molt maquillada i amb un estil Bae que feia tremolar. Menys pintar-se les ungles i més donar-li al desengreixant, nena. Però tampoc era la seva responsabilitat: entre tot el que he relatat hi ha com a mínim dues qüestions que poden ser constitutives de delicte i, si bé el De Bar d'Altafulla hauria d'estar tancat per agressió al patrimoni material, en un país normal que es perseguissin els infractors de normes sanitàries el tal Kevin estaria emmanillat dues hores després de l'emissió del programa. Ja sabem, però, que els fillsdeputa dels Mossos estan ocupats posant multes de trànsit i apallissant manifestants.
Malgrat tots els malgrats, als collons del drac aquest encara hi havia menjar que tenia bon aspecte. Cosa que no es pot dir de l'últim antre de la nit. Es deia Bar del Mig, és a Santes Creus i el porta una bollera cupaire dita Marta (i que afirma haver après a cuinar a youtube sense cap escrúpol) que va acabar plorant perquè el Kevin la va criticar. I ja sabeu que quan una dona és criticada per inútil és que li estan fent la violència de gènere. Un altre càrrec que se li pot imputar al Kevin. No rigueu, no. Que els Tribunals de la Santa Puta Inquisició Feminazi condemnen per molt menys del que va dir-li Quinqui Kevin. I bé, digués el que li digués l'important és que va acabar plorant, cosa que demostra que la Marta és una víctima de l'heteropatriarcat.
El que seria difícil és escatir quin grau de responsabilitat té l'heteropatriarcat en uns peus de porc desossats amb cigrons que va servir. El Kevin va dir que semblava menjar de gos, però va ser elegant, el que hauria hagut de dir és que era menjar de gos regurgitat tres vegades i digerit pels budells tarats d'un celíac. Un cosa espantosa que va extreure d'un túper com si fos un bloc de gelatina marronosa i que s'havia de menjar el pobre vell Xavi. Ho va tastar amb la punteta de la llengua i molt educadament va dir que allò ell no s'ho fotia. La resta de plats no arribaven a aquest nivell de violència estètica i gastronòmica però també eren lamentables.
Tot era lamentable, de fet. Les copes amb què van servir el vi, les taules, les cadires, la decoració inexistent del bar (i això que la Marta diu que era interiorista! No m'estranya que hagués de canviar d'ofici), uns calamars crus, un hummus salat, un coulant amb la farina i l'ou sense coure. Calculeu si era gros el tema, que Ribas va suspendre'n el menjar, cosa que no fa mai. Molt senyores hippies del Bar del Mig: no hauríeu de fer res més que entrepans, i encara tinc dubtes. I no, fer-vos-ho saber no és cap agressió masclista, encara que el responsable sigui un imbècil integral amb greus psicopaties ocultes. És que m'encenc amb els farsants. Bueno, adéu.