Mila Ximénez va morir aquest dimecres a Madrid, amb 69 anys, després d'un any batallant durament contra un càncer de pulmó. Dotze mesos de lluita que no van poder evitar la mort de la col·laboradora de 'Sálvame'.
El que va passar 13 anys abans, allà pel 23 de gener de 2007, és una història digna de revelar. La carismàtica periodista sevillana va rebre una trucada des d'un hospital que li va canviar la vida per complet. Mila s'havia convertit en una flamant àvia.
L'anomenada confirmava el naixement del seu primer net, Alexander, fill d'Alba Santana i Aviv Miron. Nou anys després d'aquell dia, la col·laboradora televisiva escrivia una carta recordant aquest moment. «Vull que el meu net llegeixi això quan jo ja no hi sigui».
[predef]catalunya-diari-625[/predef]
Aquest text va ser enviat a la revista 'Lecturas' el 20 de gener de 2016. Avui, dos dies després de la seva mort, surt a la llum aquesta carta perquè tots coneguem els pensaments de la sevillana.
La periodista va rebre aquella bona nova sabent el motiu pel qual no va estar al costat de l'Alba en el part d'Alexander. «Mama, ja és aquí Alexander!», li havia comunicat la seva filla.
«Alexander feia la mateixa olor que l'Alba quan va néixer. Vaig obrir la porta de l'habitació i vaig olorar el mateix perfum que quan va néixer la meva filla. I a més tenia la màgia de veure a aquesta nena sostenint en braços a Alexander, el seu primer fill i no es podia ser més feliç», confessava la tertuliana.
El desig de la col·laboradora de 'Sálvame' sobre el seu net
La carta de la periodista desprèn amor i afecte. «L'estructura de la meva vida es va tornar a col·locar i en segons s'estava convertint en un edifici ple de llum. Van passar nou anys i cada dia que miro a Alexander recordo amb la mateixa intensitat el primer dia que li vaig agafar en braços».
«Tremolava com quan era nena i obria els meus regals de Reis, així que, aquest és el meu homenatge al meu net. Vull que quan jo ja no hi sigui, pugui llegir això, i saber que cada dia que m'oprimeix, solto llast i segueixo caminant. Perquè a la fi de cada recorregut sempre estan ells esperant-me a la meta», afirmava en el seu dia.
«Hi ha una pregunta que Alexander em fa sovint: 'Àvia, tu en què treballes?'. I jo responc: 'A la tele. Em veus, no?'. I ell em diu: 'No. Jo et veig parlar amb els amics, però treballar, no'. Llavors jo em colo en aquests ulls blaus i li somric».
«M'agradaria explicar-ho de manera que sentissin fins i tot els meus batecs quan vaig sentir la veu d'Alba, la meva filla», explicava Mila.
«Estic segura que el taxista que em va portar aquest dia a la clínica Ruber no hi haurà oblidat fàcilment el malson d'aquest trajecte. En comptes de respirar, jo convulsionava i li deia cada 30 segons: 'Esteu segur de no haver agafat el trajecte més llarg? No em sona gens aquest camí', li deia».
«La meta més feliç d'una vida que començava a somriure'm»
Així explica l'escriptora i periodista com va ser el trajecte fins a l'hospital. «Em regirava al seient parlant amb un enemic imaginari. Em posava travetes per arribar més tard a la meta més feliç d'una vida que començava a somriure'm, per fi».
«El taxista em mirava pel retrovisor tement que li agafés del coll i l'ofegués lentament, com una assassina en sèrie. 'Si us plau! Es pot tranquil·litzar, senyora? Patirà un infart'. Però la veritat és que temia patir-ell», confessava.
«Quan aquell em va deixar anar a la porta de l'hospital va estar a punt d'arrencar una abraçada i em vaig contenir. Si faig un gest més, el seu cor no ho hauria suportat. Així que jo, a les meves coses», deia.
«A trotar pels passadissos amb la mateixa cara de boja amb la qual vaig baixar d'aquest trajecte, que vaig viure com un segrest. Us preguntareu per què no era al moment del part».
«Alba procura evitar la meva presència en moments tensos. I ara heu entès per què, i és que soc nul·la per mantenir la calma. La meva, i sobretot les dels altres», reconeixia Mila.