Hola, amiguis. Què tal. Espero que bé, que estigueu vacunadis o, almenys, que estigueu passant una bona cinquena onada de pandèmia. Estic fent temps, com llegiu, perquè aquesta matinada es juga el sisè partit de la final de l’NBA i perquè, honestament, encara no sé què he vist fa uns minuts per TV3. Ha estat un publireportatge, esclar que sí. Una peça de propaganda pagada amb diners públics, naturalment. Un intent groller de fer passar el clau per la cabota i convertir en simpàtic i entranyable un president de la Generalitat amb el carisma d'un xampinyó. Tot això és evident i ho hem vist tots. Però no n'hi ha prou. Hem d'anar més enllà.
Quan era petit, a l'escola no et podies dir Pere. Miquel, per exemple, sí. Perquè a l'únic a què t'exposaves era a què el típic nen retardat se't plantés davant i, tot balbucejant, t'etzibés un «Miquel de la Mel!», que és una collonada infantil i indolora fruit del lamentable ludolingüisme popular d'aquest país. Però si et deies Pere. Ai si et deies Pere. Tenies assegurat un periple escolar d'humiliacions i traumes, la repetició incessant i cruel d'una execrable cançó xirucaire que et recordava que eres un cagacalces, que et queien els calçotets a la carretera i que seria convenient que et cosissin el cul. Terrible. No crec que ningú que hagués sofert aquell blasme en edats tan tendres hagi pogut accedir a l'adultesa sense quedar marcat. Sovint li donava les gràcies a mons pares per no dir-me Pere. Per no ser un 'En Pere'. Això explica que a la molt republicana i liberal ciutat de Reus, d'on En Pere n'és el Sant Patró, de nens amb aquest nom ja no en quedin gaires. Com Pere Aragonès: ja no hi ha ningú com ell.
Per sort els temps han canviat i ara els nens i les nenes ja no es fan bullying nominal. Especulo, tanmateix, que el meravellós docudrama que hem vist aquesta nit a la televisió pública catalana, un clàssic instantani, una emissió de culte des del primer minut, un producte audiovisual que combina la vergonya extrema, el mal gust sublimat i l'hagiografia manipuladora no busqui tocar els mateixos ressorts de l'ànima humana més negra que ens empenyien a menysprear un nen de l'escola només perquè es deia Pere i tenia una cançó popular que el ridiculitzava. Un mecanisme mitjançant el qual pots presentar un personatge gris i sense biografia com algú a qui el país pot vexar amb desimbolta i general naturalitat. Ben jugat.
És recaragolat, ja ho sé, però potser és l'única manera que la inteligentsia d'ERC i el Govern ha trobat per fer pròxim En Pere Aragonès. L'altra explicació és que ens continuen prenent a tots per subnormals, i potser seria la més plausible, però ja hem dit que hem d'anar més enllà. Em consta que Carles Foguet, l'home fort de la comunicació política del President, és un tio sagaç i calculador; un bon coneixedor de l'ànima tova catalana. No m'estranyaria que els trets anessin per aquí: no ens podrà convèncer que En Pere és un líder experimentat, ni un estadista, ni un home bregat en la gestió empresarial, ni un ideòleg. Però us donaré carta blanca per fotre's d'ell, per posar el President de la Generalitat per sota de tots els ciutadans, per fer-ne un titella insubstancial i plenament digne de compassió. És, en cert sentit, una obra mestra del self-deprecating, que és aquesta estratègia discursiva que fan servir els humoristes per guanyar-se el públic.
Per assolir aquest efecte sense que es noti el cuidado, el programa s'ha servit d'una sèrie de personatges secundaris magnífics. Per començar, algun testimoni escadusser de la infantesa d'En Pere Aragonès: un amic que certifica que de nens el President ja havia fet un partit independentista per fer molt pujolistes excursions per plantar banderes i enganxar pegates reivindicatives, una mica de testimoni familiar —amb molta pompa i circumstància, com si fos la gran cosa— que explica com va fer una redacció escolar sobre la desintegració de la Unió Soviètica o el mateix Aragonès relatant amb poca convicció i sense poder reprimir els tics d'incomoditat de quan amolles una trola grossa que la seva consciència política va néixer amb deu anys veient per la tele l'Operació Garzón contra els independentistes als Jocs del 92. Després una mica d'Acampada Jove, d'imatges pornogràfiques d'En Pere jovenet reivindicant merdes i un pla torbador per sanejar el comptes de les JERC, que devia ser tallar el flux de litrones i porros als seus correligionaris, cosa que encara no li deuen haver perdonat.
Molt més xalats van ser els testimonis de Gemma Ubasart que, en tant que politòloga orgànica, ha adoctrinat l'atònita ciutadania de Catalunya en què pots venir de casa bona —i fins i tot convergent— i optar per una opció política d'esquerres, minoritària i contestatària. O el de l'historiador Culla, a qui han portat expressament per certificar acadèmicament que En Pere Aragonès és un president jove, que és una de les maneres més refinades que recordo de dir-me gilipolles a la cara, i mira que m'ho han dit vegades. També hem comptat amb una nodrida representació de periodistes del règim, ben plurals perquè no sigui dit, per donar patent de cors a la nova i gloriosa Presidència Petita que iniciem. Han recordat que En Pere té molt de sentit de l'humor, que ha escenificat amb un gag molt graciós que tenia com a protagonista una alfombra i una tintoreria. De tots ells ha destacat la biògrafa Gregori, amb una evident afició a rentar-se el cap amb aigua oxigenada i una motivació encomiable. Tot en l'hora d'emissió, des de les pel·lícules iniciàtiques de Super 8 a Pineda de Mar a les imatges costumistes entre les bambolines dels mítings ha acabat tenint un to d'espectacle de La Cubana que per força ha de connectar amb l'esperit nacional i amb el que ara necessita Catalunya: comèdia.
Però com que Aragonès no té cap obra de govern —de fet la seva gestió pública més notòria és la modèlica implementació de l'article 155 en companyia d'Elsa Artadi i a les ordres de Soraya Sáenz de Santamaria, període del qual evidentment ni se n'ha parlat— el gruix del programa ha versat sobre la buidor, sobre el protocol, sobre el making of de la presa de possessió com a President. De fet, s'ha admès que un governant avui ha de ser 'digital, feminista i ecologista'. Sobre el primer ja hem vist que no ho toca gaire, més enllà de mirar moltes portades de diari al mòbil mentre va en cotxe i es fot uns bocates més grans que ell. Sobre el feminisme ha creat la conselleria d'ídem, que és de l'únic fet palpable que es parla i sobre l'ecologisme ja no hi ha hagut temps de concretar. No és temps de lideratges testosterònics, diu (i no serà que a ERC no hi havia dones per posar a la Presidència). Per reforçar aquesta importància de la imatge hem tingut una presència important de la seva assessora, Marta Pontnou, que ens ha explicat el color dels seus trajos —obviant aquesta inquietant preferència pels jerseis de coll alt.
Però si un personatge secundari li ha pres protagonisme a En Pere és la seva senyora, Na Janina Juli. Ella ens ha explicat la unció com a delfí de Junqueras, d'ella han estat els plans més llargs amb llàgrimes als ulls, l'aportació sensible d'una dona d'abans que ens ha recordat la màxima masclista de la gran dona rere un home petit i ens ha revifat l'esperança de tornar a estar regits per una Ferrussola de nou encuny que ens pot donar dies memorables. També hem vist, entre la parella, una sexualitat latent, controlada i sanguínia, representada en diferents moments per uns morrejos discrets a través de la mascareta que amaguen una passió desbordada i salvatge. Sabent que En Pere dorm en pijama, aquesta nit em faré una composició imaginària dels fluxos més baixos de la Casa dels Canonges per arreglar-me lo meu.
Segons ens ha explicat na Janina, quan li pregunta a la seva filla Clàudia —una nena que porten guarnida amb llaços i farbalans— on treballa són pare, la nena li respon que «el papa treballa a la tele». Bé, doncs això. El papa Pere i tot el seu aparell propagandístic han treballat molt fort i molt bé aquesta nit a TV3. I ens sembla bé que intenti colar-nos aquesta mandanga —de fet la tele pública catalana ja està tan emmerdada i fa tanta vergonya que no ve d'aquí. Però que sàpiga que quan ha entrat tot solemne a Palau de la Generalitat i ha contemplat els augustos sostres insuflant-se d'un poder que afirma no voler, nosaltres li miràvem els pantalons per intentar descobrir algun bultet que denotés un cul cagat. Perquè, En Pere: et dius Pere i no ho oblidem.