La vida és curiosa. La vida et dona lliçons contínuament. Tan aviat estàs enfonsat com a dalt de tot. Esperes trobar una cosa i te'n trobes una altra. Tot és confús fins que en un moment determinat ho veus tot clar. Què us haig d'explicar a vosaltres, dilectes lectors, que pal·lieu les vostres vides miserables mirant cada setmana 'Joc de Cartes' i sublimeu les vostres més baixes passions llegint aquests articles grollers i insuportables.
No us vull parlar més de les meves penes, que ara estic amb avortaments i el meu estat psíquic no és el més idoni. Holis, xoxetes: una setmana més hem vingut aquí riure de les desgràcies dels altres, que són ostensiblement més sucoses i, sobretot, són més divertides. En el programa d'ahir vam aprendre moltes coses. L'anunci ens prometia un festival de quinquis del Baix Llobregat barallant-se per fer la millor recepta amb pollastre de pota blava, una Indicació Geogràfica Protegida que té com a epicentre mundial la desafortunada ciutat del Prat.
Però com que res és el que sembla, el xou el va robar un xaval de Lleida que té un restaurant en una masia de Cervelló. Un veritable gilipolles, un boix noi, que va demostrar que els tòpics s'han de tenir sempre en estricta quarantena. Al Prat de Llobregat no s'esperaven trobar un estranger que tingués més aptituds que ells en l'art local tradicional de brandar la navalla. La van cagar de mig a mig: El Dani, vint-i-quatre anys, tot nervi i insolència, va reflectir una imatge fidel d'aquest jovent de botellot a qui sembla que els faltin dos mesets d'incubadora i que necessiten que Pedro Sánchez els pagui 400 euros per agafar un llibre. I, malgrat tot, els va passar la mà per la cara.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
Que com s'ho va fer? Doncs ara us ho explico, no em toqueu els ous. El 'Joc de Cartes' d'ahir estava més o menys preparat per coronar Susana Aragón, del gastrobar Cèntric, com la megamàster de l'univers de cuinar el pollastre de pota blava. La màfia gastronòmica de Catalunya, que és bastant patètica però bastant ben organitzada, ja ho havia proclamat fa dos anys al pamflet que té al seu servei: la revista Cuina editada pel Grup Som que, com tothom sap és una empresa hipersubvencionada per la Generalitat i amb relacions incestuoses amb el poder de la calavera grisa de la plaça Sant Jaume. Fins i tot el seu exdirector Sucarrats és una mena de doppelgänger de Pere Aragonès, perquè us feu una idea de la petita magnitud de la tragèdia. Els seus, els de la colleta, no es poden tocar, encara que després als grups de whatsapp sigui esport nacional dir-los el nom del porc amb respecte, discreció i hipocresia.
Des d'aquesta publicació benpensant per a tietes, per a clients jubilats de Casa Ametller i per a Nandu Jubany es dicten les modes gastro per als catalans cis, que sàpiguen sempre com han de menjar i invertir en la seva alimentació per ser bons patriotes. Són molt sensibles i correctes i normalment publiquen tendències quan ja fa anys que van i estan passant de moda, però això no és cap inconvenient per als seus lectors, que són els mateixos retardats que encara van amb llaços grocs, es miren els vídeos de la Rahola al Nacional i creuen que el President Puigdemont els durà la independència per Reis.
Que em despisto. Tot ahir estava preparat, doncs, perquè el Cèntric guanyés l'edició del programa pollastre, segons indicava el mandarinatge oficial del règim. Van mirar de posar-li fàcil, amb uns contrincants penosos. El primer —és que no sé ni com dir-ho sense que m'agafin basques— era una masia-acadèmia de tenis amb els il·lustres espanyolots Sánchez-Vicario i Sergio Casal al nom. Inclús tenen al menjador una instantània d'Arantxa suant la cansalada a Roland Garros quan va poder derrotar Steffi Graf a còpia de tirar-li globus antiesportius.
Cap àpat se't pot posar bé amb aquesta foto presidint la taula, i més si la taula està en un envelat trinxat de tant fer casaments de xonis amb vista privilegiada a una quadra de cavalls. Deu ser el restaurant més horrible que he vist en la meva funció de cronista de 'Joc de Cartes', de llarg. A més a més, el servei nefast d'un cambrer gallec dit Alfonso tampoc hi va ajudar. No tenia ni puta idea de català i va arribar a confondre una 'galta' amb uns 'rotllets', davant la incredulitat dels concursants. El servei del vi va continuar sent humiliat com la setmana passada, i l'Alfonso es va limitar a colar una garnatxa genèrica de la Terra Alta i un negre 'del Segre'. Més tard a Marc Ribas se li va escapar que estaven obligats a comentar els vins, i es va veure clar que són conscients que fan el pena. De veritat, no ho feu més, que esteu fent mal a molta gent que produeix i serveix vi amb honestedat i coneixement.
També van fer trampes amb el compte, per obtenir millor nota en el preu, en el que sí que era una maniobra trilera que em podia esperar al feu electoral d'Iniciativa per Catalunya-Verds. No sé si val la pena comentar la teca de l'acadèmia de tenis. S'hi van veure coses esfereïdores. Postres repugnants. Salses espesses com sang de llamprea lligada amb maizena i vernís de mobles d'exterior. Carxofes en tempura que semblaven capolls d'eruga processionària. Van dir que l'arròs de pota blava estava bé, però l'arròs no es pot jutjar per la tele, així que passarem al següent competidor. Es deia Lluís i cuina al cafè l'Artesà, un lloc aquest sí amb més encant, tot i no deixar de ser un casinet de poble ben mantingut. Els presagis culinaris eren dolents quan ens va ensenyar una cambra frigorífica enorme plena de croquetes envasades, i es van confirmar quan van desfilar cap a taula carxofes socarrimades, un tàrtar de bou grisós, condimentat amb ni més ni menys que tres mostasses i teriyaki i reduït a una pasta de dents càrnia, un altre tàrtar de remolatxa que tenia l'aparença d'un cervell d'unicorn aixafat i una cuixa de pollastre de pota blava a la brasa, que en teoria era el leitmotiv del programa, visiblement crua.
Fatal. Només el quinqui de Cervelló va gosar posar-li la nota que mereixia, un 2, cosa que va desencadenar una tens intercanvi de retrets i les acusacions de favoritisme entre els participants del Prat. El xaval ja tenia la mosca darrere l'orella de sentir que la Susanna era la 'Messi de la Pota Blava' i ja hi va entrar disposat a sentir-se decebut. Les expectatives eren molt altes i de decebut s'hi va sentir tothom. Enteneu-me: en el cas improbable que un dia se'm perdi res al Prat de Llobregat és l'únic restaurant on posaria els peus, però efectivament no n'hi ha per tant. El boix noi Dani li va demanar unes patates braves per tocar-li la moral i va dir que eren congelades. No ho eren, però després vam saber que venien del Parc Agrari ja pelades i tallades, o sigui que una mica de trampa sí que hi havia. Van tardar molt a treure els primers, perquè els espàrrecs de Gavà i les carxofes del Prat —tot era de proximitat, s'ha de dir— els van començar a pelar quan van rebre la comanda. Molt poca eficiència. Els segons devien estar bé, perquè l'orellut de Lleida es va fotre el confit de pollastre pota blava sense criticar-ne res.
Ens podíem pensar que amb lo sobrat que anava aquest subnormal, que ens va fer saber que amb 24 anys ho havia tingut molt difícil a la vida, el que donaria al seu mas Guitart Vell seria la polla. No va ser el cas. Tot i que els il·lusos dels seus competidors i Ribas el van puntuar bé, el casalot del segle XIV que s'ha comprat per fer-hi el restaurant l'ha omplert de bèsties de corral, i semblava un d'aquests parcs temàtics 'Un dia de granja' on els ajuntaments porten els MENES perquè no violin adolescents pel carrer. A dins, en un grafiti, hi havia representat el mateix Dani embotint-se un calçot de la mida del semaler de Gerard Piqué. De fet, ara que hi penso, era tan fanàtic del Barça —1899 tatuat als artells— i tan mermat que podria tractar-se del mític Dani Mació de La Sotana, aquell programa esportiu per a joves amb greus disfuncions cognitives.
El menjar. Només oferia un plat amb pollastre pota blava: un caneló. Però gros com el calçot del paràgraf anterior. Va treure un trinxat de patata i col absurd, amb un ou ferrat per sobre i uns daus freds de botifarra, caragols a la llauna o carxofes a la brasa. Però el merder va venir amb l'escalivada: el Sergi del club de tenis va gosar dir que estava feta al forn, i no a la brasa, i Dani Mació el va fer aixecar de la taula per endur-se'l a la cuina i comprovar-ho. Vaig tenir por. Per un moment em pensava que un cop dins li fotria un gec d'hòsties que el deixaria baldat o que li faria cantar l'himne del Barça agenollat i amb els calçotets als turmells, però el Sergi va ser hàbil, es va retractar covardament i li va confessar que li encantava com escalivava els pebrots i els donava freds. Bon moment per recordar que l'escalivada no es fa ni al forn ni a la brasa sinó a la flama i que, per descomptat, no se serveix amb olives farcides d'anxova per sobre com fas tu, Dani, imbècil.
Amb tot, però, aquest heroi de la nova Catalunya mestissa va guanyar. Va fer servir males arts, sí, donant puntuacions miserables als altres, els del Prat, i acusant-los d'estar conxorxats. No m'atreviria a negar que fos així. Però cal reconèixer que no s'hi va enfrontar amb moments d'una violència verbal bastant crua, amb en Dani Mació completament desfermat. També va fer servir el recurs de la llagrimeta, que era un xulopiscines de barriada però també un centènnial amb domini de totes les sorts de la lluita digital moderna. El resultat: el xaval va donar un gran espectacle i Marc Ribas el va recompensar amb la victòria. Perquè recordeu: això no va de cuina, va d'entreteniment i d'audiència. Ni tan sols les mafietes habituals del país poden fer res contra això. Venga, a cascar-la fins a la setmana que ve.