Ei, què passa, tronquis. Quina setmana. Estava desesperat veient com la torba lleidatana confirmava les meves sospites que tenen les capacitats cognitives molt afectades quan, de sobte, dissabte a la tarda, el cap de fava del Marc Ribas va anunciar un vídeo d'Instagram per parlar, presumptament, d'aquests articles florits i simpàtics que us escric cada setmana. Però, abans, que no se m'oblidi una cosa que volia recordar a tota la tropa d'analfabets funcionals de Lleida que s'han dirigit a mi aquests darrers dies: no patiu, que no podem vendre Lleida a Espanya, perquè Lleida JA ÉS D'ESPANYA. Necessiteu com el pa que es beu i l'aigua que es menja que algú us comenci a dir les coses pel seu nom, perquè del contrari en vint anys haureu extingit el poble català sense remissió. Per imbècils.
Sou tan rucs que se us ha d'explicar tot. I això és greu. Perquè si no sou capaços de capir l'humor més absurd i obvi, compteu les merdes que són capaços de colar-vos. Qualsevol cosa. Que si Puigdemont entrarà muntat en un cavall blanc per la Jonquera, que si Rufián farà que Netflix es vegi en català o que Cuixart és la reencarnació de Gandhi però amb un cigalot de dos pams. I no és veritat que tinguem uns polítics dolents —són uns trilers, però saben què es fan— sinó que tenim una ciutadania al límit de la subnormalitat, amb dèficits evidents de sentit crític i de comprensió racional. En especial a Lleida, que és un dels llocs del país on aquesta colla de saltataulells tenen més prèdica. Només fan que aprofitar-se d'un ramat de bens que demana a crits que l'entabanin. No els puc pas culpar.
Tornem als fets luctuosos de dissabte a la tarda, que demostren que no exagero en absolut. Pel que he deduït —perquè tampoc ho vaig veure sencer— algú va fer sortir Ribas —va comparèixer a fer el seu comunicat d'urgència amb desídia i d'una mala gana ostensible—a dir que ell no havia escrit la meva crònica de la setmana passada ni cap de les anteriors. Em va caure un colló per cada camall. És que és gros. La gent li retreia a ell els suposats insults cap a Lleida! No sé com em podeu retreure que us digui subnormals, de veritat. Entre les respostes al vídeo, a més a més, n'hi ha una que em va fer molta gràcia. El cuiner Pep Nogués, que és un llimac llepasubvencions que fa un programa culinari infecte i carrincló a Catalunya Ràdio, va arribar a afirmar que poso la foto de Marc Ribas als articles perquè la gent es cregui que els escriu ell!
Però Nogueres, pobre desgraciat, no et fa cosa ser un personatge públic i fer el ridícul d'aquesta manera? No en tens prou havent de fer el paperina amb aquesta escola internacional per enredar sud-americans que no són admesos al Basque Culinary Center que t'has posat a Barcelona, cara de gripau? Crec que amb els trenta mil euros que els esquiles a cadascun per perdre dos anys de la seva vida i acabar fent tatakis de rata en tuguris de la Rambla hauries d'estar satisfet amb el que t'ha donat la vida, que és molt donat els teus mèrits discutibles. En fi, Noguet, he tingut molt de gust de llegir-te i de veure que la divulgació gastronòmica als mitjans públics està en bones mans, en consonància amb la resta d'inútils que colonitzen TV3 i Catalunya Ràdio.
De la resta del vídeo de Ribas, que va sortir menjant d'un bol de bambú amb una samarreta de Schwarzenegger i es va fregar els ulls tres-centes vegades, només puntualitzar que si bé el meu criteri és naturalment discutible, no té ni puta idea de si tinc o no tinc formació o experiència gastronòmica, com va dir i, per resoldre-li la incògnita i deixar-lo més tranquil he de comunicar-li que és clar que cobro per escriure aquests articles. Si no de què estaria aquí cada setmana comentant aquest esguerro de programa de tele i els collons morenos del seu presentador anabolitzat, que jo sóc una persona culta i llegida amb tota la Bernat Metge a la llibreria. Fas patir, Marc. No ho dic jo, sinó tota la gent que se m'ha dirigit els últims dies preocupada perquè cedeixis a les pressions i hagis de sortir a aclarir una cosa tan trista com que no ets jo. Cuida't, maco.
Com deia el filòsof, tema sanjat. Anem a lo nostro. Joc de Cartes, edició justeta, on ja es comença a veure que el programa va molt faltat d'imaginació, de nivell culinari i han de tirar en excés dels personatges pintorescos, de fomentar el conflicte i generar espectacle de manera artificial. Res a dir, és exactament el que em toca fer a mi a cada crònica per mantenir l'alt nivell d'exigència que m'heu imposat. Per a l'escenari d'ahir, a TV3 es van inventar una comarca, el Montserratí. Mireu, no fa gràcia. Ja se'n van sortir al Pla de l'Estany i ho intenten al Lluçanès o al Moianès. Però us prometo una cosa: com es crei una altra comarca a Catalunya, amb el seu corresponent seguici de xupòpters enxufats al Conselll Comarcal, reclutaré el meu amic el segurata romanès de Tarragona —que gràcies a déu els Mossos no l'han pelat— i farem un disbarat. Que ja està bé-
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
A la presumpta comarca del Montserratí, vam tenir el goig de conèixer restauradors sota els influxos de la Moreneta. Cal dir que la molt filladeputa ha inspirat la cuina que es fa a les faldes de la nostra muntanya sagrada de la mateixa manera que ha contribuït al benestar espiritual de la nació. És a dir, no ha fet res més enllà d'enfonsar-nos en la misèria. Tot i això, encara hi ha gent que va en romiatge a aquest centre neuràlgic de la pederàstia catòlica a demanar uns favors a la marededeu que ja us anuncio ara que nou us concedirà mai, putos neandertals supersticiosos.
Vam començar la penosa peregrinació a Can Llates, que és un mas de carretera a Collbató. Hi vam veure un local bastant mediocre, amb taules i cadires rústiques de fonda ronyosa. Una cuina molt d'anar per casa i una noia voluntariosa anomenada Núria que ha fet un parell de cursos de sommelier i pretén fer beure xarel·los selectes en aquest paratge caprí. I parlant de cabres, em va impressionar molt —negativament— que aparegués a taula una pràctica nefasta que creia extingida: l'amanida de cabra. En aquest cas acompanyada d'unes mores i uns gerds incomprensibles. Qualsevol restaurant que serveixi el cony de rulo de cabra hauria de ser apedregat per una massa enfurismada de ciutadans responsables o, en el seu defecte, de jutges espanyols. Quina seria la meva segona sorpresa en veure que la cabra va tornar a sortir en un altre restaurant. Però ja hi arribarem.
De Can Llates no se'n pot dir gaire cosa més. Els segons van ser galtes, botifarres a la brasa amb mongetes i coses així de tristes. Menció especial a un fricandó d'un color merda d'oca molt sospitós, segurament provocat pel costum criminal de posar-hi tomàquet i passar-ho tot pel túrmix. Si Salvador Espriu, tant que li agradava, aixequés el cap s'hi pixaria a sobre. Encabat demanaria un 100% de castellà a l'ensenyament, a veure si s'acaba d'una puta vegada aquest suplici.
Següent estació del viacrucis montserratí. A Castellví de Rosanes vam a anar a parar a una masia familiar una mica més arregladeta que es diu Mas Sunyol i que porta un senyor molt bona persona. L'Albert és la demostració palmària que els valors humans no solen tenir correspondència amb la qualitat de la feina que fas. Per molt que Mas Sunyol es veia un lloc agradable i més o menys elegant, el menjar que hi va servir no va entusiasmar ningú. Els calçots arrebossats, les giozas de confit d'ànec i ceps o els peus de porc amb llagostins congelats van deixar freds tots els concursants. Les notes mediocres van anar en consonància. Tot i això, l'Albert va ser visiblement maltractat i descartat per a competir per la victòria, cosa bastant injusta perquè no és que la resta fos res de l'altre món. Però com que era tan bona persona, gairebé no es va queixar i va parar l'altra galta. Deu ser per tenir tan a prop la influència cristiana.
El programa es va animar una mica amb la següent competidora. Probablement, una de les més odioses de la temporada juntament amb l'enyorat quinqui Kevin del Gaià. La Nàdia va fer una exhibició de mala folla, criteri inexistent i una profunda tara personal de les perilloses, de les que van a fer mal a la gent. Una combinació explosiva que va rebentar el sistema de puntuacions de 'Joc de Cartes' i que no es va acabar a mastegots de miracle montserratí. La molt bruixa té un bareto repulsiu, amb les parets recobertes de fotos de pel·lis dels vuitanta. Un lloc horrorós on serveix uns menús de pena. Fideus pastosos, salmorejos com vòmits de cabra i, de la mateixa bèstia, una altra amanida del seu formatge. Aquesta —i era difícil—encara pitjor que la de Can Llates: era simplement un grapat d'enciam de bossa del Mercadona amb el reconsagrat rulo al damunt. Per a més inri, van servir postres cremades i recobertes d'una espessa xarxa de xarops ensucrats. Ho vam passar tots plegats molt malament i és idignant que aquesta senyora condicionés tota la vetllada amb la seva demostració d'ignorància i mala fe.
És un joc, un espectacle, d'acord. Però tot té un límit. Bé que m'he d'esforçar jo a dir-vos el nom del porc de maneres originals i creatives. Es pot perdonar tot menys la manca de talent o de dedicació. Al Racó de Sant Esteve no hi havia ni una cosa ni una altra. Per això mateix, he de ser indulgent amb l'últim concursant de la nit, que reunia bastants números a la rifa de cagar-me en la mare que el va parir. Es deia José Miguel Garcia i va generar bastanta ira popular a les xarxes perquè parlava gairebé íntegrament en castellà. Els més enginyosos ho van descriure com la quota legal del 25%, però a mi l'enginy em fa fàstic. Normalment, 'Joc de Cartes' fa un càsting discriminatori perquè tots els participants s'expressin en català, com és lògic a la televisió pública. Però en aquest cas devien fer una excepció donada la qualitat televisiva del personatge.
El José Miguel és un tio intens i pesat, hiperactiu com jo només ho he vist en palangres que sortien de la Flash de Salou empastillats fins a les orelles en direcció a València, en els anys gloriosos de la Ruta del Bakalao. Però va caure bé, tot i els crits que fotia a la cuina —diria que se li va escapar un 'hijodeputa'— o potser precisament per això. A més a més, de tots quatre concursants és l'únic que sabia cuinar i el seu restaurant Flor de Sal a Esparreguera no feia vergonya de mirar. Malgrat que va aparèixer amb un molinet de pebre gegant i que la follonera de la Nàdia no va cessar en l'intent de boicotejar-lo, va guanyar amb certa comoditat. I us explicaria més coses però ara m'he cansat de sobte. Au, ciao.