Ben trobats, amics, amigues, amiguis i celíacs de Catalunya. Ja sóc aquí. Setmana fluixa en la internacional catalana de damnificats, víctimes i calvaris en general. Només se m'ha queixat aquella xica del bar de mala mort Santes Creus per haver-li dit 'bollera cupaire'. Em va dir que era molt cruel escrivint i que ella de bollera res de res. I bé, estimada amiga entrepanaire, he de deixar clar que en el sintagma 'bollera cupaire' l'insult no era pas 'bollera' (que sóc molt fan dels homosexuals i tinc moltes amigues maricones) sinó, evidentment 'cupaire'. De vegades us sobrevaloro i em penso que sabeu llegir. Encara tinc la humanitat en un concepte massa alt.
No és que em tregui gaire la son la repercussió d'aquests simpàtics articles gastroterroristes que us brindo cada set dies, però us conec herbetes, que us diuen marduix i sé de la vostra ànsia malaltissa de sang i carnatge. Ja fa temps que us ho dic: no gireu rodons i teniu el magí molt cascat, probablement per culpa de les drogues i d'haver-vos passat la infantesa esmorzant bollicaos. Però us estimo apreciorespecto tolero tal com sou i entenc que constituïu el públic que em mereixo donada la meva altura moral (comparable a l'altura física del Petit President Aragonès).
Que no se us oblidi una cosa, emperò: contribuïu a aquesta obra d'art periodística que confegeixo per capítols (res a envejar a Dumas o a Dickens) i a salvar el català, que és la meva principal i patriòtica comesa i on sóc bastant més efectiu que la Generalitat deixant-se encular per Netflix. De fet, m'he adonat que dels llocs d'on rebo més queixes és de les zones de Catalunya on encara es parla català. Quan 'Joc de Cartes' tomba per Barcelona o per la seva àrea metropolitana és com si sentissin ploure. I no és perquè siguin analfabets funcionals, que d'això n'hi ha tant a ciutat com a pagès, sinó perquè estic convençut que a xarnegolàndia de cada tres paraules que escric una ni l'entenen.
Això és tristíssim. Que et caguis en la puta mare d'algú en un idioma teòricament comú i no t'entengui deu ser un signe inequívoc de l'extinció de la llengua. No ho hem de permetre. No ho permetrem. Un exemple flagrant d'aquest conflicte d'incomprensió lingüística el vam veure en l'edició d'ahir del nostre programa preferit de TV3. Sense exagerar, el català que vam escoltar de boca d'alguns barcelonins d'ahir no era comprensible. És que em perdia frases senceres, com quan et fas el xulo escoltant-te una pel·li en argentí i has d'acabar posant-hi subtítols. Això quan parlaven en català, a càmera, perquè a les rebotigues i a les cuines dels mercats tots ho feien en castellà.
Sí, mercats. 'Joc de Cartes' buscava ahir el millor restaurant dins dels mercats de Barcelona. Si no sou uns autèntics retardats o uns indigents alimentaris per a qui comprar menjar és escapar-se el diumenge al vespre a la benzinera a firar-se de cheetos i llaunes de Monster, ja sabreu que avui dia un mercat municipal serà oficialment considerat una merda sinó compta amb diversos establiments tocats i posats de restauració. No n'hi havia prou amb els bars de mercat de tota la vida, on t'hi podies fotre un croissant, un tros de truita o una tapa de sépia amb allioli. No. Ara hi ha d'haver espais de 'degustació'. La culpa d'això la tenen, com sempre, els espanyols, que van començar a gentrificar el Mercado de San Miguel fa molts anys, pensant-se, els molt il·lusos, que eren londinencs. Pagant des de les colònies el que convingui. Després, també com sempre, s'hi van afegir els valencians aquests que els agrada fer el mec i ofrenar majors glòries a Espanya. Tot i que he d'admetre que el que proposa Ricard Camarena al Mercat Central de València ho respecto.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
El que vam sofrir ahir als mercats de Barcelona, amb una honorable excepció que deixaré pel final, doncs era això, molta caspa castellana i restaurants pijos que tenen poc sentit dins d'un mercat menestral del cap i casal de Catalunya. Sobretot en el guanyador, un lloc que es diu Tierra i és al Mercat del Ninot. No sé si és un mercat que s'adigui amb aquesta proposta esnob ideada per un interiorista flipat èmul de Lázaro Violán però havent esnifat una panera de polvorons. De fet, d'aquest mercat només sé que és on va a comprar el meu amic Albert Molins, que és un home d'ordre convergent i el millor periodista gastronòmic del país. Com a tal, el tenen tancat al quarto de les escombres de La Vanguardia, no fos cas que al pamflet del Conde es digués alguna cosa interessant sobre la matèria i no les mamades habituals a la famiglia Adrià.
Que em perdo. En aquest restaurantet pretensiós per a madrilenys dit Tierra, dèiem, hi vam haver de sofrir coses inconnexes com una pizza de formatge Fontina amb un ou escalfat a sobre, ànecs de pota negra alimentats amb aglans, salmons secs amb rissottos de color verd radioactiu, un puto cebiche, un arròs a la cassola de tota la vida però que aquí es diu Arroz Tierra o la descoberta mundial d'una nova varietat de raïm: el merlot sauvignon. Això sí, de denominacions d'origen sempre catalaníssimes. Però la relliscada més considerable va venir d'un filet de bou (en català, quan diem bou no volem dir procedent del mascle de la vaca, sinó 'boví'. Val per tant per tota la família, incloses les vedelles, que se us ha d'explicar tot, inútils) que es va fotre el proteínic Marc Ribas. La carn era jove, poc sagnada i sense maduració, i al nostre heroi de pacotilla li costava talla i mastegar.
LI va preguntar a una de les concursants, una carnissera quica i inaguantable, si allò estava bé. I va dir que per aquell tros de múscul gomós no es podia pagar 24 euros. Aquí va saltar pels aires l'aliança tàcita que els dos concursants del mercat del Ninot mantenien i des de llavors el programa va esdevenir una guerra oberta de tots contra tots. Un veritable intent de mamoneo sideral o, com m'agrada dir-ne a mi, un berenar de persones racialitzades. No va estar malament, si sou dels que us agraden les punyalades subtils i el joc brut subterrani. Després va fer acte de presència la tara habitual, personada en una senyora que parlava de les 'energies mortes' de la carn i de l'energia positiva del sucre, i gairebé acaben a hòsties.
Aturem-nos a la carnissera Marta Morales, una noia maniàtica i repel·lent. Perquè us en feu a la idea era com una mena de Miss Maisel, llesta però de perfeccionisme pedant, i en comptes de jueva, xarnega. Duia el seu home carnisser més recte que el semaler de Jordi el Niño Polla i, entre tots dos, porten la parada De Cruz Morales al Ninot. Una carn magnífica, no es pot negar. I van donar això a les quatre taules que tenen davant del taulell i de les vitrines de maduració de carn: xuletons. Personalment, això em sembla una opció més lògica en un espai de restauració de mercat. Coure el mateix producte que vens i deixar-se de mariconades i de rissottos verds, que vindria a ser el mateix. Si es pot evitar exhibir-se com un poll reviscolat com feia la carnissera Morales, millor, esclar.
També em va semblar honest el bar Pocavergonyas (sic) que un tio anomenat Frederic Ventura té al mercat de Sagrada Família. De fet, va ser l'únic bar de mercat 'normal' de la nit. El bar, perquè l'home, amb camises florejades i barrets que no es treia ni menjant, feia una mica de mandra. Tenia una mica de merda a la barra, però és el que cal esperar d'un bar de mercat, on hi passa molta gent i s'han de fer coses més importants que netejar. El Frederic no té postres, i aquí ja se'm va guanyar. Va cometre algun error, com allò infame que comentava fa unes quantes cròniques de barrejar tripa i capipota. I es va inventar un altre vi: el macabeu negre del Penedès, que té collons que ningú no fos capaç de corregir-lo.
La resta impecable. Torreznos, molletes de confit d'ànec, fantàstica ensaladilla russa, croquetes de peu de porc, orella i una cassola de capipota amb samfaina mereixedora d'una Creu de Sant Jordi (la té tanta gent que ja no ve d'aquí) que a la Maisel xarnega li van haver d'arrencar de les grapes, del delit amb què se la fotia. Una cuina de mercat excel·lent, com tots els participants, Ribas inclòs, van admetre premiant-la amb les notes més altes. No li van valer per guanyar perquè el lloc és extremadament lleig i estava lleugerament llardós, una cosa no treu l'altra. Molt de tant en tant, però, a 'Joc de Cartes' hi descobrim, entre tones de misèria, pallassos, delinqüents gastronòmics i intrusistes professionals, llocs que estan bé. A més, el personal del Pocavergonyas es va acomiadar de TV3 tocant-se les mamelles, cosa que sempre dona alegria.
Acabarem amb un restaurant que no n'està, de bé. És al mercat de Santa Caterina, es diu La Torna i és de la senyora que us deia de les energies mortes de la carn. Es diu Montse i abans era fornera. Va confessar que tenia el restaurant obert perquè va mirar de vendre'l i no se'n va sortir, així que a ningú ens va estranyar la desídia amb què ho regenta i les insídies que va posar en pràctica contra la carnissera Morales, que es va notar que li queia com el cul i que volia enfonsar. Ja està bé, dona. El que passa és que el que ella va oferir va ser lamentable. Una cuina plena de merda com un pal de galliner, un microones al costat de les escombraries i una cagada amb el xampany (no digueu cava, ignorants, el cava ja només són els subproductes escumosos de Freixenet i Codorniu) que van donar primer picat (sí és que un xampany es pot picar, cosa insòlita), i després calent com pixats de burra.
Cal dir que la tradició flequera del país sempre ha tingut molta màniga ampla amb la porqueria. Els forners sempre han estat uns guarros i, ben mirat, de la merda acumulada als obradors en depèn sovint la vitalitat de la flora bacteriana i els llevats. És a dir: la merda fa bo el pa i li dona personalitat, com em va explicar no fa massa el forner Pàmies Sistaré de Reus. Jo escoltava embadalit aquest canvi de paradigma, no cal dir-ho. Així que a la fornera Montse li perdono la seva higiene laxa. El que no es pot excusar són uns calamarsets a la planxa sense girar, bruts i bavosos, una ventresca ofegada d'oli i de ceba, una tripa amb cigrons impresentable o unes croquetes regalimant de greix que semblaven fetes de carn de rata de la pròxima Via Laietana. I sí, em refereixo a la famosa comissaria.
El millor, el plat de formatge que li va endossar al gordo del Pocavergonyas, que devia pesar un quilo i li va clavar sis euros. Si algun cop teniu la desgràcia d'haver de menjar a La Torna, demaneu només això i au. I jastà, tot el peix venut. Desitjo que us hagi agradat, estigueu bonets i fins la setmana vinent, cracs. Aneu a cagar.